Ahir, sense buscar-lo, em va caure a les mans un text escrit per Fonalleras l'any 1991 que ja no recordava: "L'amic escriptor del meu amic". Si ara ho comente és perquè en aquest text l'autor presenta l'experiència d'un suposat escriptor, amic d'un amic seu, en un d'aquells seminaris en què un escriptor sotmet una obra seua a l'anàlisi d'un grup d'estudiants que volen ser escriptors. Les interpretacions estrambòtiques dels participants en el seminari i l'arrogància amb què s'enfronten al conte causa una comprensible crisi de confiança en l'escriptor, el qual decideix abandonar en el futur el minuciós treball de preparació de les seues obres que venia fent fins al moment, després de l'experiència viscuda que li n'ha demostrat la inutilitat.
La ironia de Fonalleras resulta evident en aquest text, més encara si pensem que el conte que descriu, obra del suposat escriptor amic del seu amic, es correspon fil per randa amb el conte inicial, "Els Cardozo aprenen a ballar", del primer llibre de Josep M. Fonalleras, Botxenski i companyia.
Crec que és convenient que, des d'ací, fem saber a l'autor del nostre Diàleg 2011 que qualsevol similitud entre els irresponsables personatges del seminari que descriu i els lectors valencians que l'esperem els dies 4 i 5 d'abril només podria respondre a una perversa fabulació imaginada per un escriptor que, per exemple, cove un injustificat ressentiment contra els valencians.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.