Relats IES Sedaví

Ací teniu els microcontes de l'alumnat de l'IES Sedaví. Recordeu que tots estan fets a partir de la imatge que vam publicar en l'entrada anterior. La selecció és fruit d'un concurs en què han participat els alumnes que participen en el Diàleg i les professores que desenvolupem l'activitat. L'ordre no reflecteix els resultats de la votació. Esperem que us agraden. Fins aviat.

Una nit ...

Em vaig disposar a eixir de casa com totes les nits de dijous, però passaria una cosa que canviaria la rutina d'aquestes nits. Caminí escales avall i vaig eixir del vell edifici on vivia. De sobte, un llamp va caure sobre mi, i em va deixar fulminat durant una llarga hora que pareixia dies dins el meu cap.

Quan em vaig alçar tot em pegava voltes. Una parella que passava em va decidir ajudar en veure que no caminava recte. El xicot, en agafar-me del braç, començà a tremolar com el que patix un atac epilèptic, al cap de uns segons estava en terra tirant fum per les orelles. En sentir la xica que l'acompanyava cridant, arranquí a córrer sense parar, perseguit per un agent de policia que havia vist l'escena. Vaig continuar sense fer cas al policia fins a un mirador proper amb la idea del suicïdi, però en botar, vaig començar a volar. No podia creure el que passava, però estava nedant per aquell cel que començava a obrir-se i deixava de llampegar.

Álvaro Gascó, 1r B

Pluja de llàgrimes

Mentre xafe els bassals del carrer i em cau l’aigua de la pluja damunt meu, mentre veig el cel amb una difuminada capa grisa acolorida amb llamps que creuen d’un costat a un altre, no puc deixar de pensar que porte tres dies assegut en una cadira al costat de la finestra amb les cortines baixades perquè les meues llàgrimes no es puguen reconèixer des del carrer. A la llunyania a la part alta ja puc veure el meu fill. A poc a poc m’acoste sense poder evitar xafar l’herba mullada que s’ha convertit en fang. Ja ha arribat el capellà i per fi podem iniciar la cerimònia. Les meues llàgrimes comencen a aparèixer pels meus ulls negres mentre el meu fill baixa a poc a poc fins posar-se sobre el llit del forat on el recordaré fins l’últim dia de la meua vida.

Jaime Sancayetano, 1r B

Àfrica Àsia Europa

Em mirà clavant els seus ulls negres en els meus. No li agradava contar-ho.
Va començar, com sempre, pel motiu del seu viatge a les Filipines. Explicava que havia decidit anar allí per conèixer alguna cosa diferent a la ciutat, i perquè el seu germà Jaume li havia parlat molt bé d'aquell “paradís oblidat”.

-Ja saps que no m'agradava gens l'avió, i que estava tan a prop de la meua veïna que li podia vore l'ADN.

Encara jo estava sorprés que el Mario haguera decidit fer aquest viatge. Estava llegint alguna de les revistes que hi ha al seient del davant quan el pilot va parlar. Em deia, menejant el cap, que no va creure el que estava dient fins a la primera turbulència.

-La pitjor tormenta de la història. No sé com estic ací contant-ho. I ara vénen els crits, la pluja de llamps, les màscares d'oxigen, i les hostesses anant als seues seients sense escoltar res. La meua veïna feia estona que s'havia desmaiat.

Diu que va preferir tancar els ulls i que passara el que el destí havia preparat per a ell.
Paula Rizo, 1r B

Relats d'un violador

Nit de tempesta. Hi ha raigs i plou molt. Jo sabia que ella anava a eixir a les 6. L'espere. Ix, i allí estava jo. L'agarre pels cabells i la fique al meu cotxe. Ella cridava. Això m'excitava més. La porte a una fàbrica que tinc llogada. La trec del cotxe i li done dos hòsties, no puc aguantar-me més. La viole,una, dues, tres i fins quatre vegades. Jo encara tinc més ganes, però ja estic satisfet. La torne a sa casa. Després del que he fet, espere que em denuncie, però no tinc por. Ella no ho fa. La següent setmana torne a per ella. Aquesta en veure'm, puja al cotxe, sense dir res. La duc a la fàbrica i fem el mateix de l'altra vegada. Encara que a mi, no m'ha agradat gens.Vam fer això durant tres setmanes, a la quarta, em canse i no torne més. Ella va ser l'última xica que vaig violar.

Sofía Lago, 1r B


Sense títol 1

Estava sol al parc de Sant Antoni quan va aparèixer el meu millor amic, Fran, amb cara d’haver passat una bona nit. Ens vam saludar i em va dir que anava a sa casa, que havia passat la nit en casa de Carme, la noia que a mi em portava boig. Jo, mort de enveja i de ràbia, vaig dir-li que el convidava a ma casa a desdejunar. Ell va acceptar sense pensar que jo tenia intencions de matar-lo. Quan vam pujar a casa, i mentre ell esperava al saló que li duguera la llet, vaig agafar el ganivet i vaig amagar-me’l al drap. Quan vaig estar al seu costat, el vaig traure i li vaig tallar el coll.
Em vaig despertar tot suat, vaig assegurar-me que tot havia sigut un somni i vaig eixir al balcó a fumar-me un cigarret, feia nit de llamps, plovia, i feia una olor a terra mullada que juntament amb el cigarret em creava una atmosfera perfecta.

Pablo Gimeno, 1r B

Sense títol 2

Em vaig alçar a la vesprada quan encara estava eixe sol ataronjat tan bonic de les vesprades d'estiu a Calp. Em vaig quedar tombada amb la finestra oberta de bat a bat deixant entrar la brisa calorosa, pensant en el meu mal d'amors. Ma mare m'havia renyat per haver arribat tard a casa i no alçar-me per a ajudar-la a netejar.
Es va passar la vesprada ràpida parlant amb les amigues de la nit anterior i planejàvem la nit que ens esperava. Eixa mateixa nit vaig anar a casa amb el xic que havia ocupat tants somnis en el meu cap i paràrem a la vora de la platja a parlar perquè no m'abellia anar-me'n a casa. Després d'una bona estona parlant i mirant-nos fixament als ulls amb les llums dels vaixells de fons, ens besàrem i sentírem un soroll prop, uns llamps en ple estiu van caure amb el meu bes perfecte.

Soraya Sánchez, 1r A

Sense títol 3

Un llamp, dos, tres i quatre. No paraven de ressonar al meu cap. Anaven en cadena, com si l'espectacle fóra dirigit per un director d'orquestra. Les ombres. Això era el pitjor. Venien se n' anaven, es burlaven, em semblava. Volia dormir per a no veure res. Però no podia, així que vaig decidir recórrer a la inconsciència. Però les parets eren molles. Vaig córrer, vaig botar, vaig rebolcar-me per tot arreu però aquella ombra sempre anava darrere de mi i jo cada volta em posava més nerviós. Vaig demanar ajuda. Sols va vindre un home, però a fer-me mal. M'arrossegava i jo m'oposava tot el que podia. Aquella maleïda camisa no em permetia variar la posició constant d'autoabraç.

Víctor Pascual, 1r B