Roger Dalmau

I allò ens va caure al damunt com si fóssim formigues”. Amb aquesta metàfora començà el Roger a contar-me la seva experiència com a ratolí de laboratori. Feia molt que no parlàvem, des que ell es va casar i se n'anà a viure amb la seva dona a aquell poble idíl·lic, encara que jo ja m'imaginava que alguna cosa no devia anar bé pel preu tan barat del xalet, de recent construcció. Pensat i fet, signaren el contracte i s'hi establiren la seva dona i ell, doncs encara no havia nascut la Marina. D'aleshores ençà que jo no n'havia sabut res més, però un dia, vingué a ma casa cames ajudeu-me per contar-me el terror que havia viscut, i jo, molt gustosament, el vaig escoltar, però sense fer cas de les seves pretensions perquè ho publicara en el meu periòdic. Resulta que al poc d'arribar-hi van començar a notar que hi havia gent que els vigilava, al principi només al carrer, però més tard dia i nit, tot i que ho feien camuflats sota una aparença normal. “Així estiguérem uns mesos”, em digué, fins que un dia, millor dit, una nit, va sentir-se un soroll en tot el poble que els despertà i feu que tothom sortís al carrer amb pijama i batí, aleshores és quan veren la cúpula opaca que se'ls queia al damunt, i quan aquesta cobrí tot el poble i el sumí en una obscuritat impenetrable, tothom cridà i corregué per intentar fugir, però va aparèixer una imatge projectada a la paret de la cúpula, un senyor calb que els digué que des d'aquell moment passaven a formar part d'un experiment sociològic del govern, que consistia a aïllar-los amb la finalitat de comprovar les lleis de la supervivència. “Ho tenien planejat des del principi” em digué el Roger, per això el preu del xalet, perquè anaven a tancar-los-hi fins que només quedara una persona viva, a la qual deixarien sortir. En aquell moment fou quan entenguí el que m'estava contant, per què plorava així, “ho vaig fer, vaig haver de matar-les per poder sobreviure i eixir d'aquell infern”.

Javi Montaño Sierra. 2n batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja