No hi havia manera de consolar el Sergi Escrivà. Encara plorava i continuava sense creure el que havia ocorregut eixe matí. Li dic que si anem a fer-nos- en una, però ell em diu que no li ve de gust. En una reflexió en veu alta, el Sergi començava a descriure la situació viscuda d’eixe maleït matí:
-Sempre havia tingut la sensació que eixe veí meu no era de fiar. La seua mirada freda feia sospitar d’ell i la meua dona i jo ja n’havíem parlat més d’una vegada. Però mai vaig sospitar que podria arribar a fer una cosa com aquesta. Abans d’anar a treballar aquest matí vaig besar la meua dona. Mai pensaria que eixe seria el nostre últim bes.
Diu que quan va arribar a l’hora de dinar i va vore tots els cotxes de policia la seua ment es va centrar directament en el seu veí.
-Vaig entrar corrent i vaig pujar les escales de tres en tres. Quan vaig entrar a ma casa hi vaig vore eixa imatge... eixa imatge que mai oblidaré, la de la meua dona morta amb un colp al cap i amb tots els policies al voltant del seu cos encara calent.
El Sergi parà de parlar i les llàgrimes començaren a sortir dels seus ulls. Tanmateix, tot demostrant la seua força, continua contant-me les sensacions que va tindre quan va escoltar als policies anomenar el seu veí com a culpable de l’assassinat.
-No sé per què no vam dir res a la policia abans d’açò. Sabíem que eixe home amagava alguna cosa...
Li dic que com que no hi tenien proves, no podien haver acusat el seu veí de res. Tanmateix, el seu sentiment de culpabilitat era prou gran i sens dubte el succés d’eixa matinada marcaria un abans i un després a la vida d’un home que abans d’anar-se’n va prometre venjança.
-Sempre havia tingut la sensació que eixe veí meu no era de fiar. La seua mirada freda feia sospitar d’ell i la meua dona i jo ja n’havíem parlat més d’una vegada. Però mai vaig sospitar que podria arribar a fer una cosa com aquesta. Abans d’anar a treballar aquest matí vaig besar la meua dona. Mai pensaria que eixe seria el nostre últim bes.
Diu que quan va arribar a l’hora de dinar i va vore tots els cotxes de policia la seua ment es va centrar directament en el seu veí.
-Vaig entrar corrent i vaig pujar les escales de tres en tres. Quan vaig entrar a ma casa hi vaig vore eixa imatge... eixa imatge que mai oblidaré, la de la meua dona morta amb un colp al cap i amb tots els policies al voltant del seu cos encara calent.
El Sergi parà de parlar i les llàgrimes començaren a sortir dels seus ulls. Tanmateix, tot demostrant la seua força, continua contant-me les sensacions que va tindre quan va escoltar als policies anomenar el seu veí com a culpable de l’assassinat.
-No sé per què no vam dir res a la policia abans d’açò. Sabíem que eixe home amagava alguna cosa...
Li dic que com que no hi tenien proves, no podien haver acusat el seu veí de res. Tanmateix, el seu sentiment de culpabilitat era prou gran i sens dubte el succés d’eixa matinada marcaria un abans i un després a la vida d’un home que abans d’anar-se’n va prometre venjança.
Sergio Checa Barbero
2n Batxiller Humanístic
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.