Col·legi Pío XII

XAVI AGULLÓ

L’última volta que parlí amb Xavi estava molt il·lusionat. Feia uns mesos que havia partit a l’Índia per fer treballs d’ajuda humanitària, col·laborant amb un hospital del sud-est del país. Em va trucar dient-me que estaven fent importants progressos a l’hora de proporcionar assistència sanitària a zones totalment ruralitzades. Deia que era una tasca complicada, que no tenien els mitjans necessaris, que hi havia molta feina per fer... però no perdien l’esperança. Jo em vaig limitar a dir-li que ací el trobàvem a faltar, i en saber que tornaria en dues setmanes no ho vaig dubtar i aní decidit a casa seua.

Estiguí una bona estona trucant a sa casa, però ningú em va obrir. Vaig pensar-ho detingudament. Feia mes i mig que havia parlat amb ell, hauria d’haver tornat feia ja un temps, i Xavi no era d’aquells que sortien aviat. Alguna cosa passava. En baixar les escales i arribar al portal, m’adoní d’un xicotet detall, potser imperceptible per a la resta de veïns però, quasi sense voler-ho, els meus ulls es van centrar en un paper que sobresortia d’una de les bústies. El primer que vaig pensar fou: “Maleïda publicitat...!” però quan me’n vaig apropar per sortir al carrer, vaig poder llegir clarament: “Xavi Agulló, pta 5” Ràpidament m’apropí a la bústia i en traure el paper em vaig trobar una fotografia. Es tractava d’una xiqueta, d’uns cinc anys i amb trets orientals, potser hindús. A l’altra cara hi havia un text escrit, que vaig endevinar de seguida que era de Xavi per la seua il·legible lletra de metge. La carta deia així:

“Estimat amic, faig aquesta carta amb la seguretat que tornaràs per a cercar-me, però ja no hi estaré. No patisques, estic bé. És curiós com un sol instant, una sola mirada, un sol gest pot canviar la resta de la teua vida, i des d’aleshores saps que res tornarà a ser com abans. I no penses que ho dic amb tristesa, tot el contrari. Ací he trobat allò que anava buscant, allò que tothom cerca en la seua vida. No parle de dones, plaers, diners... Parle d’ells, dels seus somriures,de les seues rialles, dels seus agraïments. Espere de debó, amic, que trobes allò que et faça feliç. Una abraçada de tot cor.”

Eixes foren les darreres notícies que tinguí del meu amic Xavi, i és curiós que, tot i que sabia que no el tornaria a veure, vaig eixir del portal segur que aquelles eren unes molt bones notícies.

Jorge Martín 1r Batxillerat

ANTONI ALCOCER

Antoni Alcocer agafà el got de conyac que es trobava a la taula del saló i es va asseure al sofà, enfront meu. Volia ensenyar-me alguna cosa perquè començà a regirar dins la butxaca de la seua americana amb impaciència sobtada. Desdoblegà la foto que hi va traure i la posà damunt la taula. Era ell, un jove d’ uns trenta anys.

-Vols un cigarret, Lluís?- agafà l’encenedor i ell se’n va encendre un.

Li vaig rebutjar l’oferiment, com sempre. Agafà la fotografia i unes llàgrimes començaren a relliscar per les seues galtes. Em vaig inquietar naturalment, mai l’havia vist així.

-Per què ha passat el temps i jo no me n’he adonat? Treballant fins a ben entrada la nit a l’empresa, discutint amb uns, rient amb altres; fumant; esmorzant, dinant, sopant amb els companys o amb els caps; fumant; barallant-me amb el banquer que no vol donar-me el crèdit; escoltant els nens per tota la casa jugant i jo sense jugar amb ells; discutint amb la Mercedes perquè el fill de puta del banquer no m’ha donat el crèdit per als mobles del nou pis i que ella no es pot estar sense eixe pis i que torne al banc a convéncer-lo; i altra vegada fumant; i els nens jugant i jo sense jugar amb ells...

Veia en els seus ulls una profunda tristesa i cert penediment.

-I ara què, Lluís? Els xiquets ja no juguen, clar si ja són majors..., la Merceditas s’ha compromès, la Fani que ha començat la carrera de professora i el Toni que vol ser futbolista... I jo què, Lluís? Fumant com un descosit i veient com actua eixe maleït, el més gran dels meus enemics, ni el fill de puta del banquer n’ és tant d’enemic com aquest... I és ràpid, silenciós, actua contínuament i jo sense adonar-me de la seua presència, del seu pas...

Jo el mirava sense comprendre’l.

-Odie tant el jove de la foto, Lluís, perquè si ell s’haguera enfrontat amb valentia podria haver jugat amb els meus fills... Podria haver gaudit més d’ells, haver-los vist créixer tranquil·lament, sense estrès, sense preocupacions, deixant el tabac un minut i jugant, Lluís, jugant amb ells...

Ho vaig entendre tot en eixe moment. I com m’esperava va acabar dient:

-Vols un cigarret, Lluís?

Cristina Játiva Sáez 1r Batxillerat

En Pep es va aixecar del llit sobresaltat pel repiqueteig constant de les gotes de pluja a la finestra de la seua habitació. Tenia l’estranya sensació que havia dormit més de l’habitual. Mentre es vestia pensava en la inusual hora que era; mai no s’havia despertat un dissabte a les huit del matí. En acabar de fer-se el nus a les esportives, es quedà observant-les amb una mirada força picaresca. Li agradaven de debò, sobretot des d’aquell dia que una xica de classe li va fer un comentari adulador: "M’agraden les Reebok que portes". Potser ho deia perquè de veres li quedaven bé, o perquè li agradaven per a ella, o potser només era un comentari d’aquells que es fan per tal de quedar bé, potser...

Mentre es pentinava li va distraure la música que tocaven les bandes valencianes del Casino Musical. En Pep se’l coneixia ben bé; tot i creuar el carrer arribava a ca sa tia i, al costat, es trobava el centre musical. Havia perdut el compte de les vegades que havia estat en aquell lloc. Coneixia a tothom, segurament perquè el seu avi gaudia de molt prestigi. En Samuel era conegut per tot arreu per la seua gran vocació musical. Amb nou anys va fer l’ull a una placa commemorativa que li van regalar i que posava: "A Samuel Chasán Fenoll: una vida sencera dedicada a l’estudi del saxòfon". En Pep entrà a l’ascensor i mentre baixava s’assegurava que tenia prou diners per comprar el pa. Creuà el carrer Cuenca Tramolleres i avançà tot recte. Es va creuar una banda musical. "València és una ciutat de músics", solia dir el seu avi amb un somriure d’orella a orella.

Quan era tornant cap a casa amb una barra de pa sota el braç, passà per davant del Casino i no va poder evitar recordar... Una nit, fa molts anys, anà al centre per veure actuar a en Samuel. Quan era a la porta, el trobà en un racó fosc amb un gest i amb una mirada evidentment trista per la recent mort de l’àvia. En adonar-se de la seua presència, va fer un gest d’alegria i el va invitar a pujar-se a les seues cames. En Pep recordava que no parava d’acariciar-lo i de repetir quant l’estimava, alhora. Cinc minuts més tard, abans de començar l’audició, el va escoltar com murmurava: "Ahhh, solamente cambiamos cuando estamos al borde del precipicio". Quasi de forma instantània, un calfred va recórrer la seua esquena. Una vegada a casa, els seus pares desdejunaven i sense pensar-s’ho els va fer un bes a cadascun...

José Franco 1r Batxillerat

CARLES SALVADOR

Carles Salvador, més conegut la setmana passada com el jove de l’aparició estel·lar, em conta la seua tràgica i fabulosa història de la fama.

Carles estava en un programa molt famós de televisió assistint com a públic quan el presentador va donar-li l’oportunitat de la seua vida per a deixar de ser un desconegut i convertir-se en un personatge de la televisió. Jo li pregunte si no se sentia nerviós, i ell em respon que va fer-ho de colp i volta i que voldria retrocedir en el temps per a no sofrir el que està sofrint ara. L’escolte sense entendre el to tràgic de la seua veu, ja que un dels seus somnis era convertir-se en un personatge famós, amb diners i sense treballar durament, simplement vivint del conte.

Carles continua amb la seua història dient que quan va acabar el programa li van oferir una sèrie d’actuacions que no va poder negar per la pressió dels diners que li donaven per cadascuna d’aquestes. Al principi feia goig veure’l en les seues aparicions, criticava i defenia a altres que després no li parlaven fora d’aquest teatre anomenat televisió. Va desfer-se de tot allò que li feia ser una persona del carrer, va deixar el seu treball en el restaurant, va enfadar-se amb els seus amics i familiars perquè volien baixar-li els peus a terra, es va comprar una casa i un cotxe, i va malgastar diners a forfollons. "Em sentia poderós i ambiciós". Carles s’atura en el seu relat i canvia l’expressió del seu rostre. "He aprés la lliçó, la fama és efímera". De sobte va deixar d’agradar al públic perquè hi havia un altre en el seu lloc que ho feia millor, va perdre els seus nous i falsos amics, tots els diners i, finalment, l’embenat dels ulls que no li deixava veure el tipus de persona en qui s’havia convertit.

Ara Carles intenta recuperar el que va perdre per voler ser qui no era, perquè la televisió és teatre i mentides que serveixen per a entretenir. "Moltes vegades ens oblidem que la fama hauria de pertànyer a les persones que col·laboren amb la seua originalitat al progrés de la humanitat i que la fama, hui en dia, amb totes les oportunitats que ofereixen els mitjans de comunicació no és fama, sinó segons de glòria o de vergonya."

Andrea 1r Batxillerat

EM TROBAVA ENMIG d'aquella olor que em recordava la meua infantesa. Potser estava en la séquia amb aquell xiquet anglés que acabava d’instal·lar-se al poble. De fons, la brossa cremant-se i milers d’espurnes omplint una voreta del camp. Seia en un banc del metro mentre aquest record va aturar l’acció d’alçar-me i abandonar el vagó. Però una veu semblant a la de Josep Fonalleras em féu reaccionar. De sobte, vaig botar i comencí a caminar. Aquell dia el terra estava ple de diaris. El meu amic Josep, a qui vaig tindre l’oportunitat de conéixer quan residia a Girona després de cursar els estudis de cinema, se sentia també atret per l’escriptura. Recorde els caps de setmana, les estones de rialles i les vesprades al Montjuïc. Sovint llegia com una mena de papers, de contes d’homes, cadascú amb les seues històries. Per aquell temps visitàvem uns editors a Barcelona i passàvem uns dies a casa dels meus oncles. Ell estimava passejar per la platja i sentir la sorra en caminar i alçar-la amb els peus... Acostumava a dur en la seua motxilla algun exemplar de Riba... A mesura que pujava les escales del metro amb dificultat (aquell lloc estava ple de gom a gom), trobí un cartell immens, a tot color. Una nova pel·lícula, no recorde ara el títol. Segur que es tractava d’una superproducció de Hollywood (com deia Fonalleras, una manera de mostrar al públic com evolucionava la gran indústria dels ordinadors). Era una d'aquestes pel·lícules el final de la qual ja es desxifra en els deu primers minuts. Aquella vesprada, en arribar a casa, vaig telefonar i el “clic” dels botons era diferent. Continuava prement les tecles quan ell despenjà. Llach sonava lluny. Aquell silenci i un petit sospir confirmaren que l' havien contractat. Una setmana després érem a la sala quatre del cinema. Vèiem la superproducció de Hollywood. L’empresa on treballàvem tancà per robatori.

Irene Guerrero Aleixandre 1r Batxillerat

APARENCES

Heikki Martínez Seppanen és una persona d’allò més convencional. Això és el que totes les persones diuen només conéixer-lo i també jo ho pensava. L’única cosa que em va cridar la atenció fou el seu nom, d’aquells que costen de memoritzar però que una vegada la ment els reté són difícils d’oblidar. De pare finlandés i mare espanyola, mai li havia agradat que li preguntaren a quin poble se sentia pertànyer, cada vegada que algú ho feia li envaïa una estranya sensació. De menut havia viscut a Finlàndia, però no li agradava la forma de ser d’aquella gent, tan puntuals i freds, massa correctes. Tampoc li agradava la manera de ser dels espanyols, tan càlids com sorollosos. Semblava que qualsevol acte s’hagués de convertir necessàriament en una celebració. Amb la influencia de cultures totalment oposades, Heikki no n’havia trobat cap que s’ajustara a la seua mida i potser per això havia decidit feia molt de temps ocultar la seua personalitat. Aparentment era un professor de biologia amb la seua dona i els seus fills, als quals volia profundament, que escrivia i tocava el violí en el seu temps lliure. Es comportava com un ciutadà convencional i intentava passar desapercebut: prenia cafè amb els companys, de vegades veia partits de futbol i feia acudits enginyosos. Realment odiava aquells comportaments de la gent, però els adoptava com a seus i només es mostrava tal i com era amb els seus fills. Potser tenia l’esperança que encara no estigueren contaminats o que no arribaren a ser com la resta de la gent.

Jo sempre vaig intuir un raig de misteri en els seus ulls, un misteri atractiu que m'encisava fins i tot després del nostre casament. Però... van nàixer els nens. Sempre intentant fer que pensaren per sí mateixos, lliurement, cosa que potser ells encara no entenien. En canvi, amb mi actuava com amb la resta del món i mai sabré per què, segurament em considerava ja insalvable. I jo me’n vaig adonar de tot allò quan vaig llegir els seus escrits, pàgines que parlaven d’un home que jo mai no havia conegut.

Irene Blasco 1r Batxillerat

LA IAIA

Un dia qualsevol vaig dir a la meua iaia que m’agradaria que em contara una història d'aquelles que ella conta, de la seua joventut. La meua iaia va deixar de fer el dinar i es va seure amb mi al sofà. Va començar com sempre, dient que les coses que passaven abans ja no són com ara, que abans eren altres temps... Em va contar la seua innocent història d’amor.

La meua iaia és la major d’onze germans. No va tindre opció a uns estudis, tan sols va anar al col·legi fins als quinze anys, quan va començar a treballar en una botiga venent regals. “Havia de guanyar diners per ajudar els meus pares!”. Una xicoteta part del salari era per a ella, per a comprar-se coses o per a anar al cine, perquè com diu ella “en aquella època no hi havia moltes coses que fer”. Un dia regalà una entrada de futbol al seu pare pel seu aniversari. Els dos junts passaren una vesprada molt divertida. “No m’imaginava que aquella vesprada de diumenge el coneixeria”. Quan va acabar el partit i van eixir del camp, els jugadors estaven allí signant autògrafs. Amb timidesa s'hi van acostar i els van saludar. Ràpidament s’adonà d’una mirada molt especial... Una mirada que...

Un temps després sopava en el bar de sempre amb les seues amigues de sempre i... allí es trobava aquell jugador de futbol mirant-la d’aquella manera tan especial. Passaren uns segons interminables fins que es va acostar a ella i a les seues amigues, les va saludar. Començaren a parlar i a fer bromes. Ella no es fiava massa “Saps? Deien que eren joves que sempre estaven de festa i amb diferents acompanyants...” Però ell... s’assabentà on treballava i la sorprenia contínuament amb xicotets regals. Començaren la seua especial història d’amor fins que... Ell és el meu iaio.

África Carrasco 1r Batxillerat

JOAN MARÇAL

Avui és la primera vegada que veig Joan Marçal des de fa quasi un any. No l’havia vist després dels seu accident i em va impressionar el seu típic “com va tot, màquina?” amb aquell to alegre i feliç. Jo li pregunte per l’accident i com es troba, parlem una mica d’aquest tema però no vol continuar perquè “tenim tantes coses per contar que l’accident resulta intrascendent”. Així és el meu amic Joan i sempre ha sigut així. Jo no. Sóc una persona senzilla, amb un treball tranquil i sense necessitat d’aventura. Sempre he admirat en Joan i els seus viatges a l’estranger: Cuba, Canadà, la Xina… països molt diferents que trobe massa llunys ...

Anem junts al mateix café on anàvem durant molts anys per passar el temps. Sempre era allí on Joan començava el seu relat del viatge que havia fet i em donava un regal de vegades massa exòtic per a mi. Avui és diferent. Camine molt lentament pel carrer i tracte de mirar els ulls del meu company, necessite escoltar la història. “Ací estic com a ma casa” i comença aleshores amb el seu viatge per Àfrica. Amb una veu calmada i serena em relata el seu safari, com diu ell, que va acabar de sobte al Marroc quan el cotxe on viatjava va topar amb un altre vehicle i com va perdre el coneixement. Joan es va despertar a una habitació bruta i una suor va recórrer el seu cos quan es va adonar que no podia moure les cames, va ser el moment més dur del viatge. Tres mesos a Rabat sense cap contacte amb els amics i els efectes de l’accident no van debilitar el meu amic. De fet, ell mateix diu que tenia més forces per recuperar-se ben aviat i tornar a Girona. Ara li pregunte què farà i admire el seu coratge quan afirma “Tornaré a Àfrica per concloure el meu viatge!”. Sense cap dubte, la cadira de rodes no ha acabat amb l’esperit d’aventura de Joan Marçal.

Víctor González 2n Batxillerat

SALVA FERRER

Cau la tarda i arriba la foscor. Plou a la ciutat. Passege sol, amb l’única companyia de les gotes d’aigua, mullant-me la nova muda, i les llums dels fanals. És d’aquesta manera com conec Salva Ferrer: assegut en un banc, submergit en els seus pensaments i amb l’ànima en pena.

Salva és d’Alcoi però viu ací, a València. De sobte em pregunta quina és la raó per què estic tan solitari. "Necessite un fil per a poder pensar". Sense temps per a preguntar-li, ell comença a parlar sobre allò que porta dins del cor. Gràcia Claramunt, la seua dona des de feia tres anys, l’enganya amb un altra persona... amb...

- Sospitava que alguna cosa anava malament, però mai em podia imaginar que ella em trairia d’aquesta manera. Tot començà arran d’una discussió que no puc recordar. Ja sé que tots els problemes de parella són per discussions, no et penses que sóc un estrany en aquests temes. El problema de tot açò és el motiu de la baralla... Definitivament, no entenc a les dones, t’ho confesse. Gràcia s’enfadà amb mi una nit de març. Havíem organitzat una trobada d’amics per passejar pel centre de la ciutat. El fet és que als meus amics sempre els ha agradat que jo festejara amb Gràcia i en moltes ocasions m’acompanyava amb tots ells... però aquell dia no li vaig dir res. Quin motiu més absurd, no creus? El destí va fer possible aquest final. Coincidírem i... les vaig veure. Juntes, besant-se... No vaig poder reaccionar i, des d’aleshores, ja no sóc el mateix.

La seua desgràcia, l’ambient fosc i, alhora, calmat pel silenci de la pluja i la meua orientació m’anima a fer-ho. Quan comença a plorar per tot allò que m’havia confessat, el bese amb tanta força i passió com mai en la vida.

Santiago Ferri 2n batxillerat

CARLES

Recorde el dia que Carles m’explicava com se sentí quan l’ingressaren a l’hospital, després de l’accident que li podia haver costat la vida. Jo li deia que encara era jove i no s’havia de preocupar tant per aquell moment, però ell em deia: "Més jove era la xiqueta que estigué al meu costat". No li vaig contestar, mai no he estat tan a prop de la mort, potser tot és qüestió de sort.

- Després del colp a l’altura del fetge, no podia imaginar com una part del meu cos, de la qual mai no havia sentit parlar, podia haver-me causat la mort. Recorde com vaig tractar d’agafar el xiquet que m’ havia donat el colp, fou inútil. Vaig caure enmig del pati de l’escola. Quan vaig obrir els ulls, ja havien cridat la meua família i estaven preparats per portar-me a l’hospital. Quan hi arribàrem, vaig perdre el coneixement de nou.

El despullaren."Feia fred dins la sala i sentia la veu d’un home". El metge li preguntava coses tractant que no es dormís. "Això em va dir una infermera". Després d’urgències el portaren a intensius.

- En obrir els ulls una infermera dient-me si volia pixar en un tub de cristall. Gairebé no em podia moure i sense pensar-ho vaig dir-li que no. No et rigues. Vaig haver-me d’aguantar fins que no vaig poder més. La resta de dia fou tranquil, no podia rebre visites, sols els meus pares i una amiga a través d’una finestra. Aquella nit era l’última en la cambra d’ intensius i encara no sabia què m’havia passat. Em vaig dormir. Ben entrada la nit, un soroll a la cambra em despertà. Un grup de metges. Vaig tractar de mirar què hi passava. Una infermera posà un panell al davant. Entre crits vaig sentir només una paraula, adrenalina.

Carles em deia que a l’endemà ja a la nova habitació s’assabentà de la notícia. Una xiqueta havia mort a la nit per un colp d’un cavall a l’altura del fetge. Carles repetia i repetia... "Un colp a l’altura del fetge, un colp a l’altura del fetge...".

Carlos Rubio 2n Batxillerat