Després de tants dies
ja no sabíem ni en quina part de l'oceà ens trobàvem. Les brúixoles i els
aparells de medició de coordenades s'havien espatllat a causa de la tempesta
elèctrica ocorreguda feia dues setmanes. Estàvem perduts i sense rumb. Teníem
provisions per a un mes a bord, però el que ens preocupava era l'aigua potable,
començava a escassejar. Tots moríem, mentalment parlant, per un glop d'eixa preuada
aigua, tots menys Ayla. Ella només bevia rom, i per això no li preocupava ni on
estàvem ni cap on anàvem.
Passàrem dues setmanes
més a la deriva com ermitans a les nostres cabines a causa de la intensa llum
solar diürn. Una nit eixírem a prendre la fresca, que ens ajudava a calmar-nos i pensar,
pensar... Pensar què? Ens ho preguntàvem de vegades els uns als altres. Ningú
contestava res coherent, els nostres caps eren el caos. Eixa nit, els nostres
cors van donar un salt en veure llum a l'horitzó. De seguida, Jaulin va dir que
era fruit dels nostres deliris, però s'equivocava. Al matí següent, arribàrem a
una illa, per sort, colonitzada. Estàvem salvats.
Mykha Semenov, 1r
Batxiller A. IES Campanar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.