Sal Amandra

Dietari del Dr. Manel Pol

En aquella illa habitada, d’arena blanca i cel ataronjat, es on vam trobar aquella espècie. Un amfibi de cos prim i de color negre que desprenia olor a llepolia. De pell humida, boca gran amb llengua rasposa i ulls atmetlats del color de les olives. Feia una mida de 25 centímetres i pesava 11 grams.

Habitaven les zones fresques. Aquestes, en especial, sortien d’un bosc, dominat per les espècies arbòries més comunes, que es trobava al costat de la platja.

Constava de quatre potes curtes i una cua llarga que es cargolava com si fos una espiral pròpia d’un capitell jònic. La pell era de tacte gelatinòs, tant que fins i tot es podien esfonsar els dits i l’amfibi era capaç de regenerar el forat, sense inmutar-se ni gemegar.

Al damunt de la pell tenia una espècie de cercles groguencs que no es podien mirar fixament, ja que si ho féiem esclataven uns llampecs de color groc fluorescent que penetraven els ulls i automaticament, a la nostra ment, apareixien els records més tristos que teníem guardats, xuclant-nos tota l’energia positiva que ens feia seguir endavant amb aquest viatge.

Afortunadament a mi no em va passar res, però Gemma, la becària, va estar dos dies tancada a l’apartament que vam llogar. Amb una plorera infinita. La pobra va sofrir els efectes de la Sal Amandra i es va enrecordar del seu antic noi, que l’havia deixat quan sn’havia adonatq ue era gai.

Vicent Canell, membre de la nostra tripulació que sabia un munt sobre mites i contes populars, deia que els efectes que produia l’amfibi podien ser a causa dels rumors que hi corrien en l’antiguitat lligats a aquestos animals, que potser estàven relacionats amb l’alquímia i la bruixeria.

A aquesta espècie la vam batejar com a Sal Amandra, pel curiós semblant que hi tenia amb la Salamandra de les terres europees.

Sandra Bodí Chaqués. 2n batxillerat B
IES Berenguer Dalmau. Catarroja