15 de febr. 2013

AlbertGarcia Microrelat


Albert Garcia. 1r Batx.
Em vaig dirigir a la parada de bus; eren les 20:45h i eixia del conservatori; a les 21:05h arribà el bus; aní a pujar i m’adone de la xica del costat. Al principi no vaig fer cas, però, asseguts un enfront de l’altre, ens creuàrem les mirades. Al final del trajecte sols quedàvem ella i jo.
–Perdona’m, el teu nom? No respongué i això em va sorprendre molt. La veu del xofer animant-nos a baixar, trencà l’encant.
Quan vaig arribar al pis, deixí el clarinet a la taula i, fixant-me en la butxaca, veig una nota. Posava: “Sóc Sandra, no sé el teu nom, però ha sigut molt agradable la conversació al bus, espera’m al carrer paral·lel de l’església, 22:30h.”
La vaig veure, vam sopar i vam anar al meu pis; em va explicar la seua vida i que no tenia treball. Abans de poder preguntar res va eixir per la porta. I de nou, a la taula, una nota. La única cosa que posava era el seu nom complet.
Creia que era un rotllo d’una nit, però l’últim missatge va ser un pressentiment. Havia de saber-ne més.
La vaig buscar pels voltants, i ni rastre. Un company em va dir que la coneixia vagament. Deia que vivia a Barcelona, prop d’una escola, però sense concretar res i amb l’advertència que d’això feia molt de temps. Llavors la vaig buscar a les xarxes socials, i em va respondre.
Cara a cara, em vaig declarar. Ara vivim junts.  I sóc l’home més feliç del món.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada