Àngela Magraner Mifsud 2n Batx.

Admirada Carme Riera,

            Em dirigisc a vosté amb motiu de la seua obra La meitat de l’ànima. Segons he llegit, escriu l’obra amb la intenció de trobar un lector que li done una solució, una clau que li permeta desenmascarar la història de la seua mare, Cecília Balaguer, i conseqüentment traure a la llum la realitat sobre el seu passat. Bé, doncs crec que podria ser jo aquesta persona que, tan desesperadament, ha estat buscant durants tants anys.

            El meu nom és Francesc, i conec de tota la vida el seu pare, Albert Camús (li confesse, per si encara tenia dubtes, que Albert és pare seu). Ens vam criar junts i des de ben menuts tinguérem una gran amistat, alimentada per totes les coses que compartírem; congeniàvem a la perfecció.  Albert Camús, com ja sabrà, era un Don Juan, les dones eren el seu punt feble. Una de les moltes amb qui va estar va ser la seva mare, Cecília, i vosté és fruit d’aquesta relació fugaç però alhora intensa. Li puc assegurar que ell no la tenia en l’oblit, ben al contrari, encara que mai va voler reconéixer la seua paternitat, la tenia ben present i sempre se’n recordava de vosté. Ja li ho dic jo que a ell li hagués encantat tenir-la tots els dies al seu costat, però açò no va ser possible; les condicions en què van viure no van ser les més idònies. Per això em va encomanar, per si li succeïa algun imprevist, com així va ser, que li fes saber que ell era el seu pare biològic i que sempre l’havia duta al seu cor.

            Cecília Balaguer s’havia enamorat profundament del seu pare, però açò no era recíproc. Ella el volia, l’estimava, l’amava com mai abans havia amat cap altre home, ni el seu propi marit, el que li féu de pare; però sentia un gran buit, ja que ell la ignorava. Ni tan sols el fet de compartir un fill li va sevir per recuperar el seu amant, i morta de despit, va decidir venjar-se quan li va arribar l’oportunitat. Aleshores, com a doble agent que era (ja que ajudava els exiliats a França, i els feia creure que estava de la seua part, però en realitat els espiava per passar informació al bàndol franquista) començà a espiar l’Albert, i a donar informació sobre ell i sobre tots els seus contactes republicans a la policia espanyola. Va estar un temps realitzant aquesta tasca, i davant les poques solucions que va obtenir, va decidir actuar pel seu propi compte. Es pot dir que aquesta obssessió per ell va acabar trastornant-la, i la va impulsar a fer una barbaritat.  Va ser ella mateixa, qui va planificar i preparar la mort d’Albert Camús. Li puc assegurar, ja que m’he passat molts anys de la meua vida investigant-ho, que la mort del seu pare no va ser una mort accidental, tot estava planificat, i que va ser ella, la seva mare la culpable.

            Hores després d’aquest fatídic accident va morir ella. Alguns diuen que accidentalmet, altres comenten que va ser una assassinat en tota regla, però ací ja no em vaig detenir massa a esbrinar-ho, més que res perquè no m’importava tant, m’era indiferent. Abans de morir el seu pare va deixar al seu despatx totes les seues coses personals, entre les quals em vaig sentir obligat a rebuscar després de la seva mort, per tal de resoldre aquell misteri. Tots aquests documents em van servir de gran ajuda per descobrir tot el que ara li estic contant. Com li havia dit abans Albert m’havia encomanat fer-li saber que ell era el seu vertader pare.

Ara puc dir-li clarament que aquell home de l’esmòquing i amb ulleres que un 23 d’Abril li va entregar a la fira del llibre una carpeta blava era jo. Vaig estar esperant durant molt de temps la seua resposta, la seua trucada, però aquesta mai no va arribar... Vaig pensar que, potser, no li interessava i que preferia continuar amb la seua vida normal i no rebuscar en el passat. Però, en llegir el seu llibre, em vaig adonar que no, que l’únic problema havia sigut aquella maleïda targeta, la qual mai hauria hagut de llançar. Dit açò espere amb ànsia la seua resposta!

Atentament,

Francesc