Carolina Grau Montesinos, 2n Batx.

Estimada germana meva.

            Sí, li pot semblar estrany això de germana però és així. No sabrà qui soc, puc semblar-li un desconegut però vosté i jo som germans, fills del mateix pare i de la mateixa mare.

            Potser, la seua vida ha estat un camí envoltat de mentides, de falses aparences i d’imitacions. Suposo que des que li vaig fer arribar les cartes de mans del meu fill Lluís G., el seu món haurà canviat. Estic segur que en un instant, en acabar de llegir aquelles cartes, aquelles paraules i aquells fragments plens d’estima, amor, il·lusió... tota la seua vida haurà donat  un gir de 180 graus.

Sé que ara, desprès de tants anys, vostè pot pensar que és massa tard perquè li conte la vertadera història de la seua vida, de la meua vida. Ambdues són fruit d’un amor apassionat, un amor que es va quedar en l’aire i mai va arribar a ser allò que ells, els nostres pares, hagueren volgut.

            Tot començà a la fi de la Guerra Civil quan el nostre avi es va veure obligat a exiliar-se amb la mare a França. Allí els dos, tots sols, van començar una nova vida allunyats d’aquells que els perseguien i volien acabar amb la seua vida (supose que ja sabrà el que va passar amb l’àvia i la tia, ja que el meu fill ha estat seguint-la tot aquest temps i no ha perdut de vista totes les seues petjades). Però el pare va preferir que la seua Cecília tornàs a Espanya amb una germana seua perquè no visques a l’exili. Ja més major, un de tots els estius que va viatjar a França, una noia molt bonica i ben plantada a la qual li agradava molt la literatura, va conèixer un jove Albert Camús, la fama del qual començava. De seguida es van enamorar (cosa que no aprovà el nostre avi), i la mare es va quedar embarassada. Pensarà que és vostè el fruit d’eixa relació de joventut, però no, sóc jo. Els dos joves de seguida es van adonar que no havien fet el correcte, així que la mare es va veure obligada a marxar de casa i anar-se´n amb el pare fins que em van tindre. Com que la seua relació cada vegada anava a pitjor, decidiren separar-se i em van portar a un orfenat. Allí vaig ser criat. Tots aquets fets van ser portats en el més absolut anonimat (en aquella època estava mal vist) i d’aquesta forma, ningú no es va assabentar.

La mare tornà a casa i l’avi, va creure convenient que es casàs amb un franquista perquè pogués visitar-lo sovint a París sense alçar sospites. Al mateix temps, el pare per a poder obtindré l’èxit que volia aconseguir com a escriptor, es va dedicar a això en cos i ànima i es va casar. Però en el fons es volien, i per això, desprès de molts dubtes van decidir que es seguirien veient i es feren amants.

Així que, els dos ja casats i amb la seua vida per separat, la van engendrar a vostè. El seu “pare” oficial mai no va saber la veritat, sols la sabíem els dos amants i jo, desprès de molts anys, quan un dia van vindre els pares a visitar-me.  M’ho van contar tot i em van donar aquesta carpeta. Desprès em van parlar de la seua existència i em van suplicar que aquesta informació no la fera arribar a ningú, ni que contactés amb vosté però ara, desprès de tants anys crec que vostè es mereix conèixer-la.

Ara ja sap qui és, i d’on ve, però li quedaran molts dubtes per resoldre, ja que els nostres pares van morir joves. Tant de bo estigueren ara ací per poder explicar-nos moltes més coses, i perquè la nostra vida deixàs de ser una incògnita. Però no, la seua vida es va truncar, els dos van ser assassinats ja que com haurà pogut comprovar en les seues investigacions, els van matar. Mai no he sabut què va poder passar amb ells, ni qui voldria desitjar-los la mort. Els anys passen per a nosaltres, hem viscut tants anys sense saber la veritat, que ara, realment val la pena deixar d’investigar, de pensar, de buscar una raó... ja que no n’hi ha. La nostra vida ha sigut un misteri que solament coneixen ells dos i que amb la seua mort es quedà sense resoldre.

Espere que aquesta no siga sols una carta, sinó l’inici d’una relació entre germans trencada per les circumstàncies i els temors dels nostres pares. Tant de bo, poguérem comportar-nos com a germans, tindre una bona relació i saber un de l’altre en els últims anys de la nostra vida.