13 de febr. 2013

Cristina Fons Palomares, 2n Batx.


18 de setembre de 2002
Benvolguda Sra. Camús,    
Vostè no em coneix. Em dic Lluis Gómez i vaig treballar per a son pare des que era un nen i esdevinguérem bons amics. M’adrece a vostè perquè la meva vida s’acaba, i en uns mesos passaré a formar part de la història a causa d’aquest maleït càncer que s’ha apoderat de mi. Actualment visc a València, a un petit apartament a la Malva Rosa.
He llegit el seu llibre i no he pogut evitar sentir-me el causant de la seva angoixa i no sap quantes nits he passat en vetla, sense poder dormir mentre m’envaïen els remordiments d’haver sigut jo qui, aquell dia 4 de gener de 1960, va agafar el primer tren cap a Avinyó per informar sa mare de l’accident que havia acabat amb la vida de son pare.
Albert era un gran home i defensor dels seus ideals polítics. Estimava la “seua petita Cecília” –així l’anomenava ell– com mai no pogué estimar cap altra persona, ni tan sols la seva esposa. Sent també ser jo qui li diga que, aquell a qui vosté deia pare, no pogué suportar el fet que la seva muller es veiés cada any amb el seu estimat, amb qui tenia una preciosa filla, perquè ell la volia com a seva i, sobretot, no pogué suportar que aquest fóra del bàndol anarquista. A més, el fet que Cecília treballés d’infiltrada en el règim per aportar informació als republicans agreujà la situació. Per aquesta raó, tot i que no tinc proves que ho corroboren, continue pensant que fou ell qui s’encarregà d’acabar amb el meu estimat amic. Però desafortunadament, com a conseqüència, perdé la seva Cecília.
Sa mare no pogué lluitar contra aquell dolor que sentí en assabentar-se de la mort d’Albert i no podia evitar sentir-se culpable. Tot just, després de donar-li una nota que el meu amic em demanà que li fes arribar dies abans de morir, amb els ulls plens de llàgrimes corregué i es llançà a la carretera. No hi vaig poder fer res per evitar el tràgic final de la Cecília, i no sap quant ho sent, de bona veritat.
Bé, doncs, açò és el que necessitava saber, però si vol conéixer més detalls sobre son pare i quant l’estimava, pot venir a visitar-me a València, si la dama de la dalla no ho fa abans que vostè, és clar.
Una abraçada,    Lluis Gómez.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada