Estimada i enyorada amiga meua,

Te’n recordes de mi, la teua veïneta del costat? Ens teníem l’una l’altra com si fórem germanes. Segur que ja saps qui sóc.

Llegint-te, veig que busques respostes, doncs tu també em busques a mi..

Després de mudar-me a Girona, no vaig saber res de tu... I m’ha costat poder localitzar-te, fins que, una bona persona, que treballa amb el teu editor, m’ha oferit el seu ajut.

No havia tornat al nostre barri fins ara, a les nostres arrels, a recordar aquells temps de mel i fantasia, les nostres cases, l’una al costat de l’altra, símbol de la nostra infantesa unida, ja no existeixen...

Enmig d’aquell desert de formigó modern, em va tornar a la memòria una informació que mai et vaig revelar, per por que patires.

Un dia, ma mare em donà una carta de la bústia dirigida a mi. Al sobre es podia llegir C. B. no hi havia remitent, la vaig obrir...

La carta anava dirigida a la teua mare, Cecília. Algú, que confongué el número de la casa, li demanava perdó i volia tornar a veure-la. Vaig deduir que era home, potser un amant, i no vaig dir res. Però ara sí, ara responc la teua crida.

T’estima.

Caterina Borrell

Silvia Escribá Jiménez. 4t d’ESO A. IES Enric Valor (Picanya)