IES Sedaví. Concurs de microrelats "La meitat de l'ànima"

Salutacions de nou des de l'IES Sedaví. Ací teniu els relats seleccionats per l'alumnat i el professorat per al concurs de microrelats. Com venim fent des de fa un temps, realitzem un concurs intern que serveix per triar democràticament els relats que volem penjar al blog per participar en el concurs. Enguany n'han estat nou, els seleccionats, just la meitat dels que s'hi han presentat. Atés que no tenen títol, els hem numerat però la numeració no indica el nombre de vots rebut ni cap preferència per part nostra. Us desitgem que gaudiu dels nostres relats i esperem de llegir els vostres.  
Una abraçada molt forta a tot el món. I una altra especialment dedicada a Carme Riera.
Ens veiem aviat. 

I

 

Benvolguda autora,

Em pose en contacte amb vosté perquè després de llegir el seu llibre vaig sentir la necessitat fer-ho. La meua història és molt semblant (massa, diria jo) a la seua.

Fa uns mesos un home anomenat Lluís G. em va donar unes cartes d'amor de mon pare que anaven dirigides a una tal C.B. Després de llegir-les em vaig ficar a investigar, tal com vosté, en la història de mon pare i la seua aventura amorosa.

Per a fer-ne un resum, puc dir-li que mon pare mantenia una relació secreta amb C.B., que va tindre dues filles amb ella (jo sóc una d'elles, la menuda) i que se suïcidà quan es va assabentar que ella havia mort. Planejaven escapar-se els quatre a un racó de França i viure allí, sense haver d'anar d'amagat.

Potser la meua història siga la meitat que li falta a la seua, o potser no. En tot cas, estaré encantada de concertar una cita i explicar-li absolutament tot el que sé. Tal vegada, després de la cita ens n’anirem a casa amb una germana nova cada una, qui sap.

Espere impacient notícies seues prompte.

Atentament, Amanda M.

Una història incompleta.

Amanda Martínez García 2n BAT

II

Estimada senyora,

Vosté no sap qui sóc jo, el que importa es que conega la meua història.

Només tenia vint-i-un anys quan vaig acceptar aquell treball. Ho vaig fer perquè volia poder mantindre la meva mare malalta. No sé qui em va enviar aquella carta amb la proposta, només deia una hora i un lloc on hauria d’estar. Allí em vaig trobar amb un home que em va dir el nom del meu objectiu: Cecília Balaguer; i el més important: que seria ben recompensat. També em va donar un nota que havia de posar a la seua butxaca, la qual no vaig llegir. Deprés d’un parell de dies pensant si de veritat era capaç de fer això, vaig decidir-m’hi. Vaig trobar-la, i després d’una bona estona esperant el moment més oportú, ho vaig fer. A continuació vaig posar la nota que em varen donar a la seua butxaca. Potser algú em va vore, motiu pel qual vaig fugir molt de pressa.

Ja han passat trenta anys, durant els quals no hi ha hagut ni tan sols un dia en què que no me n’haja penedit. Deixe aquesta carta a un conegut meu amb la intenció que arribe a les mans d’algun familiar o amic per a què sàpiga per què ho vaig fer i per a què puga perdonar-me.

Atentament: C.N.

Jesús Escobar, 2n BAT

III

Estimada senyora,

Després de llegir la seua petició d'ajuda en forma de llibre, crec que tinc informació que tal volta a vostè li pot resultar útil i a mi em pot fer recordar èpoques millors.

Vaig créixer a Avinyó, fill de mare catalana i pare francès i vaig aprendre l’ ofici de mon pare, rellotger. Quan ell va morir, jo vaig heretar el seu taller. Va ser ell qui va construir el rellotge de l’estació, i quan va aturar-se (cosa estranya, perquè els rellotges de mon pare mai no s’aturaven) em varen cridar per reparar-lo.

Després d’arreglar-lo, estava jo dalt de l’escala comprovant que marqués bé el temps, quan la figura que vostè descriu com sa mare em va corferir i em va fer perdre el compte que portava. Ràpidament vaig tornar a ficar el cronòmetre per continuar ajustant el rellotge, i mentre esperava vaig girar la vista enrere per tornar a vore aquella silueta. En la meva ullada, em vaig fixar en un home alt, amb gavardina i barret que pareixia no perdre-la de vista. Des de la meva localització privilegiada, vaig vore com la seguia a una distància prudencial i la meva fantasia va volar imaginant mil i un motius perquè aquella dóna estigués sota vigilància.

Ara em pareix ben clar que no eren suposicions meves, i que tenia motius de sobra per seguir-la.

Espere haver sigut d’ajuda per vostè.

Jorge Iranzo Rodrigo, 2n BAT

IV

Cecília.

Avda. dos de Maig 10

Portbou (Barcelona)

C.P. 48730

València, 21 de març de 2008.

Estimada Cecília,

Li escric aquesta carta per tractar d’ajudar-la en la recerca de les seues arrels.

El meu nom és Lluís G., possiblement encara em recorde i vulga saber de mi. Doncs bé, començaré contant-li que des de fa diversos anys visc a València i que fa molts altres vaig visitar Portbou.Durant el viatge amb tren, vaig trobar Cecília, una dona tan atractiva com interessant, vaig seure amb ella, i per alleugerir el trajecte, entaulàrem conversació. Estic segur que em va parlar de vosté i recorde perfectament tot allò que em digué. Al final del trajecte em donà una carpeta assegurant-me que el contingut seria molt important per a vosté, i em demanà que li fera lliurament d’allò. Ella havia de seguir el seu camí i li era impossible. Van pasar molts anys fins que vaig topar amb la carpeta, l´havia amagada en un lloc ben segur i ho havia oblidat. Més tard, al diari, vaig llegir una breu introducció de la seua nova publicació (Portbou, mare, maleta, estació, abric…) i una quantitat d’ imatges em vingueren al cap. Agafí corents la carpeta, anotí l’adreça i aní a la firma de llibres. Com que no tenia massa temps, adjuntí a la carpeta la meua adreça per tal de respondre les seues preguntes. Ara que llisc la novel·la m’adone que no sap res de mi. Espere que aquesta vegada parlem de veres.

Una salutació.

Lluís G.

Sandra Gil, 2n BAT

V

Estimada C.,

      Fa unes setmanes, en un del meu viatges somnàmbuls a diferents biblioteques, arribí a una la ubicació de la qual no recorde. Allí vaig trobar un llibre, en la secció de novel·la curta. La seua coberta fosca i elegant dibuixava un títol misteriós: "C. Te Cerc". L'autor era anònim.

El contingut de les pàgines del llibre semblava corrent, però, a la guarda del llibre, hi havia açò escrit. Pense que et pot ser d'utilitat.

"Tenia al cap la visió d'aquells dies gelats i grisos de gener. A la finestra del taxi, entelada, escrivia la "C" majúscula. La meua i la seua "C", amb una cal·ligrafia perfecta.

Vaig arribar a casa amb el poc entusiasme d'aquell que ja ha desistit, i sense encendre el llum em vaig fer el sopar. M'agradava com desapareixien les bombolles del brou quan aquest bullia, i introduïa la pasta en forma de lletres en la cassola.

Vaig sopar a la meua habitació. La sopa era un llibre que acabava de plorar, era el meu llibre. Escollia entre el brou la lletra "c". En trobí massa. Trobí "u", tantes com "c". Em vaig adonar que només hi havia "r", "b", "u" i "c". "Bruc".

Vaig deixar anar la cullera com si es tractara de l'arma homicida de l'escena del crim. El camp de concentració de Bruc.

Trobí una ombra masculina al fons del passadís. Tal vegada ell ho sabia."

Belén Villanueva, 2n BAT

VI

Bon dia,

Fa poc vaig vore l'anunci de la seva mare on es dóna el nom de Cecília Balaguer. Però jo la vaig conèixer per un altre nom, Cèlia. Quan la seva mare arribava a casa meva el meu pare portava una carpeta negra amb un llistat de noms a l'exterior del qual estava remarcat el de Cecília Balaguer en roig. Ara ja ha passat un mes des que soterràrem mon pare, i per fi he obert la carpeta. Vaig vore algunes cartes. Era un sobre groguenc adreçat a nom de la seva mare, Cecília Balaguer, datat d'uns dies abans de la mort de la seva mare, però em resultava estrany ja que a soles portava la carpeta quan hi venia ella i no corresponia amb el seu nom. El vaig obrir, i deia així:

“C. cuidado los republicanos lo han descubierto todo no hagas nada, huye de donde estés.”

Però també hi havia una carta datada de la setmana anterior. Per darrere ficava que era d'un tal Albert Camus. Te l'adjunt, t'ajudarà a conèixer-te un poc més.

"Benvolgut/da fill o filla,
La teva mare m'ha dit que has complert cinc anys. Si et dic la veritat, quan la teva mare em va dir que estava en cinta i que no podia ser del seu marit em va sorprendre tant que vaig fugir. La teva mare em va demanar que tornara, que hi seríem feliços tots junts. Però jo no volia formar una altra família. La meva vida estava dedicada a l'escriptura i això no canviaria. Encara que hui vull conèixer-te. M'agradaria saber com eres, què t'agrada, si em voldries acceptar com el teu pare. Sé que és tard. Però, per favor, si no ara, d'ací a uns anys contesta'm.

Una forta abraçada.
El teu pare que vol conèixer-te.

Lluís G."

Esther Víctor, 2n BAT

VII

Sedaví, 1 de febrer de 2013

Estimada buscadora del seu passat,

Li escric en resposta del seu llibre en el qual exposa la tasca que desenvolupa per a recuperar la memòria i el passat de la seua mare.

En el moment en què em va arribar que Cecília Balaguer era la seua mare i era ella qui estava a Portbou aquell dia, la vaig recordar com si fóra ahir. Com oblidar una dama com aquella!

Jo era maquinista de trens i era l’encarregat de fer el trajecte fins a Portbou. Recorde que no viatjava massa gent en aquella direcció, però jo estava content de transportar-ne uns quants.

Aquell dia hi havia encara menys gent de la que hi havia normalment i va ser per això que em vaig fixar més en l’única persona que va baixar a Portbou: una dona que irradiava bellesa amb el famós vestit blau, i en l’home que l’esperava, un home solitari, amb una gavardina grisa i amb aspecte cansat. Amagava alguna cosa en la seua mirada, i ara sé el que era: amagava una relació extramatrimonial amb la seua mare.

Però encara hi ha més. Esperaven una tercera persona. No puc dir-li molt d’aquell home, tan sols que vestia amb tratge i corbata i que era molt alt i prim, quasi esquelètic.

No crec que li servisca de molt aquesta informació, però creia necessari aportar allò que jo havia vist i no guardar-m’ho.

Espere que trobe el que busca i la història de la seua família quede clara.

Iván Martínez, 2n BAT

VIII

- Ho tinc! He arribat a la conclusió d’on esta la teua mare, efectivament no està morta com créiem, és mes, ha estat molt prop en alguna ocasió. Després d’una gran investigació que m’ha portat el meu temps, he pogut esbrinar que la teua mare està en... Bé, perdona la meua malaptesa, sóc nou en el món dels detectius i el millor seria que et contara la història completa abans de revelar-te la seua ubicació i que reacciones amb una negativa. En escoltar el teu cas i veure com et desvivies per trobar la teua mare, obtenint moltes vegades com a resposta la impotència de no poder fer res, vaig decidir ajudar-te pel meu compte, així també podria promocionar-me una mica si resolia el cas. Vaig estar a Mallorca, vaig buscar informació sobre la teua mare i sobre Albert Camus, però no vaig aconseguir res. Casualment per mitjà de la meua iaia, em vaig assabentar de que el meu tio va mantindre una amistat amb Camus, i efectivament eren íntims. Li preguntí sobre la seua relació amb Cecília. Em va contar que havien fingit la seua mort en un accident de trànsit per a què el seu marit deixara de buscar-la. Va tornar a casa i aprofitant una de les teues eixides, ton pare, esglaiat al veure a Cecília, li va dir que havies mort. Esta notícia no entrava en els seus plans i no podia suportar el dolor i la impotència de la teua pèrdua, que acabà tornant-la boja, ingressada en un psiquiàtric. No em mires així, t'estic dient la veritat! I ara mateix conec el que t’està venint a la ment, i sí, era ella, aquella dóna sorda i cega, però amb ulls i orelles amb facultat de mirar i escoltar, que et va percebre en el psiquiàtric i va seure al teu costat, la que es deia Cecília.

Miguel Ángel Lapeña, 2n BAT

IX

Ja estava farta d'esperar una resposta que semblava que mai obtindria. A soles volia uns minuts amb ella, a soles volia saber algunes coses del mau avi, però la resposta que tant ansiava mai arribava. Doncs, ací estava jo, parada a la porta de la seva editorial, esperant-la.

“La meitat de l'ànima” acabà a les meues mans com si fóra un senyal del destí, a terra, com si algú l'haguera abandonat. En agafar-lo no pensava que canviaria tant la meua vida. Aquell nom, el nom que la meva àvia havia pronunciat tantes vegades plena d'amor i records, aparegué davant els meu ulls com un llamp: Albert Camús.

Aquesta dona estava just davant meu, havia aconseguit estar a soles amb ella, però les meves paraules desaparegueren. Com vaig a preguntar-li a una dona que té més preguntes a fer que jo? Com va aquesta dona a respondre per una cosa que tampoc sap i per la qual porta esperant també resposta des de fa anys? Estàvem en la mateixa situació. Però, què estic dient? La d'ella era molt més complicada. Per açò, quan la vaig tindre cara a cara el valor que havia acumulat durant mesos s'havia evaporat. Vaig disculpar-me i, sense dir més, vaig fugir de la sua vista.

Mesos després vaig rebre una cridada telefònica.

- Senyora Camús, vull parlar amb vostè.

Natàlia Higuera, 2n BAT