Microrelats "La meitat de l'ànima"

Carme:

T’escric després d’haver llegit el teu llibre amb la finalitat de resoldre tots els dubtes que tens sobre ta mare i sobre tu mateixa. Pense que has de saber la veritat, però no m’estendré, els detalls no són importants.

Com sospitaves, ta mare era una doble agent. S’infiltrava en els maquis quan anava a París i, quan tornava a Barcelona informava a la policia espanyola. Per aquest motiu estava sotmesa a moltíssima pressió; havia d’ocultar el seu treball al seu marit, ton pare; a son pare, als seus amics, a tota la gent que l’estimava... De vegades, ni ella mateixa tenia clar de quin costat estava. Aquesta situació la va fer embogir i perdre el sentit de la realitat.

Com ja sabràs ta mare freqüentava una tertúlia literària. Un dia s’assabentà que Albert Camus presentava el seu nou llibre i que estava firmant exemplars. A ta mare li encantava Camus, així que hi anà. Ell li escriví una dedicatòria carinyosament: “A ma petite Cecília”. Des d’aquest moment l’escriptor i Cecília començaren a intercanviar correspondència, i allò que començà com unes innocents cartes d’admiració, es convertí en una obsessió per a ta mare. Arribà un punt en què mai no se separava del llibre signat per Camus (si n’està, de desgastat). S’havia enamorat completament, deia que tots dos se n’anirien a viure junts, que deixaria la seva vida per a estar amb ell. No t’estranyes de no haver trobat les respostes a les cartes, perquè mai no n’hi hagueren. Albert tallà aquesta relació quan s’adonà que s’havia tornat una obsessió per a Cecília.

És tot el que et puc dir. Espere que les meues paraules t’hagen ajudat. La decisió de creure’m només és teua.

Ana Carrión - 4t ESO

Col·legi Pío XII

En un encontre casual amb Albert Camus, aquest li signà carinyosament un exemplar a Cecília, i des d’aquest moment s’enamorà completament de l’escriptor. Ella li escrivia freqüentment, però no t’estranyes de no haver trobat les contestacions, perquè mai no en tingueren. Amb això vull dir-te que no et preocupes, eres filla de ton pare, el que deien les cartes només era per cridar l’atenció de Camus.

Jo he fet el que demanaves al teu llibre, he contestat els teus dubtes. La decisió de creure’m només és teua.

ANÒNIM

Des de la cafeteria, només es veia l’entrada de l’Estació. Vaig prendre un glop del meu café, feia temps per agafar el tren en direcció a França; el fred era atroç. Vaig buscar amb la mirada i la vaig veure sortir, no tenia molta pressa, com si ja ho tingués tot fet. Vestia amb un abric blau i un barret escàs i portava una maleta de pell grossa i antiga; es va aturar, agafant la maleta amb les dues mans com esperant algú entre una multitud de persones que anaven a agafar el tren.

Ja no tenia més temps, però no podIa deixar de mirar-la, era intrigant i misteriosa. Vaig demanar el compte, en el mateix instant en què vaig mirar les monedes a la mà, va desaparèixer.

 

Com m’agradaria saber-ne més! Ho sent, és tot el que et puc dir.

Anabel Jordá Serres - 4t ESO

Col·legi Pío XII

Sent fer-li arribar aquesta informació de forma tan tardana, però el risc que corria d’enviar-li-la m'ha mantingut al marge molt de temps. Finalment he decidit fer-li-la arribar i igual que li vaig dir en entregar-li la carpeta blava: “si necessita cap cosa, cap aclariment, cap dubte… em truca”.

L'error per part d'un dels confidents i dels superiors va ser creure que Cecilia Balaguer, era una doble agent, que ajudava els antifeixistes arreplegant informació que després passava als Serveis de Seguretat de la Dictadura, per als quals treballava.

Dit error li va costar la vida a Cecilia Balaguer sent atropellada intencionadament , deixant-li una nota de suïcidi per encobrir el delicte. Després de la seua mort, van descobrir que el vertader espia era el seu amant, Albert Camus, el cotxe del qual manipularen i hores després moria.

Açò demostra el seu verdader origen.

Encara li queda algún dubte?

Laura Robles - 4t ESO

Col·legi Pío XII

Qui és Lluís. G?... només puc dir-li que fou un home que complí una promesa, un home que li posà collons a la vida, sense saber com acabaria, intentant de tota mena que ningú el trobès. Sols va complir la seua missió, donar-te eixa carpeta blava i el seu número de telèfon per si de cas no comprenies cap cosa. A pesar que vas tirar el número de telèfon no t’ho puc retraure, jo hauria fet el mateix si algú haguera arribat de sobte i m’hagués donat una carpeta i un telèfon sense conèixer-lo de res, però no deixe de reconèixer que eixe telèfon m’hauria fet molt més fàcil la meua investigació.

Des que llegí eixe nom, el busquí fent tota mena d’indagacions, preguntant als coneguts, quasi em torní boja tractant de trobar-ne pistes a qualsevol racó de la terra...

Després de mig any rere la seua ombra, per fi l’he trobat gràcies a l’ajuda dels camperols que havien observat coses estranyes les últimes setmanes. En arribar al poble més proper al Despenyagossos em van contar tot el que havia passat quasi sense dir-los res. El vaig trobar sí, però mort, enganxat entre les roques del Despenyagossos, nauseabund, pudent i fètid, estés a les afilades roques, ple de signes gravats a foc en la pell, unflat com un petit barril de vi.

Vaig cridar la policia perquè recolliren el cos però, abans que hi arribara, dibuixí els estranys signes que li havien fet al cos.

He estat dies estudiant els signes i per fi he trobat coherència a tot això. Fins ara no li puc dir res més doncs l’home que vaig buscar fins a embogir està mort.

Prompte rebrà notícies meues.

Andrea Díaz Iranzo - 4t ESO

Col·legi Pío XII

“He traït la meua millor amiga. La vaig trair aquell 23 d’abril. Ara la filla en malpensa i jo sóc l’única culpable. Si només li haguera dit, tot d’una, com de sacrificats eren els seus pares i ella m’haguera cregut...! Si li haguera confessat com de valenta havia estat sa mare en apropar-se a aquell exnuvi arrogant...! Si li haguera dit el que sa mare arribà a fer per tal de venjar Maria Casares...! Però, sobretot, si fos conscient de fins a quin punt avantposava Cecília la justícia a la seua mateixa persona, ara res d’això no estaria passant.

Que l’escriptor facilitava informació a canvi de plaers, que Cecília sols volia demostrar-ho per fer-lo fora del moviment antifeixista i que va ser jutjada injustament –i assassinada– pel fet de tindre un marit falangista, tot açò no se li ha ocorregut, a la filla.

És més fàcil malpensar que confiar cegament en algú. Havia d’haver-ho deduït abans de prendre la decisió equivocada. Déu meu, perdona-la. Déu meu, perdona’m.”

Aquestes varen ser les últimes paraules que Rosa Montalbán escriví. Varen ser escrites en un tros de full de paper ridícul, amb una cal·ligrafia que deixava molt a desitjar. Rosa el portava al damunt el dia que fou morta. També portava un sobre amb diners, molts diners. Jo vaig quedar-me ambdues coses abans que vingués la policia: em pertanyien.

Els meus encàrrecs han acabat ací.

Atentament,

Lluís G.

Aurora Soriano - 4t ESO

Col·legi Pío XII