Senyora novel·lista,
He decidit contar-li en aquesta carta l’autèntica
versió d’aquell accident de la seva mare. Jo era jove en aquells temps, buscava
diners, treballant no n’ixes de pobre. Doncs vaig començar a treballar “d'assassí
a sou”, jo no sabia qui eren les víctimes ni m’interessava per què havia de matar-les,
solament em donaven el nom, la foto i el lloc i jo treballava, ho feia per a
organitzacions ben diverses. Un dia em proposaren el tema de Cecília Balaguer,
vaig començar a fer-li el seguiment preceptiu per fer un bon treball, els divendres
anava a sopar a una casa on es reunia amb un home, després vaig saber que era
el Camus. Vaig actuar el dia senyalat, tot perfecte, impecable, no va patir.
Senyora, oblide’s de Juan Pérez, li
carregaren el mort, però ell va saber bé com escaquejar-se: un atropellament
fortuït i la gendarmeria ja no preguntà
més.
En la guerra i la postguerra les
professions com la meva són necessàries.
Anònim
Ferran Rovira Gassó. 1r de Bat A. IES Enric Valor
(Picanya)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.