14 de març 2014

Andrea Coll, IES LAURONA

Benvolgut Papa Francesc,

li escric aquesta carta com a últim recurs. Fa anys, en vaig escriure una altra de semblant a la reina d’Anglaterra, de la qual mai vaig rebre resposta. Després d’escriure la carta em vaig sentir alleujat, tranquil... Realment, no puc descriure la sensació que vivia en eixe moment. Per fi havia contant el meu secret, i ni més ni menys que a la reina d’Anglaterra, perquè, pensant-ho, d’ella depenia el meu destí, o millor dit, el fi d’aquest.

Assentat al sòl fred, intentant trobar els únics rajos de sol que s’endinsaven per les reixes de la finestra, tenia la carta a les mans, les quals tremolaven indecises i nervioses, desitjant que aquesta isquera de la cel·la en la que em trobava, i en la que estaria molt més temps si no aconseguia que aquell tros de paper arribara a les mans de l’única persona que podria acabar amb la meua eterna condemna.

Poder lliurar-me de la carta va ser relativament fàcil. Aprofitant la visita diària del carter, vaig poder posar-la dins de la bossa perquè arribara a la bústia i d’allí, tant de bo, a Buckingham Palace. Quan vaig vore com el carter creuava la porta amb la bossa penjada al muscle vaig haver d’agafar-me als barrots i respirar tan fort com vaig poder. Ho havia fet. Però ara, que me deparava? Que decidirien fer amb mi quan caigueren en compte de qui era jo? Què seria de mi? Pensant-ho bé, potser eixe era el meu destí, la condemna eterna per jugar amb el diable als escacs i perdre la partida.

Minuts després, mirant-me al vell i brut espill que es trobava damunt de la xicoteta safa que em permetia llavar-me un poc les mans i la cara, em vaig vore reflectit amb expressió cansada. Vaig desviar la meua atenció en escoltar com s’obria la porta principal de la presó. Em vaig apropar i vaig reconèixer de seguida al carter pel seu uniforme, tot i això, una peculiar olor a sofre va inundar-me provocant-me una sensació de malestar que, dins de mi, alguna cosa em deia que ja l’havia olorat en algun altre lloc.

Soles van intercanviar dos paquets, van firmar uns quants papers i es varen acomiadar en dos simples paraules. No les vaig entendre, ni em vaig esforçar a fer-ho. No ho podia creure. M’agarrí tan fort als barrots com vaig poder, fins que les mans em suplicaven clemència, però no les escoltava, no les sentia. Les cames em van fallar i vaig caure a terra, cridant involuntàriament l’atenció del carceller i del carter, al qual acabava de vore com, perfectament,  al parlar, una resplendor eixia de la seua boca, una resplendor que ara em feia vore les coses més fosques que mai.

Era ell. El mateix que ara tenia al seu rostre un somriure maliciós, ell, el mateix que  m’observava fixament amb eixa mirada tan lligada a la mort.


Andrea Coll, IES LAURONA

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada