1 de març 2015

IES REI EN JAUME D'ALZIRA. RELATS SELECCIONATS:


 A la fi dels meus dies em trobe lligada a màquines que no tinc ben clar si m’estan donant la vida o absorbint-me-la, mentre un vell rector m’intenta convèncer de la perfecció del camí cap al cel que començaré quan deixe de bategar el meu cor. Acaba l’explicació totalment convençut del que em diu i pren la seua medicació, aquella que el manté viu. Pau Hernàndez, 2n batx A

 ACÍ
Ací estic. No sé com he arribat fins ací però em trobe al costat d’ella mentre condueix. És una xica molt atractiva i jove. Asseguda al seu costat li demane que baixe el volum de la música. Però no em fa cas. Encara no sé perquè estic en aquest lloc però comence a pressentir un mal pensament, una tragèdia i de sobte li ho dic: -Tindràs un accident, no sé com, així que cal que frenes. Però no em fa cas. Deu ser la música tan elevada que impedeix la possibilitat de mantindre una conversació. De sobte es creua un cotxe i xoquen de manera que ella ix disparada pel cristall i no puc dentindre-la, no puc fer res per ella. No puc menejar-me. Per fí baixe del cotxe i arribe al seu cos desmembrat al mateix temps que li recorde les meues paraules: -T’ho vaig dir i no me feres cas. Ara comença a sentir-me. Carol Lázaro, 2n batxA

 ADAGGIO
 "T'estime" li vaig murmurar a l'orella. Recorde del dia que et vaig conèixer com si ho haguera vist a la televisió. "No hi ha cosa que més odie que la calor. I l'avorriment. I les males adaptacions dels llibres al cine. Però això és un altra cosa." Le vist. Le trobat. Té el somriure més bonic que jo haja vist mai. Malèfic. Com si amagara un secret inconfessable que sap que et pots morir per saber-lo. Mors. Em mira als ulls i agafa el llibre que jo volia. Què mal educat! Ja no el veig més. Segurament se n'ha anat. I jo, ja trobe a faltar el seu somriure. El dependent m'entrega el llibre. Diu que ja està pagat i se'n va a fer les seues coses de dependent. Obre el llibre. Dins, en la primera fulla, hi ha un número de telèfon acompanyat d'una sola lletra: A. És novembre. Ho tinc clar. Hem fixe que el llibre està a l'aparador. Per què? No hi deuria de estar. Et vaig tocar i després d'allò... Ara que es coneix la nostra història R. J. Cutler o Michael Sucsy es maten per portar-la als cines. Maten. Me'n vaig d'ací desitjant poder dormir durant tota una vida. Perquè, es pot murmurar en una tomba, no? Alexandra Dindiligan, 2n batx B

 AMOR?
Estem sols a l’habitació. T’observe. Tu gitada i nua, jo de peu. T’observe. Les mans em suen, em costa lligar la corda. El silenci s’apodera de l’estància. T’observe. Una llàgrima comença a lliscar-me per la galta mentre una gota de sang ho fa per la teua. Tens els ulls tancats, però m’observes. Et demane disculpes però no obtinc resposta. T’observe, i plore. No puc suportar que em deixes. T’estime. T’estime amb bogeria. Aprete fort el puny esquerre. Dins d’ell la nostra primera foto, arrugada. T’observe. Em costa respirar, em costa veure el teu cos inèrt, tacat. Però ha valgut la pena. Li pegue una patada a la cadira des de la qual t’observe i em quede en l’aire, amb els peus a escassos centímetres del terra. Agonitze, però així i tot, t’observe.
 Marcel Verdú, 2n batx A

 Aparentment
 Sembla fort, és intel•ligent, aparentment autosuficient. És tot el que pensem que hem de ser per a viure. Mai perd els nervis, viu al compàs d’allò que li ocorre cada dia, fa de la vida una ximplesa. No es torba, almenys no ho demostra i això el fa aparentment superior. Però, no val, no brilla, els seus ulls no brillen, estan apagats, no senten. Ell no plora, no patix, però tampoc brilla. No pot sentir perquè embrutaria la seua perfecció. Creu que mor i no deixa pas als sentiments. No sap que no viu, no sap que així, és com està mort…
 Irene Garcia Blanco, 2n batx B

 ATZAR
Ets un dia com qualsevol altre; em dispose a eixir de casa per estirar les cames i comprar loteria. Puc considerar-me un poc ludòpata, tot he de dir-ho, però amb huitanta-nou anys tinc poc a fer. Torne a casa observant com tothom em mira; em sent una mica estrany, ho he fet res a ningú- També, I com si fos una espècie d’acomiadament, trobe alguns amics d’aquests que no veus en anys i ara pareix que són més que germans de sang. Quin fàstic em fa conéixer gent així! Per fi estic a casa. Vaig a encendre la televisió i com que no tinc res a fer, prepare el sopar. Faig alguna cosa ràpida i prou, no tinc massa gana de menjar. De sobte sent unes veus de xiquets anunciant un número. Ostres! És el meu! Demà matí veuré si el puc cobrar. Ara em gite, no m’ha sentat massa bé el sopar. Són les tres de la matinada… He dormit poc. Hi ha alguna cosa estranya, sent soroll. Hi ha algú més a casa. M’agafen el pols. Les 03:02.
 Mònica Blas, 2n batx B

 MINUTS
 És juliol i de nit i a la família Montaner els toca treballar com fan sempre que és estiu. El seu treball és esgotador, requerix molta pràctica i astúcia. Han de ser ràpids, com si fóra que els acaçaren contínuament, deuen actuar en qüestions de minuts, i han de treballar silenciosament per que no els descobrisquen, perquè del contrari, poden rebre danys considerables, com la mort. Però, és l’únic que els pot mantindre en vida. Com bona família, actuen tots junts , els anys el ha portat a ser millors en la seua feina i a millorar les seues tècniques. Hui, sobre les cinc del matí han anat a casa d’Elisa, concretament a la seua habitació, i no és la primera vegada que ho fan. Ella molt enfadada decideix trencar la relació amb ells d’un cop i no tornar-los a veure. Són molt dies els que entren i no la deixen tranquil•la. Amb el flit els ha matat.
 Carla Bernia, 2n batx C

 Immòbil
 Em desperte com un dia més. Però... que estrany! No puc obrir els ulls, ni moure’m del llit. Escolte veus de fons; supose que la meua família ja s’haurà despertat. Després d’una llarga estona senc entrar a dues persones en la meua habitació. Una d’elles em pren el pols i li diu a l’altra alguna cosa intel•ligible. Pot ser que acaben d’adonar-se del fet de que no em puc moure. Espere que criden a l’hospital. Note com entre els dos m’agafen i em fiquen en un altre llit. Em porten per els corredors dels que dubte que siguen de la meua casa, i em deixen en una habitació en la que fa olor a cremat. Uns minuts després sent el soroll del que pareix un foguer, i note com em desplace molt lentament. En notar el calor que comença a recórrer-me els peus, intente cridar però no puc. Em desmaie i als pocs segons desperte. Sols puc veure obscuritat i, al fons, una llum.
 Jose Gómez, 2n batx B

 DESTÍ
Conversen i es miren, ambdós, als ulls, com si tingueren por de perdre’s de vista. Van saborejant les paraules un de l’altre, i arriben a la conclusió de dir el mateix, repetint els sons, la pronunciació. Tenen les cares llargues, els ulls quasi per terra, la viva imatge de decadència, de resignació. No saben com han arribat fins a aquest punt, ni perquè els ha hagut de tocar a ells. Sols saben que la vida els ha jugat una mala passada, que el destí, per molt que intentes canviar-lo sempre et torna a posar pel mateix camí, i si fa falta, afegint més pedres. Alguna cosa els fa aturar-se. S’obri la porta del bany i apareix, tan bonica com sempre, la seua perdició. Ella, amb els ulls plorosos, el reconeix allí, mirant-se a l’espill, i esclata a plorar. L’última vegada que el va veure, la mort ja havia fet el seu treball.
 Carla Rodríguez, 2n batx C

 Laberint
 M’alce pel matí, vull veure’t però no ix el sol. De sobte, retrocedisc i me tope amb una paret, més en davant una altra i així infinitament. M’alce i les veig i et veig reflectit en cada una d’elles. Còrrec, còrrec per a anyunyar-me d’eixa imatge teua tan aterradora però que alhora m’atrau cada vegada més fins que caic i et perc. En eixe moment apareix davant meu un rellotge imponent, marca les dotze en tres, dos, un… zero. M’alce per la nit, me mires, somric. T’apropes, però els teus ulls ja no me miren, mires cap a l’infinit on tot és diferent. T’has convertit en una aràcnida I jo en la teua pressa embolicada a les teues xarxes, la teua teranyina i el destí. Em menges poc a poc. M’alce pel matí, a l’altre costat si que ix el sol el qual projecta una ombra gegant, la mort i junt a ella, la de les nostres vides anteriors…
Zaida Soler, 2n batx A

 FI.
 Tinc una sensació al cos que no em deixa continuar. Tinc una veu que em diu que no puc més. Com la puc parar? Què he de fer? Ho tinc clar, tinc clar que a més de no poder, no vull. No vull continuar amb açò. És la batalla més difícil a la que m’he enfrontat. La vida és la meua enemiga. Ja tinc la solució, me’n vaig d’ella. Adéu família, amics i amigues, encara que no en tinga. Algú he d’adreçar-me en la meua carta de comiat.
 Àngela López, 2n batx C

 TRETZE
Compte els dies. Compte les nits. Compte els minuts al llit abans d’alçar-me al matí. Compte els segons que tarda en eixir el cafè. Compte les bones notícies al telediari durant el desdejuni... Vaja, fins ara el nombre més baix. Compte les roïnes... Vaja, fins ara el nombre més alt. Compte les voltes que duc la mateixa samarreta en un mes: onze. Compte la gent que em diu “bon dia” de camí al treball: dotze. Compte els somriures que veig a l’oficina... Vaja, encara més baix. Doncs ara és quan toca superar el més alt. Ja vaig. Ja vens. Compte les vegades que et veig passar. Un, dos, tres, quatre, cinc. Compte les vegades que sona el telèfon de la teua taula: zero. Compte els botons que hi ha a l’ascensor: onze, i el prenc. Compte quan tarda en pujar-hi: dotze segons. Compte les vegades que em pregunte qué fas ací. I ara, ara ja no compte res.
Andrea Ruiz, 2n batx C

 Mortuori
 “En el moment en el que naixem comencem un dels camins més llargs i costosos, la vida. Encara que rebem molta ajuda dels nostres pares l’aprenentatge és sempre nostre. Mai ens plantegem on està el final d’aquest camí quan som xicotets”. Aquestos primers paràgrafs que escric al meu blog a Internet no ajuden a millorar el meu estat d’ànim. “Sols a casa, sense cap vida social… bueno, sense cap vida” dic mirant-me al espill. Odie la vida, la desprècie. Estic cansat d’ella. Espere eixe canvi radical que canvie per sempre la meua manera de veure el món. Però, on estan eixes persones que vull? Estan mortes? O sóc jo el que estic mort? Sempre em queixe que no estiguen però, i sóc jo el que desapareix? Me n’adone i vull tornar al passat. És impossible. Ho perd tot i ja no puc fer res. Em ve al cap l'opció del suïcidi… “Dormir per a sempre, deixar de patir, retrobar-me amb els meus pares, familiars, amics, ídols i somnis morts, tot allò en el que crec i suporte”. Però no pot acabar així. Recorde totes eixes frases filosòfiques que tant m’agradaven que suportaven el vitalisme, el Carpe Diem. Reflexione i reflexione fins que desidisc eixir. Observe el paisatge, els arbres, el carrer… Sense adonar-me estic somrient i totes eixes penes desapareixen… Sent de sobte un objecte que ve a tota velocitat, un cotxe. Sols puc tancar els ulls i deixar a la vida decicir sobre el meu destí.
 Cesc Llopis, 2n batx A

 NORMAL
 Jo. Ací. Ara. 7:30 del matí. És un dia qualsevol en el qual m’alce, desdejune, em raspalle les dents, faig el llit, em vist… Tot com sempre. Fins que desidisc eixir de casa per anar a l’institut. Al carrer note que no hi ha res igual, no sent soroll, ni tampoc no veig ningú, ni tan sols la meua veïna Maria amb la que em creue tots els matins. Seguisc el camí a l’institut, em costa caminar, al terra hi ha un forat que cada vegada es fa més gran, fins que se m’endú. Ara si, he sentit una veu, la del meu pare dient-me: “ Fill meu, el papi estarà sempre amb tu”. Des de les altures.
Ivan Garcia, 2n batx C

 OBSERVADORS
 Visc a la Terra des de fa alguns centenars d’anys i tots els dies des que estic ací veig com l’ésser humà es destrueix a sí mateix. Veig com esclaten guerres entre ells i entren en combat “en nom de la pàtria”, o defenent algun ideal extremista. Observe com es cataloga com a salvatges als qui viuen en aquest bosc, quan ells són els més civilitzats. Quina ironia! Mire com desatenen els seus iguals mentre aquests moren de fam. Contemple, impotent, com l’Amazones, el pulmó del món, perd habitants dia a dia, germans meus cauen constantment de la mà de l’home. Veig com el planeta crida i envia senyals d’auxili que ningú vol interpretar. Però també veig com, en alguna part d’aquest planeta, en alguna escola, una alumne just ara escriu la meua reflexió en una làmina d’alguna de les meues branques arrancades, i això no està malament del tot.
Pablo Albelda, 2n Batx B

 PENSANT
 Des de fa uns dies mire i tan sols veig una cosa, foscor. La foscor em resulta familiar, pot ser de somnis, de tancar els ulls, de l’anestesia abans d’una operació… no ho sé certament però la reconec. Tinc sensacions diferents, estranyes. Aquesta nova sensació em ve des de fa uns dies, després de l’accident de cotxe quan anava amb la meua dona cap a casa. No sé que em passa, tan sols sé que estic pensant. No sé si tan sols pense i estic en un llit a l’hospital a punt d’operar-me, o tan sols l’accident ha sigut un mal somni o inclús he arribat a pensar que estic mort i açò és el meu cel o el meu infern. Cert en aquesta vida no hi ha res, així que tan sols sé que estic pensant.
Asier Roca, 2n batx B

 POR
 He mort, i tic un problema amb el meu cap. Se me’n va, no vol estar amb mi perquè sols sé seguir pensant amb la mort, i tot perquè és un tema que encara em fa por. He entrar a l’habitació i trobe el meu llit diferent, com si no fora el meu. Me n’adone que tampoc és la meua habitació i obri la porta per eixir però aquesta tampoc és ma casa. Em fa por no saber on estic. Estic intentant baixar però sent molts sorolls i pense que el millor és no eixir. Una estona després, sent com criden a la porta i sense que jo done permís entra un home per a mi desconegut però jo per a ell sembla que no ho sóc. I em diu que li faça lloc al meu company d’habitació nou, que com jo, acabava de morir.
 Carme Serra, 2n batx C

 PORTA
 Córrec, escolte una advertència però no m'ature, avance. Encara està lluny, però no em desespere. Sent les bombes, i els projectils. Les ruïnes del poble que cobreixen el sòl ferm m'impideixen avançar amb rapidesa, i les cames comencen a fallir-me. Altra bomba. Recorde el meu iaio, cap d'un gran exèrcit invicte, i em ve set de venjança. Ja és a prop. Clave la mà a la butxaca i palpe la seua forma arredonida, l'apunte i abans de prémer el gallet m'invadeix un sentiment de desconcert. Ja no hi és. En lloc seu hi ha una porta. Sí, és una porta. Avance sorprés i l'obric. Una festa. Masses de persones es mouen animadament pels racons de la gran estança. Hi ha rostres coneguts i d'altres no tant. Em pareix divertit, pense que per una estona no passa res i decidisc unir-me a la festa i, mentrestant, el so de les bombes barrejat amb un plor insistent se sent a l'altra banda de la porta.
 Mireya Soler Luque 2º Batxillerat A

 Psicofonies
Estic al cementeri, fa molt de vent, les fullles van d’un costat a un altre. Està molt obscur, fa fred i tinc molta por. Ja porte cinc hores i encara no tinc res gravat. Avorrida, recorde el dia que enterraren la meua iaia. Recorde les seues mans de dona treballadora i els seus ulls vidriosos. La tire molt a faltar. Recorde quant m’ajudava a fer-li rabiar la meua germana. No sé com, ara només recorde les anècdotes que vaig viure al seu costat. Al cementeri buit soles s’escolten les meues llàgrimes caient a terra i una veu. Em calle per a poder sentir-la millor, però desidisc ficar-me els auriculars. És la veu de la meua iaia i la note cada vegada més prop de mi. Note el seus braços al voltant de mi, como si m’abraçara, la seua mà torcant-me les llàgrimes. Vull veure-la, vull que em porte amb ella, vull dir-li quant l’estime, però no vol sentir-me i m’apreta, m’apreta cada vegada més.
 Laura Clari Torres 2ºBat - B

 RECORD
 L’arbre està muntat, la taula parada, la cuina plena i jo apunt. Aquest és el meu any, em toca a mi i he de lluir-me. Són les dotze, queda poc perquè vinguen i no estic preparada. La trobe a faltar, no puc amb açò, i, en aquests moments, la recorde. Hauria de buscar el llibre de receptes, hauria de mirar a internet, però vull que tot siga natural i com sempre. Ja he fet el dinar, em falta el més important, la seua especialitat, i, espere fer-ho perfecte. Avui és l’aniversari de la seua mort, la veig enllà on vaig, cuidant-me sempre. Se que ens reunim per ella, per fer-la feliç, però, res em fa més feliç que estar a la seua altura, encara que no es pot. Acabe d’organitzar els últims detalls, pose la televisió com vol l’avi i veig els programes de tots els vint-i-cinc de desembre. Espere i espere, netege altra volta, calfe el dinar altra vegada, però, no valdrà de res. Són les quatre. Massa tard. Aleshores me n’adone. Ningú no vindrà. Ningú recorda l’àvia, excepte jo.
 Andrea López, 2n batx C

 RESUM
Òbric la tapa una miqueta, prou per poder contemplar amb claredat el món de fora. Puc veure els meus cosins jugant al carrer amb mi, tenim huit anys i l’únic que ens preocupa és que el baló no caiga al riu. Gire un poc més el cap i em veig, com qualsevol altre matí, entrant per la porta de la facultat, agobiat pels exàmens. Observe atentament com de bé ho passem els meus amics i jo per la costa mallorquina. Tanque els ulls dos segons i en obrir-los, estic passejant pel passeig marítim de Gandia amb ella, com cada diumenge d’estiu. Després, mire més a prop i reconec els meus dos fills, un agarrat a la meua mà i l’altre a la de sa mare, que com no podia ser d’altra manera, és ella. Note una llàgrima caient-me, la nostàlgia m’invadix. Però continue observant: estem a París, el nostre somni s’ha fet realitat i assegure que som la família més feliç del món. Em fa por tornar a mirar, ja estic massa vell. Tanque la tapa i qui sap quan tornaré a mirar des de fora d’aquesta caixa.
 Sergio Pau, 2n batx B

 SOMNI
 Em desperte sobresaltat, suat. Aquell somni altra vegada. Fa cinc mesos que se repetix una i altra vegada, sempre que tanque els ulls. M'alce, vaig a la cuina a beure un gotet d'aigua. Sona el rellotge, les dotze en punt de la nit. Em dirigisc cap al menjador. Sec a l'engrunsadora tranqui•.lament. De sobte sona el timbre. Estranyat, ja que no espere cap visita, vaig cap a la porta per veure qui és. Pose la mà al pany per obrir i just en aquest moment sent una sensació estranya, tot és molt obscur, les llums parpallegen, i per fi obric la porta. La silueta d'un home llarguerut, i pàl•lid es troba davant de mi. L'home em mira fixament als ulls i just en aquest moment, sense necessitat de cap paraula se qui és, que busca i el que va a passar. Recorde aquell moment, com si l'haguera viscut dia a dia durant els últims cinc mesos. Tot és igual que en el meu somni, l'home, la sensació, la llum pàl•lida, tot. Ha arribat la meua hora. No tinc por, em sent tranquil. L'home allarga la mà lentament cap a mi. Jo tanque els ulls i em deixe portar. Tot es queda blanc, sent tranquil•litat, pau, llum, claror, silenci... Tot acaba.
 Pau Ferrer, 2n batx B

 SOMRIURE
 Sempre hem de donar un somriure a la persona que més el necessita.´´ Aquesta és la frase que jo utilitze per enfrontar-me a tots els meus problemes i, especialment, per animar la gent. Visc a un poble on no hi ha cap esperança. En èpoques de sequera no hi ha ni menjar. A més a més, l´exèrcit ens obliga a donar-li una part de les nostres terres i a pagar-les com si foren impostos. Cada dia veig molta gent morir per no pagar les seues terres. Els meus pares, que en pau descansen, han treballat prou per aconseguir les nostres terres i jo no puc deixar que l´exèrcit ens les furte d´aquesta manera. Val més un intent de rebel.lió que seguir sent maltratat. El poble i jo volem rebel.lar-nos-en encara que tenim por a lluitar. Nosaltres ens enfrontàrem a l´exèrcit i, ja sabeu el resultat. La derrota i la mort de la gran majoria de nosaltres i jo a la presó encara mantenint un somriure i una esperança. José Manuel Folgado Di Naro 2º BAT A

 Atemptat

 Estic? No estic? On estic? I si sóc a algun lloc és a l'infern, o tal vegada al cel? Sí, al cel. Aquest lloc està envaït de núvols blancs i grisos. Somie? Sent una frescor per tot el cos que em gela la pell, tinc calfreds. Dec d'estar a l'hivern, en el que la neu inunda els carrers. Tal vegada estic inconscient. Sempre m'imagine que em caic del llit i em trenque l'esquena. I si no puc moure'm? I si estic tetraplègic? Encara que, ara que recorde, l'última imatge que m'apareix al cap és endins d'un tren llegint la premsa de l’11 de març.
 Néstor Bermell, 2n batx C

 VIDA
 No sabia que tindria una vida tan roín quan vaig eixir de l’ou. Tenia espectatives ja que molta gent havia vingut a veure’m a la tenda, però sempre m’havia escapat o se n’anaven cansats de mirar-me. Mai no havien aconseguit agafar-me fins hui. M’han ficat dins d’una bossa de plàstic amb aigua i m’han portat per llocs desconeguts abans d’arribar a casa. Creia que seria el millor lloc on aniria però quan m’han tirat dins l’aquari ha vingut un peix molt gran a mossegar-me la cua. M’he intentat defendre però han vingut més peixos a per mi i no m’han deixat ni menjar. Me veig mort mentre els caragols d’aigua mengen el que han deixat els peixos de mi.
 Clara Esplugues, 2n batx A

 VIDA
Allà està ella, enmig de la foscor, amb els seus cabells platejats al vent. Està preciosa. És una xicoteta lluna al carrer de les tenebres. El color roig contrasta amb la seua pell. És preciosa. Tanmateix, tots li tenen por. Pensen que és el final del viatge. Jo no ho crec així. Per què? Perquè està sola, a l'altra part. Només vol algú, per això ho fa, però tots se'n van. Jo vull estar amb ella, però no em deixen. Creuen que som diferents, tot i que no som contraris. Jo no m'opose a ella, jo la vull. Ningú no ho entén.Pense trobar-me amb ella, però si ho faig... Ho tinc decidit. Ja va sent hora de fer el que de veritat vull fer, i això és el que vull: estar amb ella.La vida i la mort es necessiten. Jo la necessite. Ella em necessita.M'aprope a ella. Em delecta amb un somriure meravellós. Està preciosa. La sang de la seua última víctima engrandeix la seua bellesa. Arranca el meu cor i jo el d'ella. Els mosseguem. Alberto Llàcer Montalvà 2n Batxillerat B

1 comentari:

  1. Espere que disfruteu amb la lectura dels relats del centre Rei en Jaume. Com diu Rosa, també he respectat els textos i en tot cas alguna errada serà meua. Agraïda pel treball i la col·laboració.

    ResponElimina