9 de març 2015

Alguns relats més

Bona nit! Aquests són els relats recent acabats.
Àngela Busó
IES BEATRIU CIVERA

Amigable
Aquesta és una nit fosca i freda, la gent corre pels carrers boja de terror, cridant i angoixada per la noticia comunicada. Ja he fet les maletes per anar-me’n d’aquest poble tenebrós i solitari, ja que no sóc benvingut en aquest lloc, ni tampoc m’abelleix quedar-m'hi; els records roïns són incomptables. Voldria fer un breu resum als meus successos i anècdotes d’aquest lloc, però es fa tard, així és que seré breu.
Deu fer dos any vaig arribar a un poble nomenat Parmenidus, un lloc molt acollidor i encantador, amb gent desconeguda però amigable. Em vaig instal·lar a una casa vella, fora de la ciutat, per motius de treball. Durant dos setmanes coneguí a tres famílies, que em convidaren a sopar i a dinar en les seues cases. Vaig fer amics i vaig investigar les vides de cadascun. Però al llarg dels dos mesos complits el meu treball anava de meravella. Les morts eren nombroses, va morir un ancià, una xiqueta malalta, dues parelles al bosc. Tot això en un mes.
La veritat és que el meu treball és necessari encara que no siga de molt bon gust. Ser la mort és esgotador i mai tens amics que duren més de tres mesos. Complit el meu treball i trobada la meua identitat, viatge a un altre poble per poder treballar i complir les comandes que em proposen. Espere veure’t demà, l’any que ve o d’ací trenta anys. Però no et fies molt dels desconeguts, la veritat es que podríem entaular amistat.
Carmen Vilanova, 2n Batxillerat
IES BEATRIU CIVERA
 
SUÏCIDI
M'alce del llit quan de sobte un calfred em recorre tot el cos. M'adone que estic a la vorera del terrat d’un edifici de 100 plantes. Al meu costat hi ha una ombra, li pregunte qui és, i em diu que és la mort. Em diu que m'ha arribat l’hora. Em sorprén, sóc molt jove, tan sols tinc 26 anys. Li pregunte si no hi ha alguna forma de salvar-me. La mort em respon que no, que si no muir jo morirà alguna persona de la meua família. Em pose molt trista, ja que no vull la mort d'algú de la meua família per culpa meua. No m'ho pense més, mire cap avall i m'hi llance. Tota la meua vida em passa per davant en uns tres segons i de sobte em desperte en el meu llit, plena de suor, ma mare crida com una boja que el meu pare s'ha llançat per la finestra.
María Manzaneda , 2n Batxillerat
IES BEATRIU CIVERA

   Nostàlgia

Avui és diumenge, encara que siga novembre fa un dia perfecte amb un sol meravellós. Tot sembla indicar que es presenta un dia especial.
Passen les hores i gens fa que aqueixa percepció canvie. Toca anar a casa de la iaia, per fi tornaré a veure-la, el meu dia millora per moments. Arribe allí amb la il·lusió de tornar a veure-la un altre dia més, tot sembla estar com sempre. En la meua cara hi ha dibuixat un somriure, els ulls em brillen d'il·lusió però passa el temps i ella no apareix. Comence a buscar-la per tota la casa però no la trobe en cap lloc. Ningú contesta a les meues preguntes, comence a preocupar-me i a preguntar-me on  deu estar.
Per fi arriba una resposta, resposta que desitjaria no haver escoltat mai. Encara que no ho vulga acceptar, ara ja no queda cap dubte, tot està molt clar…

            Laura Palomares, 2n Batxillerat
            IES BEATRIU CIVERA
   



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada