ÀNCORA

Torne any rere any al penya-segat de l'accident, amb la torturadora creença que el trobaré allí, i que podré evitar la seua caiguda just a temps. Cada setmana peregrine cap al far que voreja l'espadat, amb la convicció que hi trobaré terra ferma. Fa temps que la costera de l'últim tram em fatiga, i seguir caminant em resulta infructuós. Ara, a la fi, el veig, assegut a la vora de la paret vertical.

M'espera amb un somrís, amb el seu quadern de dibuix a la mà. M'aprope i divise el retrat que em va començar aquell últim any, i que mai va finalitzar. Ara està acabat i me l’ensenya.

- El dibuix està banyat- m'advertix-. Una onada ha esquitat massa alt.

La meua expressió jove em sorprén al paper, coberta d'una capa d'humitat que creix, i s'ondula fins formar una ona que avança lentament. Jo, amb la mateixa calma, m'assec al seu costat.

Poc a poc la meua vista s'adapta a l'aigua salada fins que puc ataüllar el far, immens, inabastable.

Inés Remolina