CLAROR

A la fi del dia es dirigeix cap a la mar. És el seu moment de pau. S’asseu a la sorra i pensa en les seves coses mentre contempla l’horitzó. Aquesta nit la mar està agitada i li pareix escoltar el seu nom entre la remor de les ones. L’estan cridant. Una força interior l’empeny a endinsar-se en la foscor de l’aigua. Sense pensar-ho dues vegades, camina amb pas ferm cap a ella, sense despullar-se i amb totes les seues pertinences. Encara que és hivern, no nota el fred intens de les aigües. Neda cap a dins, allunyant-se cada vegada més de terra ferma. Però no li importa. Quan per fi s’atura, es troba sol, perdut, sense saber què fer ni com tornar a casa. De sobte, una llum blanca il·lumina la mar des del fons. Encuriosit, decideix submergir-se per a descobrir de què es tracta. Mentre s’enfonsa nota que no li falta l’aire. Es sent còmode abraçat per l’aigua gèlida que petrifica cada mil·límetre del seu cos. Poc a poc, la claror s’intensifica i ell nada amb més força. Es troba tranquil, seré. Sense por.