Poques vegades nota cansament, però en aquell moment necessita un
respir. Mira al sol enmig d'aquell cel blau i s’imagina que deuen ser les
quatre de la vesprada. Sí, pot descansar uns segons. Un banc de pedra la convida
a seure. Ho fa i respira profundament. L'aire, ja un poc més fresc, pareix reconfortar-la.
Enfront d'ella passa un ancià arrossegant els peus. La mira i seguix el seu
camí tractant d'ignorar-la.
Es para un cotxe i d'ell es baixa un jove
d'aspecte cansat amb un maletí en la mà i que creua el carrer corrent, quan, de
lluny, un altre home li pregunta:
- ¿Cóm estàs? Fa molt que no et
veig.
El jove li contesta:
- No em veus? Sempre corrent,
necessite unes vacacions o em moriré un dia d'estos.
Sospira i tanca els ulls per un moment. Que bé
s'està allí. Un colp sec li va fer incorporar-se i mirar al front. Al terra jeu
el cos d'un bell jove. Es posa dret mentre pensa: “ Un altre més que no pot esperar que li
arribe el seu torn! Com si tinguera poc de treball!”
Fran Fernàndez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.