Hui ja fa cinc anys des d’aquell malaurat accident, cinc anys que dorm i que t’escolte sense que te n’adones. Sent com plores, quan m’agafes la mà, quan em busques l’eixida en aquest fosc indret que ens envolta. Són tantes les confessions que mostren cada dia les teves llàgrimes quan impacten sobre el meu pit... Ací he presenciat tantes coses que no t’ho pots ni imaginar. Per una banda l’inevitable dolor dels meus, per l’altra, la sorpresa en cada visita pels que ja no estan. Però sobretot l’amor que em lliures, nit i dia al meu costat, les teves carícies dolces i els teus besos infinits. Doncs ara, no puc evitar plorar en escoltar el que han decidit els metges, sols se senten les seves veus en contraposició als teus crits, i contínuament es repeteix la paraula esperança. Amor meu no ho faces, et promet que torne prompte, que t’estime i que et faig feliç si tu em deixes fer-ho, no permetes que s’apague, no deixes que marxe...
Un soroll agut i ensordidor envolta la sala. Ens veiem allà on vaig. T’estime.
Anna Grau Vercher, 1Batx B
IES Jaume II el Just
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.