ROSA
Maig, plore
de ràbia, sent el somriure fals de qui em visita.
La situació,
condemnada per la tensió de l'aparell que indica que encara estic viu. Sóc fort
i no tinc por a la mort. Rosa em vigila concentrada i seriosa, l'aigua que cau
per la finestra dibuixa imatges tristes i solitàries.
Setembre,
faig mala olor, el groc envaeix els meus òrgans, no comprenc com respire, estic
ple de formol. El bisturí travessa allò més profund de la meua pell, les meues
vísceres es retorcen i la meua ànima queda descoberta. Descoberta i
ridiculitzada davant del públic absent que envia arcades cap al meu fètid cos.
L’últim tall, la llarga línia que em separa de la intimitat, del meu cor. El
professor explica als seus alumnes com traure el meu òrgan vital, el sofridor
de tants desvetlaments. Desperte i Rosa és qui manté el meu cor dins la seua
mà. Ara ja puc descansar.
Marta López Mur 2n BAT B
RELLOTGE
Estic
esperant que ell arribe. Són les sis. Veig el meu reflex al mirall de l´entrada
i de sobte trobe una corda que penja del sostre al meu darrere. Torne a mirar
el rellotge. Sis i dos minuts. Ara en són dues, les que pengen. La meua cama
dreta es mou impacient i les cordes comencen a reproduir-se, però jo no em mou.
Rellotge. Sis i sis. El timbre no sona i em torne. Agafe una corda i li faig un
nuc, com aquell que ell em va ensenyar a fer. Fique la corda al voltant del meu
coll i pren la part de dalt amb la ma. Estire fort, respire suau, tanque els
ulls i algú toca el timbre. Massa tard, són les sis i deu.
Marta Argente 2n BAT B
CÒMPLICES
El
seu tic-tac i el món ja no van al mateix son. S’acompanya de vi per intentar
traure a passejar la part translúcida que ja no recorda. “Bec per fer més
interessants a altres persones que no ho fan”.
Copa
en mà i 50 metres quadrats de pis; tancat, com el seu fidel aliat a l’ampolla.
La copa també se sent feble, cau i s’esmicola en trossos incoherents posant-se
a l’ordre del dia amb la resta del món. Els peus no cessen el ritme de moribund
i se sent amb la transparència suficient
per eixir intacte dels arraps dels cristalls. El vi vessat es veu capaç de
diluir el impacte. Amb l’últim alè trepitja un cop més el vidre,
acarnissadament. Es dilueix la sang i el cos.
Com
dues gotes d’aigua, un mateix color. Llavors són un.
Ángeles Torres 2n BAT B
RIURE
Estic llegint
al sofà quan sent uns colps fora. Se'm fa difícil concentrar-me en la lectura,
ja que són repetitius i no sonen gaire lluny. Tancar la porta no ajuda.
Decidisc dirigir-me a l'origen del soroll cada vegada més molest i, quant més m’aprope,
va transformant-se en un altre. Pareix
una persona rient. En mirar per la finestra veig el meu marit assegut en una engrunsadora
al jardí. Desprén felicitat. Dóna gust veure'l així i no tan estressat pel
treball. El mire una estona. Comence a preocupar-me en veure que no para de
riure. Un riure cada vegada més fort, quasi ensordidor, insoportable. En eixir
i mirar on ell ho fa, veig els dos meus fills, Joan de deu anys amb un ganivet
a la mà i Miquel, de sis, al seu costat, tombat, sagnant, immòbil.
Irene Blanca 2n BAT A
Reflex
Fa
temps que els note. Mai els havia sentit tan prop. Sé que estan ací. Fa només
deu minuts que he escoltat un soroll que m´ha posat en alerta. He recorregut
tota la casa i soles m’he vist a mi reflectida a l’espill. Aquesta tensió
acabarà amb mi. Acabe de veure’ls, ara sí. Són redons i grans, i d’un color
únic. Són els d’ella, n’estic segura. Un primer amor és inoblidable. “Hola?
Eres tu, Maca?” Una silueta acaba de moure’s dins l’armari. “Si, sóc jo. Fa
temps que no ens veiem, no?” Els ulls continuaven mirant-me fixament. “Fa temps
que no vens a vorem, et trobe a faltar.” Des que estic immersa en la novel.la,
no he eixit quasi de casa. “És cert, ho sent molt”, he aconseguit dir. “Em
digueres que vindries cada setmana i em duries flors”. Em sentia tan mal que
una llàgrima ha relliscat per la meua galta. No he pogut dir res més, tot ha
resultat massa ràpid. “No et preocupes, ara les flors són per a dos”. En tornar
a passar per l’espill, ja no he vist ningú.
Marta Climent 2n BAT A
Plors
Cloc,
cloc. Plou. És una pluja àcida, amarga...transparent. Cau sinuosament. Sap el
seu camí després d’haver-lo recorregut moltes voltes. Quan arriba a la
desembocadura, el riu es troba amb unes muntanyes suaus, erosionades pel temps....carnoses.
Les muntanyes absorbeixen cada gota, fins que s’asseca el cabal. L’altre
vessant està sec, no plou. Diuen que és pel fenomen orogràfic, no m’ho crec.
Diuen massa coses. No plou perquè els núvols no estan tristos, són núvols en
calma. El temps està molt inestable els últims dies. A Carles li agradava
aquest temps, li agradava la pluja...però pels dos vessants. Fa massa que no
plou per l’altre, des de l’accident, des que el món s’aturà.
Maria Carro 2n BAT A
INFERN
M’arranca
del meu son. Ho note, és dolçós. Se’m fica pel nas, per la boca, és repugnant.
Tinc ganes de vomitar, però no puc; un nuc en la gola m’ho impedix. M’ofegue. No
sé on estic i comence a córrer, és un passadís interminable. Les llums
parpellegen, jo només veig llampades. La pudor em segueix, m’embolica, m’abraça
fins a asfixiar-me, és cada vegada més intensa, puc reconèixer la olor. Sent la
pressió en els ulls, el meu cor batega en el meu cap, en les mans, cada vegada
més ràpid, cada vegada més fort. Tota jo sóc batecs i arcades. El meu estómac
puja i baixa, però no puc desfer-me de l’olor. És una sensació horrible, no puc
respirar, m’estic ofegant. Caic i tot s’apaga.
De
sobte m’alce, l’olor segueix, l’angoixa és major, però puc suportar-la. Pareix
una ciutat, estic rodejada de persones. No reconec res. Fan un corredor i jo el
seguisc. Camine, fa molta calor. I es deslliguen els aplaudiments. Una veu em
dóna la benvinguda: “T’estàvem esperant”
Patricia Torres 2n BAT A
Espera
És de nit. La meua dona, asseguda al
sofà, es troba amb la televisió encesa, mirant al no-res, sense prestar atenció
al soroll estrident que ix dels llavis de la persona que apareix reflectida a
la pantalla de la televisió. Mentrestant, jo espere confortablement, acomodat
entre llençols, llençols que ningú ha utilitzat mai i que seran meus per a tota
l'eternitat i que tan sols compartiré amb la persona que més estime, la meua
dona. Tan sols espere, des de fa ja tres hores, poc temps. Em falta el calor
humà, el calor de la meua estimada.
Ella s'alça, i se'n va al llit. El
mateix llit que aquest matí he deixat buit. Mentres, jo espere en la meua
posició favorita, cap per amunt i amb els braços en creu.
Alberto Ramos 2n BAT B
CUIRASSA
Joana és
alegre, utòpica, tossuda. El somriure dolç i tímid. La mirada transparent; en
ocasions amb ella sobren les paraules. Joana és tan freda que pot fondre el
gel. Està envoltada per una cuirassa que la protegeix de l'exterior, dins
d'ella guarda els seus sentiments.
Açò fa que
entre ella i jo hi haja un mur que impedeix la nostra connexió, però que al
mateix temps m'atrapa. Sense saber com, estic enamorat. La nostra relació és
complicada, contradictòria, però finalment ella també s'ha enamorat. Amb el pas
del temps m'ha obert les portes del mur que ens distanciava, mostrant-me el seu
món interior.
Arran de la
nostra fusió, jo ara sóc gel i ella es fon per les meues flames. Demà a les 12h
es celebrarà el soterrament dels nostres sentiments. Morts prematurament, amb
20 i 23 anys. Esteu tots convidats.
Ana Carrión 2n BAT B
NIT
Arribem
a la cabanya, està tal com la vam deixar fa tres anys enrere, tota plena de
trastos i amb una olor a putrefacte que fa que siga quasi obligat posar un
ambientador a cada racó de la casa.
Passem
les últimes dos nits de l’any a soles Paula, Esther i jo, però... per a què en
volem més? Arriben les dotze de la nit, pels efectes del alcohol decidim eixir
a donar una volta, és molt perillós però el alcohol fa que cap cosa ens done por.
En eixir fora de la cabanya, escolte un soroll molt estrany, y quan em done la
volta ja no hi ha res! Estic molt desconcertat i atordit, a més no hi ha
cobertura i els nervis s’apoderen de mi, només escolte el soroll del meu cor,
la pressió pot amb mi i caic fulgurant a terra. De sobte tot torna a la
realitat, però jo ja no hi estic.
Gaspar Cervera 2n BAT B
ARMARI
Quan arriba la nit m’envaeix un
sentiment de por. La llum groga, que ha estat escalfant la meua habitació
durant tot el dia, ara s’ha transformat en una llum fosca que crea figures a
les parets de color negre. Pense en la por que li tenia a la foscor quan era un
xiquet i em tape el rostre amb el càlid llençol que com sempre espere em
protegisca. I si hi ha un monstre dins l’armari? O davall el meu llit?
“Estàs a soles” em dic. Però necessite
comprovar que no hi ha més ulls que els meus i, amb els peus descalços, òbric
l’armari. Tot està tranquil, el mateix que davall del llit.
És quan encenc el llum del sostre que
trobe dos grans ulls mirant-me. “Bona nit”.
Laura
Smith 2n BAT B
SOLITUD
Cada
dia anàvem a la casa abandonada que hi havia al bosc. Respiràvem aire pur,
desconnectàvem de l’estrès … Desconnectàvem del món. Els dos seien al banc que
estava davant de la casa, i quan parlàvem, nosaltres érem els amos del temps.
Aquell dia David em va dir com d’insignificants érem en comparació amb el món
tan immens en què vivim. No li vaig respondre res.
Ara
que estic ací, al banc de davant de la casa, no es respira el mateix aire pur
que abans, no aconseguisc desconnectar de l’estrés ... No desconnecte del món
com ho feia abans. “David, em sent estranya, diferent de la resta de dies”.
Alguna cosa ha canviat. No aconseguisc saber què. Ell segueix sense dir ni una
paraula. “M’escoltes”. Silenci. Ara ja ho comprenc tot. “Com d’insignificants
som en aquest món, ja no som els amos del temps”.
Maria Ortí 2n BAT A
SOFÀ
Les
vistes que tinc davant meu són ben precioses. El blau mar em transmet els
records d’una vida plena de meravellosos moments. Puc escoltar el riure de la
meua dona al final del paisatge. La tranquil·litat d’aquest serè i transparent
mar compagina amb la tranquil·litat dels meus preats records. Recorde les carícies
que em donava la meua dona, Maria, els moments de tendresa, els petons robats i
els dies de pluja gitats al sofà veient la nostra pel·lícula favorita.
El
sofà…Aquell sofà. Quan vaig veure aquell sofà per primera volta en aquell
rastrell d’Altea em vaig tornar boig per ell. Aquell sofà…Si haguera tornat de
treballar deu minuts abans, haguera
pogut evitar-ho. No entenc per què… Amb el meu millor amic… En el meu sofà
favorit…
La
sang fluint i l’aigua del mar no són tan diferents com jo pensava.
Laura Llavador 2n BAT A
BLANC
Ell està ací parat. Gelat. Nota que el cor se li ix
del pit. No sap com s'ha atrevit, com ha pogut dur a terme..., però tampoc se
sent malament ni culpable. És un sentiment quasi inexistent. Nota com el seu
cor està accelerat i la seua ment tranquil·la. Tranquil·la i freda. Segueix
allí mirant el cos submergit en l'aigua durant uns
instants. Es fixa en com tot l'aire que queda dins dels seus pulmons ix. El
cabell sura en l'aigua.
Segueix de peu sense moure's ni
un mil·límetre. Pensa en com ha mantingut Alícia
davall l'aigua fins que ha deixat de moure's, la força que ha exercit sobre el
seu coll. Recorda a la perfecció els seus ulls aterrits demanant-li que pare,
suplicant-li que la deixe respirar una vegada més. Recorda com ell, sense cap
tipus de sentiment, sentint-se quasi un ésser superior, l'ha mantinguda davall
l'aigua. El terror que els crits d'Alicia li han transmés mai abans l’havia sentit
en ningú. Mai abans l’havia escoltat. Ni tan sols quelcom paregut. Quelcom tan
aborronador.
Alicia segueix allí, amb el cos completament blanc,
blanc nacrat com la banyera que a ell tant li agrada.
Olga Vallejo
2n BAT B
SOTERRAT
Estic
a una habitació fosca, mire al meu voltant i m’adone que no hi ha ningú. Palpe
les parets d’aquest fosc recinte on em trobe a la recerca d’una porta per a
eixir a l’exterior, però no en trobe cap. Lentament l’habitació es fa més i més
menuda fins que els meus moviments queden reduïts a una posició de recolzament
sobre el sòl d’aquest minúscul habitacle, que únicament em permet ja moure
lleugerament braços i cames.
Palpe
una vegada més les fredes parets de fusta que eviten els meus moviments. Aquest
fred va envaint-me més i més fins que tot fred afronte el meu destí.
Ángel García 2n BAT B
Àvia
Tanque
els ulls molt lentament per a embolicar-me en un somni profund, intente
recordar com va ser la primera vegada que vaig agafar al meu primer fill en
braços, desesperadament intente recordar-ho, però gens... no aconseguisc pensar
en una altra cosa... ja els trobe a faltar. El meu cor lentament deixa de
bategar i tanque dolçament els ulls.
Quan
els torne a obrir, veig la meua casa diferent, des d'una altra
perspectiva. Al costat de la porta m'espera aquell home, el meu marit, que
m'estén la mà convidant-me a veure la vida des d'un altre món.
Mayre Vaca 2n BAT A
ESPILL
M’alce,
veig un rostre en l’espill, no em reconec. Tan sols veig dolor, un dolor
immens… un silenci.
Mire
l’espill i veig el camí que he recorregut, la veig a ella. Veig com m’abraça,
veig els seus ulls terrosos, però no és la seua mirada de sempre. Té la mirada
buida i els ulls plens de llàgrimes buides. Em fixe en la seua roba i veig el
vestit preciós que li vaig regalar només assabentar-me que anàvem a ser pares,
però està ple de sang, tot el seu ventre està ple de sang.
Aconseguisc
traure la mirada de l’espill, torne a la realitat, no vull viure. Ja recorde
qui sóc, ja recorde la seua mort. No puc viure sense ella. Trenque l’espill, agafe
un dels trossos de vidre. Només tu, estimada meua, tornaràs acariciar-me.
En
especial, aquest matí dolorós acariciaràs els meus canells, on vas depositar
els teus besos, les teues carícies i els teus somriures.
Andrea Díaz 2n BAT B
Somriure
No
puc aguantar i la seguisc fins als serveis. El meu desig creix. L'he coneguda
aquesta nit, en acabar el concert, i no puc evitar observar-la com si fóra
l'única persona entre tota la multitud. Ella em murmura a cau d'orella que la
seguisca. Tanca la porta amb pestell. Em sent cremant per dins. Tots dos
esclatem en un torrent incontrolable de crits i besos humits. L'esclat és
ensordidor i comence a incendiar-me sense parar d'acariciar-la. Muir consumit
mentres observe el dolç somriure del dimoni.
Javier Blasco 2n BAT B
NINGÚ
Quan
desperte, no hi ha ningú a casa. M’estranya no veure el pare llegint el
periòdic al saló o al meu germà a l’ordinador. “Estan de compres”, pense. Aprofite
la tranquil·litat i m’enfonse en les meues tasques acadèmiques. És l’hora de
dinar. No apareix ningú. Els telefone, però cap d’ells no m’agafa el mòbil. En
veure que ningú apareix, dine amb el telediari de fons. Normalment no faig cas
de les notícies, però una d’elles em sobresalta: una família té un accident de
trànsit a l’avinguda de Blasco Ibáñez. M’esglaie però, de sobte, sent com
s’obri la porta de casa i apareixen els meus pares i el meu germà. Jo no gose a
dir-los res. No vull que pensen que em fa por quedar-me a casa a soles. El dia
transcorre i a la nit, després de veure la televisió, em vaig al llit. En
despertar no hi ha ningú. Em telefonen del 112 i en aquest moment sé que mai tornaran.
Manuel Pérez Barberá 2n BAT A
SENDA
No
pot deixar de plorar. Acaben de comunicar-li-ho. Va al bany i es mira a
l’espill amb l’esperança que no es note massa. “Al fi i a la cap, als hospitals
sempre hi ha gent plorant”, diu.
Ramon
ha mort fa dues hores. El seu primer nóvio, aquell que la conquerí. Aquell que
havia conegut als setze i amb qui havia
crescut, amb qui aniria de la mà pel camí de la fantàstica vida, tranquil·la i
familiar, que el destí els havia reservat. Però aquella senda promesa es va
anar fent més asfixiant i grotesca al llarg dels anys. A poc a poc, tot allò
que li havien inculcat com una vida perfecta, dedicada a la seua família, es va
anar convertint en una soga al voltant del coll que li produïa un constant
sabor a bilis. Aleshores trobà la seua pròpia senda de la felicitat.
Mira
per la finestreta del bany com el sol s’eleva. Per un segon, el roig del cel li
recorda com ell s’havia resistit a ser travessat pel ganivet.
No
pot deixar de plorar. La seua felicitat és massa gran per contenir-la.
Ana Villalobos 2n BAT B
CEGUERA
Sis del matí. Un soroll estrident es fa
notar per tota la cambra, una i altra vegada… M’incorpore (quin remei), i
busque de manera instintiva el despertador que sol amargar-me els matins. Amb
una mica d’esforç, el trobe a terra, prop del llit; però, sorprenentment, el
soroll no ix d’aquell aparell del dimoni.
M’alce del llit en direcció a
l’interruptor de la llum, creuant-me pel camí amb un parell de llibres
escampats, les sabates que vaig emprar ahir, i un joguet amb forma punxeguda el
qual, òbviament, xafe fent-me mal al peu; tot ha de passar-me a mi? Finalment,
arribe al maleït interruptor, però quan l’estreny, no ocorre res. L’obscuritat
encara m’envolta.
De sobte, un calfred em recorre
l’esquena: potser, soles potser… m’he quedat cec? Immediatament, tracte de
comunicar-me amb els meus familiars, però no puc parlar! Comence a marejar-me i
em recolze a la paret. Les cames no fan cas als meus impulsos nerviosos i me’n
vaig a terra, fusionant-me amb l’entorn immòbil.
Hui, tota la família es troba reunida
en la vetla. Jo també estic present. Bé, el meu cos cadavèric; l’ànima va
tindre la decència d’eixir d’ell i asfixiar-me a sang freda. Qui vol viure com
un vegetal?
Marcos Tomás Oliver 2n BAT B
Forn
Fa calor ací on estic, tot està ben moblat i fa
molt bona olor. A penes puc respirar, però és tan preciós el paisatge que
mereix la pena observar-lo. Observe com cau una gran quantitat d’aigua per
damunt meu, allà a la distància. Quasi un paisatge idíl·lic.
Camine al costat de l’aigua, però no sent la
humitat ni les gotes sobre la meua pell. Continue caminant. De sobte em colpege
amb un vidre, l’aigua deixa de caure i un ésser humà apareix a l’altre costat.
Tancada al voltant de parets, la calor augmenta,
l’aire no arriba i el cor deixa de bategar.
Lydia
Navarro García 2n BAT B
INCONSCIENT
Em trobe asseguda al cantó de la piscina, a soles, quan
el silenci és interromput pel meu germà menut. Sempre es desperta amb un
somriure d'orella a orella, es fica al meu llit i juga amb els meus papers. Després
es passa el dia a la piscina, colpejant i colpejant la pilota, un dia darrere
d'altre. Em mira amb el seu diabòlic somriure característic, desordena el meu llit
i trenca els meus treballs; més tard, a la piscina, tira la pilota contínuament
cap a mi, colpejant-me i colpejant-me fins que, decidida, agafe la pilota i li
la llance tan fort que el veig com, inconscient, s'enfonsa a l'aigua que l’envolta.
Em trobe asseguda al cantó de la font del reformatori, a
soles, quan el silenci és interromput pel meu germà menut que, des de l'aigua,
em mira amb el seu somriure d'orella a orella.
Elena Liñana 2n BAT B
SALT
Les
finestres s’obren amb el vent tots els dies a les deu. M’alce i mire l’òxid de
les frontisses, els fregaments de la fusta, les taques de les cortines. Veig
els quadres de fotografies penjats a les parets i intente imaginar quines
persones van viure ací abans. Unes vegades em miren i jo els somric; altres
ploren desconsolades, víctimes de l’oblit.
Pel
carrer s’escolten riures i crits, seguits per un silenci total del qual costa
no adonar-se. Són les deu i cinc i amb ulls borrosos torne al llit. Quan era
menut, dormir era aterridor. M’he acostumat al constant seguiment dels tristos
ulls negres d’aquell home mentres jo dorm.
Em
desperte a les deu amb el so del cristall vibrant amb l’aire, m’alce i mire a
través de la finestra tancada. Les ferides de les meues mans que apareixen cada
nit estan cicatritzant. El cos de l’home roman immòbil, tombat a terra, en la
vorera. Els seus ulls vells ja no miren els meus ulls negres. Escolte el
silenci mentre em rente les mans de sang. Decidisc si seguir el seu destí o
cremar les fotos i tancar les finestres per sempre.
Inés Smith 2n BAT B
SILENCI
Camine per un carrer desconegut al
costat d’una persona desconeguda. “Qui ets?”, li pregunte. No em respon, només
assenyala amb el cap la fi del carrer.
En aquest silenci, em limite a observar
el meu acompanyant; és un home alt i prim, en forma. Vestix a l’estil d’un
soldat. Duu camisa blanca, impol·luta, de no ser per una petita flor vermella
dibuixada damunt del cor, camina amb una sorprenent elegància i penjada a
l’espatlla hi ha la seua jaqueta verda. Dues medalles. És un bon soldat, ho sé,
però, com és que ho sé?
Hem arribat a una encreuada, deixe de
buscar la resposta a aquesta pregunta per a fixar la vista en el nom dels
carrers. ``Carrer de la Sang´´, llegisc en un, ``Carrer de la Pau´´, diu
l’altre cartell. Agafem el segon i, per primera vegada, el soldat parla i
m’explica que l’altre està prohibit. La seua veu, la conec. Després tot
passa molt ràpid, veig persones que s’apropen, totes de verd, totes somriuen.
Mire el soldat i aleshores recorde, comprenc. La flor vermella es fa més gran,
més fosca, és sang: un tret. El desconegut és mort, i jo, jo sóc aquest soldat
desconegut.
Irene
Ayora 4t ESO C
RESURRECCIÓ
Desperte al cementeri, sense ningú al
voltant meu. No tinc fred, ni por, ni cap sentiment. Intente eixir però no
trobe l’eixida. Hi ha massa boira. Veig una ombra i decidisc seguir-la, pense
que m’ajudarà a eixir. Després d’una estona caminant aconseguisc eixir fora. No
n’hi ha ningú. Camine per la ciutat sense rumb. No hi ha cotxes ni persones, no
es veu el sol, no se sent el vent, ni s’escolta res. Em trobe sol al món?.
Comence a veure ombres cada vegada més
a prop meu, comence a córrer per reflex perquè no sóc capaç de sentir por. No
conec aquesta ciutat i camine sense sentit. Estic desorientat i em trobe a la
mar, una mar espessa i sense moviment. Comence a escoltar veus, em criden, no
em gire. On estic? Estic mort? Impossible. Cada vegada sent les veus més a
prop, estic paralitzat, no em puc moure. Sent una mà en la meua esquena. Sent
fred, molt de fred, és insuportable. Em gire, és el meu avi, mort fa sis anys.
Somriu. Desperte a un hospital entre una mar d’aplaudiments i somriures. He
estat deu dies mort i he reviscut.
Yousef
Eid-Masheh 4t ESO C
PLORE
No puc més. El sol acaba d’eixir i jo
camine entre cossos immòbils i sostres aterrats. Pareix que no hi quede ningú.
La banda sonora de dispars i explosions trenca el silenci.
Veig algú que camina sense rumb i
m’aprope. Pel meu cap ronda la idea que és del meu bàndol però torne a la
realitat. Els meus peus paren però ell em veu.
Corre cap a mi. No dubte en alçar el
fusell quan ell ho fa. Ara està a terra a causa d’un afonament i el veig baix
unes runes. Estic al seu costat i veig uns tretze anys viscuts que em miren amb
ràbia. Jo el mire. I quan ell agafa el seu fusell per acabar amb la meua vida,
dispare. I, abans que arribe al seu pit, veig odi i soledat. I pense. I plore.
Inés
Gimeno 4t ESO C
SUÏCIDA
Fa temps que he decidit penjar-me,
penjar-se de la teua mirada no és tan bona idea. Pense que ací trobaré la meua
eixida i aniré a l'infern. Un infern en què els somriures són de cocodril i les
llàgrimes quotidianes. Habite en este lloc i tu segueixes sense escoltar. Te
n’has anat, me'n vaig, però no hi ha despedida ni oportunitat. La meua ànima
està ronca de cridar que la salven. I tu segueixes sense tornar, no apareixes
per cap costat, no diuen que l'assassí sempre torna al lloc del crim? També és
cert que sóc jo el suïcida que ha decidit penjar-se, però tu no fas res per
detindre‘m. Et mantens ferm, impassible, només quan comence a decaure puc veure
una brillantor en els teus ulls... Recordar m'està cremant, els gots no es
veuen ni mig plens ni mig buits, es beuen i a una altra cosa. Espere la teua
crida, la teua arribada. No tardes...
PD: Potser la brillantor en els teus
ulls fóra d'alliberament?
Juan
Inglés 4t ESO C
MARIA PILAR
Jo sóc un xic que passa per moltes
desgràcies en aquesta vida. Sé que sóc jove, però a vegades pense que cada
desgràcia que passa em fa més fort, perquè em fa reflexionar sobre la meua
vida. A vegades em pregunte, i si m'haguera passat el mateix a mi? No haguera
sabut reaccionar. Però la mort és una cosa que fa mal al moment. Els primers
dies pateixes molt però al cap de mesos ja et vas recuperant i al cap de l'any
te'n recordes d'aquesta persona i es posa un somriure en la teua cara. En canvi
algunes persones estan anys i anys tristos pensant en aquesta persona sense fer
res. Cadascú reacciona d'una manera a la mort, però la mort no es pot evitar,
aguaita a cada cantonada. Inclús a la gent que té càncer li diuen un any de
vida i pots viure un any o un mes, no saps si vas a morir ara o demà. El que
cal fer és viure feliç a pesar de les dificultats, perquè no saps quant et pot
quedar de vida, així que has de viure la vida com si fora l'últim dia.
Santi
Pérez 4t ESO C
TRAGÈDIA
Em desperte i estic a una casa, una
casa molt fosca i amb una olor molt roïna. No sé com eixir, no sé què fer,
comence a posar-me nerviosa i a suar. Intente arribar a una de les parets,
comence a moure’m fins arribar a alguna cosa, és com un camí sense fi. Em done
per vençuda, però de sobte escolte algú. “Qui ets?”, dic alçant la veu. Intente
parlar més, de sobte se’m seca la boca, poden ser els nervis, la por... no ho
sé. L’única cosa que sé és que estic esglaiada, com a una pel·lícula de terror
que no té cap porta d’eixida. No sé què fer, malgrat això decidisc cridar d’una
manera escandalosa: “Ajuda!”. Però, altra vegada escolte eixa veu, la veu em
diu segueix el camí. S’ha encés una llum i m’adone que estic a un corredor, un
corredor llarg i ample, on intente veure un final i no el trobe. “Eixa veu”,
pense jo, “eixa veu freda i seca”. Decidisc deixar-me plegar pels meus sentits.
Camine i camine i de sobte em caic, en un pou sense final. I m’he mort.
Teresa
Torres 4t ESO C
TEMPS
Mire el rellotge, ja són les 4 del
matí, com pot ser que sempre ens estiguem queixant de la manca de temps quan la
vida consisteix en açò, en temps?
Tots tenim el nostre temps límit,
alguns saben el seu fi, altres prefereixen anar a l’aventura. Jo sóc dels
segons, però asseguda ací pense si de veritat no li tem a la vida, si el meu
temps és or o simplement el vull malbaratar. Comence a tindre por de no tindre
temps, de fer tots el dies el mateix i de no fer res, comence a tindre por de
mi mateixa, sent que el meu cor s’està enlairant del meu pit, és estrany, de
sobte, tot s’apaga, tot està fosc: què és açò? On estic? Note mans en el meu
cos, moltes mans, tocant-me, no m’agrada, intente moure’m, però el meu esforç
és en va. Quan aconseguisc veure quelcom de llum, veig un rellotge de paret,
són les 8 del matí. Llavors, em veig a mi mateixa i em veig asseguda, asseguda
en la meua cadira d’aquesta terrorífica, xicoteta, blanca sala, i és quan
m’adone que ja l’he malbaratat, que ja s’ha acabat el meu temps.
Eva
Ureña 4t ESO
ARA
És vint de setembre de 1968, acabe de
preparar-me la bossa i com sempre me’n vaig al gimnàs. Ja és hora perquè porte
una setmana sense anar. Estic arribant al gimnàs, però veig una pastisseria i
decidisc comprar uns dolços per al meu
entrenador, de segur que està enfadat amb mi per faltar tant. Entre a la
pastisseria però no veig ningú, aleshores comence a cridar l'encarregat, però
ací no apareix ningú. Decidisc esperar, perquè probablement no m'haurà
escoltat. Espere i espere, però ja no ho puc suportar més, ací dins fa un olor
espantós, així que decidisc entrar a la tenda. Conforme em vaig apropant a
l'interior de la tenda l'olor es fa més i més espantosa, i escolte un soroll.
És la porta de la pastisseria tancant-se. M'entra por i vaig corrent cap a la porta
però no hi és, és com si haguera desaparegut, i les parets cada vegada
s'apropen més. Estic angoixada, escolte riures. L'habitació s'ha reduït a un
quadrat minúscul i veig com una terrorífica ombra se m'apropa lentament, i se
m'ennuvola la vista. No veig res, estic aterrida i de sobte no sent res, a soles
sent alleujament.
Itziar
Vila 4t ESO C
CAMÍ
Desgraciadament
ha arribat el dia, ha arribat el moment de vestir-se de negre, de tindre els
ulls entollats, de comprar flors el dia 1 d'eixe fred mes de novembre... Mai vaig
pensar que arribaria aquest moment, però ara ja sé el que se sent. És un
sentiment de buit, de soledat, de tristesa, de records... No sé si tornaré a
veure't, però en mi residix una llum d'esperança que em diu que tornaràs algun
dia.
Ja
he arribat, estic davant teu, davant d'eixe vidre que ens separa, eixe vidre
darrere del qual estàs tombat en pau. Mirant-te em vénen a la ment tots eixos
moments que hem viscut junts, eixos moments d'alegria i de tristesa, de rialles
i de plors. Tot açò em fa pensar que no he de preocupar-me pel que vinga ja
que, gràcies a açò, la vida em fa més fort. Tu m'has ensenyat que la mort no és
el final del camí, sinó el principi d'un de nou i millor. Gràcies.
Marta Viñuelas 4t ESO C
GRAN
Vull ser com algun famós. Intentaré ser
un gran conquistador com Napoleó, o seré un gran jugador de futbol, o un gran
polític com Nelson Mandela, o una gran pacifista com Teresa de Calcuta, o seré
un gran cantant com Michael Jackson, o un gran compositor com Mozart. A la fi,
voldré ser un gran pintor com Van Gogh i em tallaré l'orella i moriré. Per
voler ser tan gran, seré un gran mort.
Ivan
Calatayud 4t ESO D
SEPULTADA
Ara que em
trobe baix sepultura, sota la muntanya, la meua ànima ha eixit del meu cos i
vaga com un esperit lliure sense rumb fixe, omplint-se de la nostàlgia, dels
olors embriagadors i de les imatges que els meus ulls perceben.
Aclaparen la
meua memòria espiritual records que em fan saber que no fa tant, just abans que
el meu destí arribara a mi, que tinc una infància a la qual m’evoca tot això.
Passege, vaig
caminat pensarosa, trista i contemple unes fulles caigudes a terra i sense
voler-ho sent que hem viscut el mateix, perquè els seus dies han aplegat a la
fi. Em fixe en els arbres caducs que em rodegen mentre m´endinse en la
profunditat de la ciutat i capte el soroll de les veus dels nens que corren pel
sender interminable que no sé on arribarà, si continuarà i continuarà fins que
la meua ànima s´evapore com una gota d´aigua del reixiu del matí.
A la meua
consciència aplega la idea que mai més tornaré a tindre un sentiment de
nostàlgia i malenconia com a un ésser terrenal perquè la mort ha vingut a
buscar-me.
Belén Estellés 4t ESO D
FUTUR
Ja no sé el que pensar, tot el que he vist davant dels
meus propis ulls ja no hi és, ja no hi ha xiquets en el parc jugant, ni
s'escolten ocells, tot és d'un to gris apagat. Xemeneies grans de metall per
tots llocs, cotxes que floten i arbres de plàstic. Tot el que estava viu s'ha
substituït per una mera còpia.
Tot i això que vaig tots els dies a passejar després
de vindre de l'oficina per a relaxar l'estrés del treball.
No hi aguante la pudor d'aquest present que és insà i
no senta bé a ningun ésser viu. No m’adone dels avanços que deixa polsats
l'ésser humà. No puc creure el que veig; tot allò sols serveix per facilitar
les coses. Ara ja poca gent té preferències per fer les coses per ell mateix.
Abans tot era bellesa , tot ple de colors. Ara sospires. Aquest món és el que ens espera i per a mi ja
és tard.
Marc Llorca 4t
ESO D
Manel és un home d’uns 88 anys, que viu
a un poble de 150 habitants, viu tot sol sense cap companya, però té tres
fills.
Manel és un home solitari; però en una
visita dels seus fills els diu que té una nova amiga sense voler dir qui és.
L’home coneix la seua amiga d’oïdes. A
poc a poc s’adona que cada vegada s’apropa més a ell i Manel pensa que pot ser
una bona companyia, ja que sempre hi està, més a prop, cada dia més a prop.
El temps passa, Manel segueix apartat
dels altres, sense companyia, dia rere dia, i això li provoca angoixa,
opressió, inquietud.
Fins que un dia, l’home decideix anar-se’n
amb la seua amiga. No aguanta tanta soledat, ha arribat el moment i Manel se’n
va, se’n va amb la seua amiga, la mort.
Pepe
Lozano 4t ESO D
COMANDANT
Calorós matí de juliol. El dia que me'n
vaig del gegant blau. M'he alçat a les sis i mitja am, tot i que encara no sé
com me n’aniré a dormir esta nit... supose que ara desdejunaré. Com sempre;
sol. En realitat no tinc ningú que m’espere.
Vaig en el transport de la SANA, estic
pensant en tot el que ha passat, en com volia acomplir el meu somni, la meua
missió, en com me n'aniria d'aquest planeta, del bressol de la humanitat. Molts
pocs humans ho han fet. No havia pensat mai en això, estava massa ocupat emocionant-me
amb el viatge. Note com el meu cor es paralitza per uns moments. Sóc conscient
de la situació. Molt conscient.
Ja estic fora, estic bocabadat, o,
millor, estava; però falta la tragèdia, com tot a la meua vida. Em diuen per
ràdio que un circuit ha fallat. Tot està perdut. No hi ha recuperació. La ràdio
ja està fora de combat. No estic trist, de fet, estic content, més del que
hauria d’estar. Ja he complit. Adéu, a qui llitja açò.
Pablo
Roselló 4t ESO D
MALSON
De camí, veig eixir el Sol, un Sol alegre,
amb un somriure, com burlant-se de mi. Enterre aquell cos del meu amic, ara
sense vida.
Torne pensant que si no haguera
descobert que jo havia matat aquella xiqueta, seguiria viu. Culpa seua. Arribe
a casa, guarde la pistola, encara calenta, i em dispose a dormir.
Les sonores gotes que cauen sobre la
meua finestra em desperten. Quan òbric els ulls veig tots els llums de la
primera planta encesos. Baixe, mig cegat per la llum, i veig una silueta
enfront meu. Quan m’acostume a la llum, veig eixa cara, com oblidar-la? La
mateixa cara on havia posat la terra humida. Havia sigut tot un malson? No
l’havia matat?
Li conte el meu somni, però ell no es
mou. És més, pareix que no parpelleja, té els ulls fixos en mi, ben
oberts. De sobte, aparta el seu braç del
seu estómac sense dir paraula, sense deixar de mirar-me amb eixos ulls.
Aleshores el veig. Un forat del tamany d’una bala, on segueix eixint sang sense
parar. El mire a la cara, i ell pàl·lid com un mort, agafa un ganivet i me’l
clava al cor.
Mar
Tajahuerce 4t ESO D
DESDEJUNI
És de matinada, quan sobtadament,
escolte un fort soroll, i espantada, m’alce del llit, però no veig ningú. Sembla
un dissabte normal, però m’adone que hi ha un got de llet vessat per tota la
taula de la cuina.
No li done importància, i em dispose a
desdejunar. Agafe un altre got de llet i, com si fóra l’efecte d’un espill,
veig la meua cara reflectida en aquell líquid , i darrera meu, un home, amb el
rostre prou descompost que no acabe de reconéixer, encara que em pareix molt
familiar.
Em gire, però no hi ha ningú. Torne a
mirar la llet i el torne a veure. Aquesta vegada, fent gestos angoixosos que
semblen com si estiguera ofegant-se en el got. No para de moure els braços,
quan de sobte, desapareix la seua imatge.
Aleshores el reconec. És el meu pare.
Hui fa exactament quatre anys que va desaparéixer a la mar i, després de dos
mesos de recerques, el van donar per mort.
Jo no estava segura, però ara, ho sé.
Elena
Fernández 4t ESO D
ROSES
Em desperta una xicoteta llampada de
llum que dóna en la meua cara i em dirigisc fins a la finestra del meu
dormitori. Des d´ella mire fixament les roses roges del jardí del meu veí, que
molt content les rega perquè florisquen, prenguen grandària i color. Però a açò
no li done atenció i espere amb molta paciència l´arribada de les nou en punt
de la nit, l´hora en què cau el sol i cap raig d´aquest banya el jardí del meu
veí on es troben les seues roses. M’agrada contemplar com la foscor i les
tenebres els donen un sentit tenyint-les de negre. És l´amor fins a la mort.
Steven
Figueroa 4t ESO D
GOS
El cel està ennuvolat i gris. Fa molt
de vent. Les palmeres danses acompassades. El sol, amagat, i el mar, molt
agitat. Hui és un dels dies que m'agrada eixir a passejar per la platja. Isc de
casa i camine cinc minuts fins arribar a la vora del mar. Em lleve les sabates
i toque amb els dits del peu l'espuma freda, blanca, suau...
Des de lluny un gos de pell canella
corre alegre cap a mi. Em mira. Note una connexió entre nosaltres molt gran,
sent que m'entén. Mou la cua ràpidament, vol jugar. Agafe la primera petxina
que trobe i la llance. El gos corre per agafar-la i portar-me-la una altra
vegada. Estic tan enjogassada que no m'adone del mal oratge que fa. De sobte,
el mar rugeix molt fort, tan fort que quan em gire una ona gegant m'afona. Tot
és silenci, obscuritat. La mort arriba i em troba olorant una petxina de mar.
Mireia
García 4t ESO D
LLIT
Són les tres i mitja de la matinada. El sol
encara no clareja. Una suor incòmoda i freda mulla el matalàs i la meua esquena. Em sent tensa i aterrida, rígida pel
malson que ha acabat fa poc. El meu cos tremola lleugerament i sigil·losament.
No sóc capaç de moure’m, per la por que m’emplena el cos de dalt a baix. Poc a
poc, la meua columna nota com l’humit del llit desapareix. Però no se seca,
s’afona. Les taules de fusta sonen trencant-se estrepitosament, com si algú
estirara el meu llit cap als costats. S’obri com la gola d’un llop. Obscura,
penetrant i amb les dents més afilades del món. Sense remei caic dins, el meu
llit m’empasa, un tancament de mandíbula es porta el meu últim alé.
Lilia Jiménez 4t ESO D
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.