5 de març 2015

MICRORELATS 2015 COL·LEGI PÍO XII



ROSA
Maig, plore de ràbia, sent el somriure fals de qui em visita.
La situació, condemnada per la tensió de l'aparell que indica que encara estic viu. Sóc fort i no tinc por a la mort. Rosa em vigila concentrada i seriosa, l'aigua que cau per la finestra dibuixa imatges tristes i solitàries.
Setembre, faig mala olor, el groc envaeix els meus òrgans, no comprenc com respire, estic ple de formol. El bisturí travessa allò més profund de la meua pell, les meues vísceres es retorcen i la meua ànima queda descoberta. Descoberta i ridiculitzada davant del públic absent que envia arcades cap al meu fètid cos. L’últim tall, la llarga línia que em separa de la intimitat, del meu cor. El professor explica als seus alumnes com traure el meu òrgan vital, el sofridor de tants desvetlaments. Desperte i Rosa és qui manté el meu cor dins la seua mà. Ara ja puc descansar.
Marta López Mur 2n BAT B

RELLOTGE
Estic esperant que ell arribe. Són les sis. Veig el meu reflex al mirall de l´entrada i de sobte trobe una corda que penja del sostre al meu darrere. Torne a mirar el rellotge. Sis i dos minuts. Ara en són dues, les que pengen. La meua cama dreta es mou impacient i les cordes comencen a reproduir-se, però jo no em mou. Rellotge. Sis i sis. El timbre no sona i em torne. Agafe una corda i li faig un nuc, com aquell que ell em va ensenyar a fer. Fique la corda al voltant del meu coll i pren la part de dalt amb la ma. Estire fort, respire suau, tanque els ulls i algú toca el timbre. Massa tard, són les sis i deu.
Marta Argente 2n BAT B

CÒMPLICES
El seu tic-tac i el món ja no van al mateix son. S’acompanya de vi per intentar traure a passejar la part translúcida que ja no recorda. “Bec per fer més interessants a altres persones que no ho fan”.
Copa en mà i 50 metres quadrats de pis; tancat, com el seu fidel aliat a l’ampolla. La copa també se sent feble, cau i s’esmicola en trossos incoherents posant-se a l’ordre del dia amb la resta del món. Els peus no cessen el ritme de moribund  i se sent amb la transparència suficient per eixir intacte dels arraps dels cristalls. El vi vessat es veu capaç de diluir el impacte. Amb l’últim alè trepitja un cop més el vidre, acarnissadament. Es dilueix la sang i el cos.
Com dues gotes d’aigua, un mateix color. Llavors són un.
Ángeles Torres 2n BAT B

RIURE
Estic llegint al sofà quan sent uns colps fora. Se'm fa difícil concentrar-me en la lectura, ja que són repetitius i no sonen gaire lluny. Tancar la porta no ajuda. Decidisc dirigir-me a l'origen del soroll cada vegada més molest i, quant més m’aprope, va transformant-se  en un altre. Pareix una persona rient. En mirar per la finestra veig el meu marit assegut en una engrunsadora al jardí. Desprén felicitat. Dóna gust veure'l així i no tan estressat pel treball. El mire una estona. Comence a preocupar-me en veure que no para de riure. Un riure cada vegada més fort, quasi ensordidor, insoportable. En eixir i mirar on ell ho fa, veig els dos meus fills, Joan de deu anys amb un ganivet a la mà i Miquel, de sis, al seu costat, tombat, sagnant, immòbil.
Irene Blanca 2n BAT A

Reflex
Fa temps que els note. Mai els havia sentit tan prop. Sé que estan ací. Fa només deu minuts que he escoltat un soroll que m´ha posat en alerta. He recorregut tota la casa i soles m’he vist a mi reflectida a l’espill. Aquesta tensió acabarà amb mi. Acabe de veure’ls, ara sí. Són redons i grans, i d’un color únic. Són els d’ella, n’estic segura. Un primer amor és inoblidable. “Hola? Eres tu, Maca?” Una silueta acaba de moure’s dins l’armari. “Si, sóc jo. Fa temps que no ens veiem, no?” Els ulls continuaven mirant-me fixament. “Fa temps que no vens a vorem, et trobe a faltar.” Des que estic immersa en la novel.la, no he eixit quasi de casa. “És cert, ho sent molt”, he aconseguit dir. “Em digueres que vindries cada setmana i em duries flors”. Em sentia tan mal que una llàgrima ha relliscat per la meua galta. No he pogut dir res més, tot ha resultat massa ràpid. “No et preocupes, ara les flors són per a dos”. En tornar a passar per l’espill, ja no he vist ningú.
 Marta Climent 2n BAT A

Plors
Cloc, cloc. Plou. És una pluja àcida, amarga...transparent. Cau sinuosament. Sap el seu camí després d’haver-lo recorregut moltes voltes. Quan arriba a la desembocadura, el riu es troba amb unes muntanyes suaus, erosionades pel temps....carnoses. Les muntanyes absorbeixen cada gota, fins que s’asseca el cabal. L’altre vessant està sec, no plou. Diuen que és pel fenomen orogràfic, no m’ho crec. Diuen massa coses. No plou perquè els núvols no estan tristos, són núvols en calma. El temps està molt inestable els últims dies. A Carles li agradava aquest temps, li agradava la pluja...però pels dos vessants. Fa massa que no plou per l’altre, des de l’accident, des que el món s’aturà.
Maria Carro 2n BAT A

INFERN
M’arranca del meu son. Ho note, és dolçós. Se’m fica pel nas, per la boca, és repugnant. Tinc ganes de vomitar, però no puc; un nuc en la gola m’ho impedix. M’ofegue. No sé on estic i comence a córrer, és un passadís interminable. Les llums parpellegen, jo només veig llampades. La pudor em segueix, m’embolica, m’abraça fins a asfixiar-me, és cada vegada més intensa, puc reconèixer la olor. Sent la pressió en els ulls, el meu cor batega en el meu cap, en les mans, cada vegada més ràpid, cada vegada més fort. Tota jo sóc batecs i arcades. El meu estómac puja i baixa, però no puc desfer-me de l’olor. És una sensació horrible, no puc respirar, m’estic ofegant. Caic i tot s’apaga.
De sobte m’alce, l’olor segueix, l’angoixa és major, però puc suportar-la. Pareix una ciutat, estic rodejada de persones. No reconec res. Fan un corredor i jo el seguisc. Camine, fa molta calor. I es deslliguen els aplaudiments. Una veu em dóna la benvinguda: “T’estàvem esperant”
Patricia Torres 2n BAT A

Espera
És de nit. La meua dona, asseguda al sofà, es troba amb la televisió encesa, mirant al no-res, sense prestar atenció al soroll estrident que ix dels llavis de la persona que apareix reflectida a la pantalla de la televisió. Mentrestant, jo espere confortablement, acomodat entre llençols, llençols que ningú ha utilitzat mai i que seran meus per a tota l'eternitat i que tan sols compartiré amb la persona que més estime, la meua dona. Tan sols espere, des de fa ja tres hores, poc temps. Em falta el calor humà, el calor de la meua estimada.
Ella s'alça, i se'n va al llit. El mateix llit que aquest matí he deixat buit. Mentres, jo espere en la meua posició favorita, cap per amunt i amb els braços en creu.
Alberto Ramos 2n BAT B

CUIRASSA
Joana és alegre, utòpica, tossuda. El somriure dolç i tímid. La mirada transparent; en ocasions amb ella sobren les paraules. Joana és tan freda que pot fondre el gel. Està envoltada per una cuirassa que la protegeix de l'exterior, dins d'ella guarda els seus sentiments.
Açò fa que entre ella i jo hi haja un mur que impedeix la nostra connexió, però que al mateix temps m'atrapa. Sense saber com, estic enamorat. La nostra relació és complicada, contradictòria, però finalment ella també s'ha enamorat. Amb el pas del temps m'ha obert les portes del mur que ens distanciava, mostrant-me el seu món interior. 
Arran de la nostra fusió, jo ara sóc gel i ella es fon per les meues flames. Demà a les 12h es celebrarà el soterrament dels nostres sentiments. Morts prematurament, amb 20 i 23 anys. Esteu tots convidats.
Ana Carrión 2n BAT B 

NIT
Arribem a la cabanya, està tal com la vam deixar fa tres anys enrere, tota plena de trastos i amb una olor a putrefacte que fa que siga quasi obligat posar un ambientador a cada racó de la casa.
Passem les últimes dos nits de l’any a soles Paula, Esther i jo, però... per a què en volem més? Arriben les dotze de la nit, pels efectes del alcohol decidim eixir a donar una volta, és molt perillós però el alcohol fa que cap cosa ens done por. En eixir fora de la cabanya, escolte un soroll molt estrany, y quan em done la volta ja no hi ha res! Estic molt desconcertat i atordit, a més no hi ha cobertura i els nervis s’apoderen de mi, només escolte el soroll del meu cor, la pressió pot amb mi i caic fulgurant a terra. De sobte tot torna a la realitat, però jo ja no hi estic.
Gaspar Cervera 2n BAT B

ARMARI
Quan arriba la nit m’envaeix un sentiment de por. La llum groga, que ha estat escalfant la meua habitació durant tot el dia, ara s’ha transformat en una llum fosca que crea figures a les parets de color negre. Pense en la por que li tenia a la foscor quan era un xiquet i em tape el rostre amb el càlid llençol que com sempre espere em protegisca. I si hi ha un monstre dins l’armari? O davall el meu llit?
“Estàs a soles” em dic. Però necessite comprovar que no hi ha més ulls que els meus i, amb els peus descalços, òbric l’armari. Tot està tranquil, el mateix que davall del llit.
És quan encenc el llum del sostre que trobe dos grans ulls mirant-me. “Bona nit”.
Laura Smith 2n BAT B

SOLITUD
Cada dia anàvem a la casa abandonada que hi havia al bosc. Respiràvem aire pur, desconnectàvem de l’estrès … Desconnectàvem del món. Els dos seien al banc que estava davant de la casa, i quan parlàvem, nosaltres érem els amos del temps. Aquell dia David em va dir com d’insignificants érem en comparació amb el món tan immens en què vivim. No li vaig respondre res.
Ara que estic ací, al banc de davant de la casa, no es respira el mateix aire pur que abans, no aconseguisc desconnectar de l’estrés ... No desconnecte del món com ho feia abans. “David, em sent estranya, diferent de la resta de dies”. Alguna cosa ha canviat. No aconseguisc saber què. Ell segueix sense dir ni una paraula. “M’escoltes”. Silenci. Ara ja ho comprenc tot. “Com d’insignificants som en aquest món, ja no som els amos del temps”.
Maria Ortí 2n BAT A

SOFÀ
Les vistes que tinc davant meu són ben precioses. El blau mar em transmet els records d’una vida plena de meravellosos moments. Puc escoltar el riure de la meua dona al final del paisatge. La tranquil·litat d’aquest serè i transparent mar compagina amb la tranquil·litat dels meus preats records. Recorde les carícies que em donava la meua dona, Maria, els moments de tendresa, els petons robats i els dies de pluja gitats al sofà veient la nostra pel·lícula favorita.
El sofà…Aquell sofà. Quan vaig veure aquell sofà per primera volta en aquell rastrell d’Altea em vaig tornar boig per ell. Aquell sofà…Si haguera tornat de treballar deu minuts abans,  haguera pogut evitar-ho. No entenc per què… Amb el meu millor amic… En el meu sofà favorit…
La sang fluint i l’aigua del mar no són tan diferents com jo pensava.
Laura Llavador 2n BAT A

BLANC
Ell està ací parat. Gelat. Nota que el cor se li ix del pit. No sap com s'ha atrevit, com ha pogut dur a terme..., però tampoc se sent malament ni culpable. És un sentiment quasi inexistent. Nota com el seu cor està accelerat i la seua ment tranquil·la. Tranquil·la i freda. Segueix allí mirant el cos submergit en l'aigua durant uns instants. Es fixa en com tot l'aire que queda dins dels seus pulmons ix. El cabell sura en l'aigua.
Segueix de peu sense moure's ni un mil·límetre. Pensa en com ha mantingut Alícia davall l'aigua fins que ha deixat de moure's, la força que ha exercit sobre el seu coll. Recorda a la perfecció els seus ulls aterrits demanant-li que pare, suplicant-li que la deixe respirar una vegada més. Recorda com ell, sense cap tipus de sentiment, sentint-se quasi un ésser superior, l'ha mantinguda davall l'aigua. El terror que els crits d'Alicia li han transmés mai abans l’havia sentit en ningú. Mai abans l’havia escoltat. Ni tan sols quelcom paregut. Quelcom tan aborronador.
Alicia segueix allí, amb el cos completament blanc, blanc nacrat com la banyera que a ell tant li agrada.
Olga Vallejo 2n BAT B

SOTERRAT
Estic a una habitació fosca, mire al meu voltant i m’adone que no hi ha ningú. Palpe les parets d’aquest fosc recinte on em trobe a la recerca d’una porta per a eixir a l’exterior, però no en trobe cap. Lentament l’habitació es fa més i més menuda fins que els meus moviments queden reduïts a una posició de recolzament sobre el sòl d’aquest minúscul habitacle, que únicament em permet ja moure lleugerament braços i cames.
Palpe una vegada més les fredes parets de fusta que eviten els meus moviments. Aquest fred va envaint-me més i més fins que tot fred afronte el meu destí.
Ángel García 2n BAT B

Àvia
Tanque els ulls molt lentament per a embolicar-me en un somni profund, intente recordar com va ser la primera vegada que vaig agafar al meu primer fill en braços, desesperadament intente recordar-ho, però gens... no aconseguisc pensar en una altra cosa... ja els trobe a faltar.  El meu cor lentament deixa de bategar i tanque dolçament els ulls.
Quan els torne a obrir, veig la meua casa diferent, des d'una altra perspectiva. Al costat de la porta m'espera aquell home, el meu marit, que m'estén la mà convidant-me a veure la vida des d'un altre món.
Mayre Vaca 2n BAT A

ESPILL
M’alce, veig un rostre en l’espill, no em reconec. Tan sols veig dolor, un dolor immens… un silenci.
Mire l’espill i veig el camí que he recorregut, la veig a ella. Veig com m’abraça, veig els seus ulls terrosos, però no és la seua mirada de sempre. Té la mirada buida i els ulls plens de llàgrimes buides. Em fixe en la seua roba i veig el vestit preciós que li vaig regalar només assabentar-me que anàvem a ser pares, però està ple de sang, tot el seu ventre està ple de sang.
Aconseguisc traure la mirada de l’espill, torne a la realitat, no vull viure. Ja recorde qui sóc, ja recorde la seua mort. No puc viure sense ella. Trenque l’espill, agafe un dels trossos de vidre. Només tu, estimada meua, tornaràs acariciar-me.
En especial, aquest matí dolorós acariciaràs els meus canells, on vas depositar els teus besos, les teues carícies i els teus somriures.
Andrea Díaz 2n BAT B

Somriure
No puc aguantar i la seguisc fins als serveis. El meu desig creix. L'he coneguda aquesta nit, en acabar el concert, i no puc evitar observar-la com si fóra l'única persona entre tota la multitud. Ella em murmura a cau d'orella que la seguisca. Tanca la porta amb pestell. Em sent cremant per dins. Tots dos esclatem en un torrent incontrolable de crits i besos humits. L'esclat és ensordidor i comence a incendiar-me sense parar d'acariciar-la. Muir consumit mentres observe el dolç somriure del dimoni.
Javier Blasco 2n BAT B

NINGÚ
Quan desperte, no hi ha ningú a casa. M’estranya no veure el pare llegint el periòdic al saló o al meu germà a l’ordinador. “Estan de compres”, pense. Aprofite la tranquil·litat i m’enfonse en les meues tasques acadèmiques. És l’hora de dinar. No apareix ningú. Els telefone, però cap d’ells no m’agafa el mòbil. En veure que ningú apareix, dine amb el telediari de fons. Normalment no faig cas de les notícies, però una d’elles em sobresalta: una família té un accident de trànsit a l’avinguda de Blasco Ibáñez. M’esglaie però, de sobte, sent com s’obri la porta de casa i apareixen els meus pares i el meu germà. Jo no gose a dir-los res. No vull que pensen que em fa por quedar-me a casa a soles. El dia transcorre i a la nit, després de veure la televisió, em vaig al llit. En despertar no hi ha ningú. Em telefonen del 112 i en aquest moment sé que mai tornaran.
Manuel Pérez Barberá 2n BAT A

SENDA
No pot deixar de plorar. Acaben de comunicar-li-ho. Va al bany i es mira a l’espill amb l’esperança que no es note massa. “Al fi i a la cap, als hospitals sempre hi ha gent plorant”, diu.
Ramon ha mort fa dues hores. El seu primer nóvio, aquell que la conquerí. Aquell que havia conegut  als setze i amb qui havia crescut, amb qui aniria de la mà pel camí de la fantàstica vida, tranquil·la i familiar, que el destí els havia reservat. Però aquella senda promesa es va anar fent més asfixiant i grotesca al llarg dels anys. A poc a poc, tot allò que li havien inculcat com una vida perfecta, dedicada a la seua família, es va anar convertint en una soga al voltant del coll que li produïa un constant sabor a bilis. Aleshores trobà la seua pròpia senda de la felicitat.
Mira per la finestreta del bany com el sol s’eleva. Per un segon, el roig del cel li recorda com ell s’havia resistit a ser travessat pel ganivet.
No pot deixar de plorar. La seua felicitat és massa gran per contenir-la.
Ana Villalobos 2n BAT B

CEGUERA
Sis del matí. Un soroll estrident es fa notar per tota la cambra, una i altra vegada… M’incorpore (quin remei), i busque de manera instintiva el despertador que sol amargar-me els matins. Amb una mica d’esforç, el trobe a terra, prop del llit; però, sorprenentment, el soroll no ix d’aquell aparell del dimoni.
M’alce del llit en direcció a l’interruptor de la llum, creuant-me pel camí amb un parell de llibres escampats, les sabates que vaig emprar ahir, i un joguet amb forma punxeguda el qual, òbviament, xafe fent-me mal al peu; tot ha de passar-me a mi? Finalment, arribe al maleït interruptor, però quan l’estreny, no ocorre res. L’obscuritat encara m’envolta.
De sobte, un calfred em recorre l’esquena: potser, soles potser… m’he quedat cec? Immediatament, tracte de comunicar-me amb els meus familiars, però no puc parlar! Comence a marejar-me i em recolze a la paret. Les cames no fan cas als meus impulsos nerviosos i me’n vaig a terra, fusionant-me amb l’entorn immòbil.
Hui, tota la família es troba reunida en la vetla. Jo també estic present. Bé, el meu cos cadavèric; l’ànima va tindre la decència d’eixir d’ell i asfixiar-me a sang freda. Qui vol viure com un vegetal?
Marcos Tomás Oliver 2n BAT B

Forn
Fa calor ací on estic, tot està ben moblat i fa molt bona olor. A penes puc respirar, però és tan preciós el paisatge que mereix la pena observar-lo. Observe com cau una gran quantitat d’aigua per damunt meu, allà a la distància. Quasi un paisatge idíl·lic.
Camine al costat de l’aigua, però no sent la humitat ni les gotes sobre la meua pell. Continue caminant. De sobte em colpege amb un vidre, l’aigua deixa de caure i un ésser humà apareix a l’altre costat.
Tancada al voltant de parets, la calor augmenta, l’aire no arriba i el cor deixa de bategar.
Lydia Navarro García 2n BAT B

INCONSCIENT
Em trobe asseguda al cantó de la piscina, a soles, quan el silenci és interromput pel meu germà menut. Sempre es desperta amb un somriure d'orella a orella, es fica al meu llit i juga amb els meus papers. Després es passa el dia a la piscina, colpejant i colpejant la pilota, un dia darrere d'altre. Em mira amb el seu diabòlic somriure característic, desordena el meu llit i trenca els meus treballs; més tard, a la piscina, tira la pilota contínuament cap a mi, colpejant-me i colpejant-me fins que, decidida, agafe la pilota i li la llance tan fort que el veig com, inconscient, s'enfonsa a l'aigua que l’envolta.
Em trobe asseguda al cantó de la font del reformatori, a soles, quan el silenci és interromput pel meu germà menut que, des de l'aigua, em mira amb el seu somriure d'orella a orella.
Elena Liñana 2n BAT B

SALT
Les finestres s’obren amb el vent tots els dies a les deu. M’alce i mire l’òxid de les frontisses, els fregaments de la fusta, les taques de les cortines. Veig els quadres de fotografies penjats a les parets i intente imaginar quines persones van viure ací abans. Unes vegades em miren i jo els somric; altres ploren desconsolades, víctimes de l’oblit.
Pel carrer s’escolten riures i crits, seguits per un silenci total del qual costa no adonar-se. Són les deu i cinc i amb ulls borrosos torne al llit. Quan era menut, dormir era aterridor. M’he acostumat al constant seguiment dels tristos ulls negres d’aquell home mentres jo dorm.
Em desperte a les deu amb el so del cristall vibrant amb l’aire, m’alce i mire a través de la finestra tancada. Les ferides de les meues mans que apareixen cada nit estan cicatritzant. El cos de l’home roman immòbil, tombat a terra, en la vorera. Els seus ulls vells ja no miren els meus ulls negres. Escolte el silenci mentre em rente les mans de sang. Decidisc si seguir el seu destí o cremar les fotos i tancar les finestres per sempre.
Inés Smith 2n BAT B

SILENCI
Camine per un carrer desconegut al costat d’una persona desconeguda. “Qui ets?”, li pregunte. No em respon, només assenyala amb el cap la fi del carrer.
En aquest silenci, em limite a observar el meu acompanyant; és un home alt i prim, en forma. Vestix a l’estil d’un soldat. Duu camisa blanca, impol·luta, de no ser per una petita flor vermella dibuixada damunt del cor, camina amb una sorprenent elegància i penjada a l’espatlla hi ha la seua jaqueta verda. Dues medalles. És un bon soldat, ho sé, però, com és que ho sé?
Hem arribat a una encreuada, deixe de buscar la resposta a aquesta pregunta per a fixar la vista en el nom dels carrers. ``Carrer de la Sang´´, llegisc en un, ``Carrer de la Pau´´, diu l’altre cartell. Agafem el segon i, per primera vegada, el soldat parla i m’explica que l’altre està prohibit. La seua veu, la conec.  Després tot passa molt ràpid, veig persones que s’apropen, totes de verd, totes somriuen. Mire el soldat i aleshores recorde, comprenc. La flor vermella es fa més gran, més fosca, és sang: un tret. El desconegut és mort, i jo, jo sóc aquest soldat desconegut.
Irene Ayora 4t ESO C
RESURRECCIÓ
Desperte al cementeri, sense ningú al voltant meu. No tinc fred, ni por, ni cap sentiment. Intente eixir però no trobe l’eixida. Hi ha massa boira. Veig una ombra i decidisc seguir-la, pense que m’ajudarà a eixir. Després d’una estona caminant aconseguisc eixir fora. No n’hi ha ningú. Camine per la ciutat sense rumb. No hi ha cotxes ni persones, no es veu el sol, no se sent el vent, ni s’escolta res. Em trobe sol al món?.
Comence a veure ombres cada vegada més a prop meu, comence a córrer per reflex perquè no sóc capaç de sentir por. No conec aquesta ciutat i camine sense sentit. Estic desorientat i em trobe a la mar, una mar espessa i sense moviment. Comence a escoltar veus, em criden, no em gire. On estic? Estic mort? Impossible. Cada vegada sent les veus més a prop, estic paralitzat, no em puc moure. Sent una mà en la meua esquena. Sent fred, molt de fred, és insuportable. Em gire, és el meu avi, mort fa sis anys. Somriu. Desperte a un hospital entre una mar d’aplaudiments i somriures. He estat deu dies mort i he reviscut.
Yousef Eid-Masheh 4t ESO C

PLORE
No puc més. El sol acaba d’eixir i jo camine entre cossos immòbils i sostres aterrats. Pareix que no hi quede ningú. La banda sonora de dispars i explosions trenca el silenci.
Veig algú que camina sense rumb i m’aprope. Pel meu cap ronda la idea que és del meu bàndol però torne a la realitat. Els meus peus paren però ell em veu.
Corre cap a mi. No dubte en alçar el fusell quan ell ho fa. Ara està a terra a causa d’un afonament i el veig baix unes runes. Estic al seu costat i veig uns tretze anys viscuts que em miren amb ràbia. Jo el mire. I quan ell agafa el seu fusell per acabar amb la meua vida, dispare. I, abans que arribe al seu pit, veig odi i soledat. I pense. I plore.
Inés Gimeno 4t ESO C

SUÏCIDA
Fa temps que he decidit penjar-me, penjar-se de la teua mirada no és tan bona idea. Pense que ací trobaré la meua eixida i aniré a l'infern. Un infern en què els somriures són de cocodril i les llàgrimes quotidianes. Habite en este lloc i tu segueixes sense escoltar. Te n’has anat, me'n vaig, però no hi ha despedida ni oportunitat. La meua ànima està ronca de cridar que la salven. I tu segueixes sense tornar, no apareixes per cap costat, no diuen que l'assassí sempre torna al lloc del crim? També és cert que sóc jo el suïcida que ha decidit penjar-se, però tu no fas res per detindre‘m. Et mantens ferm, impassible, només quan comence a decaure puc veure una brillantor en els teus ulls... Recordar m'està cremant, els gots no es veuen ni mig plens ni mig buits, es beuen i a una altra cosa. Espere la teua crida, la teua arribada. No tardes...
PD: Potser la brillantor en els teus ulls fóra d'alliberament?
Juan Inglés 4t ESO C

MARIA PILAR
Jo sóc un xic que passa per moltes desgràcies en aquesta vida. Sé que sóc jove, però a vegades pense que cada desgràcia que passa em fa més fort, perquè em fa reflexionar sobre la meua vida. A vegades em pregunte, i si m'haguera passat el mateix a mi? No haguera sabut reaccionar. Però la mort és una cosa que fa mal al moment. Els primers dies pateixes molt però al cap de mesos ja et vas recuperant i al cap de l'any te'n recordes d'aquesta persona i es posa un somriure en la teua cara. En canvi algunes persones estan anys i anys tristos pensant en aquesta persona sense fer res. Cadascú reacciona d'una manera a la mort, però la mort no es pot evitar, aguaita a cada cantonada. Inclús a la gent que té càncer li diuen un any de vida i pots viure un any o un mes, no saps si vas a morir ara o demà. El que cal fer és viure feliç a pesar de les dificultats, perquè no saps quant et pot quedar de vida, així que has de viure la vida com si fora l'últim dia.
Santi Pérez 4t ESO C

TRAGÈDIA
Em desperte i estic a una casa, una casa molt fosca i amb una olor molt roïna. No sé com eixir, no sé què fer, comence a posar-me nerviosa i a suar. Intente arribar a una de les parets, comence a moure’m fins arribar a alguna cosa, és com un camí sense fi. Em done per vençuda, però de sobte escolte algú. “Qui ets?”, dic alçant la veu. Intente parlar més, de sobte se’m seca la boca, poden ser els nervis, la por... no ho sé. L’única cosa que sé és que estic esglaiada, com a una pel·lícula de terror que no té cap porta d’eixida. No sé què fer, malgrat això decidisc cridar d’una manera escandalosa: “Ajuda!”. Però, altra vegada escolte eixa veu, la veu em diu segueix el camí. S’ha encés una llum i m’adone que estic a un corredor, un corredor llarg i ample, on intente veure un final i no el trobe. “Eixa veu”, pense jo, “eixa veu freda i seca”. Decidisc deixar-me plegar pels meus sentits. Camine i camine i de sobte em caic, en un pou sense final. I m’he mort.
Teresa Torres 4t ESO C

TEMPS
Mire el rellotge, ja són les 4 del matí, com pot ser que sempre ens estiguem queixant de la manca de temps quan la vida consisteix en açò, en temps?
Tots tenim el nostre temps límit, alguns saben el seu fi, altres prefereixen anar a l’aventura. Jo sóc dels segons, però asseguda ací pense si de veritat no li tem a la vida, si el meu temps és or o simplement el vull malbaratar. Comence a tindre por de no tindre temps, de fer tots el dies el mateix i de no fer res, comence a tindre por de mi mateixa, sent que el meu cor s’està enlairant del meu pit, és estrany, de sobte, tot s’apaga, tot està fosc: què és açò? On estic? Note mans en el meu cos, moltes mans, tocant-me, no m’agrada, intente moure’m, però el meu esforç és en va. Quan aconseguisc veure quelcom de llum, veig un rellotge de paret, són les 8 del matí. Llavors, em veig a mi mateixa i em veig asseguda, asseguda en la meua cadira d’aquesta terrorífica, xicoteta, blanca sala, i és quan m’adone que ja l’he malbaratat, que ja s’ha acabat el meu temps.
Eva Ureña 4t ESO

ARA
És vint de setembre de 1968, acabe de preparar-me la bossa i com sempre me’n vaig al gimnàs. Ja és hora perquè porte una setmana sense anar. Estic arribant al gimnàs, però veig una pastisseria i decidisc  comprar uns dolços per al meu entrenador, de segur que està enfadat amb mi per faltar tant. Entre a la pastisseria però no veig ningú, aleshores comence a cridar l'encarregat, però ací no apareix ningú. Decidisc esperar, perquè probablement no m'haurà escoltat. Espere i espere, però ja no ho puc suportar més, ací dins fa un olor espantós, així que decidisc entrar a la tenda. Conforme em vaig apropant a l'interior de la tenda l'olor es fa més i més espantosa, i escolte un soroll. És la porta de la pastisseria tancant-se. M'entra por i vaig corrent cap a la porta però no hi és, és com si haguera desaparegut, i les parets cada vegada s'apropen més. Estic angoixada, escolte riures. L'habitació s'ha reduït a un quadrat minúscul i veig com una terrorífica ombra se m'apropa lentament, i se m'ennuvola la vista. No veig res, estic aterrida i de sobte no sent res, a soles sent alleujament.
Itziar Vila 4t ESO C

CAMÍ
Desgraciadament ha arribat el dia, ha arribat el moment de vestir-se de negre, de tindre els ulls entollats, de comprar flors el dia 1 d'eixe fred mes de novembre...                                     Mai vaig pensar que arribaria aquest moment, però ara ja sé el que se sent. És un sentiment de buit, de soledat, de tristesa, de records... No sé si tornaré a veure't, però en mi residix una llum d'esperança que em diu que tornaràs algun dia.
Ja he arribat, estic davant teu, davant d'eixe vidre que ens separa, eixe vidre darrere del qual estàs tombat en pau. Mirant-te em vénen a la ment tots eixos moments que hem viscut junts, eixos moments d'alegria i de tristesa, de rialles i de plors. Tot açò em fa pensar que no he de preocupar-me pel que vinga ja que, gràcies a açò, la vida em fa més fort. Tu m'has ensenyat que la mort no és el final del camí, sinó el principi d'un de nou i millor. Gràcies.
Marta Viñuelas 4t ESO C

GRAN
Vull ser com algun famós. Intentaré ser un gran conquistador com Napoleó, o seré un gran jugador de futbol, o un gran polític com Nelson Mandela, o una gran pacifista com Teresa de Calcuta, o seré un gran cantant com Michael Jackson, o un gran compositor com Mozart. A la fi, voldré ser un gran pintor com Van Gogh i em tallaré l'orella i moriré. Per voler ser tan gran, seré un gran mort.
Ivan Calatayud 4t ESO D

SEPULTADA
Ara que em trobe baix sepultura, sota la muntanya, la meua ànima ha eixit del meu cos i vaga com un esperit lliure sense rumb fixe, omplint-se de la nostàlgia, dels olors embriagadors i de les imatges que els meus ulls perceben.
Aclaparen la meua memòria espiritual records que em fan saber que no fa tant, just abans que el meu destí arribara a mi, que tinc una infància a la qual m’evoca tot això.
Passege, vaig caminat pensarosa, trista i contemple unes fulles caigudes a terra i sense voler-ho sent que hem viscut el mateix, perquè els seus dies han aplegat a la fi. Em fixe en els arbres caducs que em rodegen mentre m´endinse en la profunditat de la ciutat i capte el soroll de les veus dels nens que corren pel sender interminable que no sé on arribarà, si continuarà i continuarà fins que la meua ànima s´evapore com una gota d´aigua del reixiu del matí.
A la meua consciència aplega la idea que mai més tornaré a tindre un sentiment de nostàlgia i malenconia com a un ésser terrenal perquè la mort ha vingut a buscar-me.
Belén Estellés 4t ESO D

FUTUR
Ja no sé el que pensar, tot el que he vist davant dels meus propis ulls ja no hi és, ja no hi ha xiquets en el parc jugant, ni s'escolten ocells, tot és d'un to gris apagat. Xemeneies grans de metall per tots llocs, cotxes que floten i arbres de plàstic. Tot el que estava viu s'ha substituït per una mera còpia.
Tot i això que vaig tots els dies a passejar després de vindre de l'oficina per a relaxar l'estrés del treball.
No hi aguante la pudor d'aquest present que és insà i no senta bé a ningun ésser viu. No m’adone dels avanços que deixa polsats l'ésser humà. No puc creure el que veig; tot allò sols serveix per facilitar les coses. Ara ja poca gent té preferències per fer les coses per ell mateix.
Abans tot era bellesa , tot ple de colors. Ara sospires.  Aquest món és el que ens espera i per a mi ja és tard.
Marc Llorca 4t ESO D

Manel és un home d’uns 88 anys, que viu a un poble de 150 habitants, viu tot sol sense cap companya, però té tres fills.
Manel és un home solitari; però en una visita dels seus fills els diu que té una nova amiga sense voler dir qui és.
L’home coneix la seua amiga d’oïdes. A poc a poc s’adona que cada vegada s’apropa més a ell i Manel pensa que pot ser una bona companyia, ja que sempre hi està, més a prop, cada dia més a prop.
El temps passa, Manel segueix apartat dels altres, sense companyia, dia rere dia, i això li provoca angoixa, opressió, inquietud.
Fins que un dia, l’home decideix anar-se’n amb la seua amiga. No aguanta tanta soledat, ha arribat el moment i Manel se’n va, se’n va amb la seua amiga, la mort.
Pepe Lozano 4t ESO D

COMANDANT
Calorós matí de juliol. El dia que me'n vaig del gegant blau. M'he alçat a les sis i mitja am, tot i que encara no sé com me n’aniré a dormir esta nit... supose que ara desdejunaré. Com sempre; sol. En realitat no tinc ningú que m’espere.
Vaig en el transport de la SANA, estic pensant en tot el que ha passat, en com volia acomplir el meu somni, la meua missió, en com me n'aniria d'aquest planeta, del bressol de la humanitat. Molts pocs humans ho han fet. No havia pensat mai en això, estava massa ocupat emocionant-me amb el viatge. Note com el meu cor es paralitza per uns moments. Sóc conscient de la situació. Molt conscient.
Ja estic fora, estic bocabadat, o, millor, estava; però falta la tragèdia, com tot a la meua vida. Em diuen per ràdio que un circuit ha fallat. Tot està perdut. No hi ha recuperació. La ràdio ja està fora de combat. No estic trist, de fet, estic content, més del que hauria d’estar. Ja he complit. Adéu, a qui llitja açò.
Pablo Roselló 4t ESO D

MALSON
De camí, veig eixir el Sol, un Sol alegre, amb un somriure, com burlant-se de mi. Enterre aquell cos del meu amic, ara sense vida.
Torne pensant que si no haguera descobert que jo havia matat aquella xiqueta, seguiria viu. Culpa seua. Arribe a casa, guarde la pistola, encara calenta, i em dispose a dormir.
Les sonores gotes que cauen sobre la meua finestra em desperten. Quan òbric els ulls veig tots els llums de la primera planta encesos. Baixe, mig cegat per la llum, i veig una silueta enfront meu. Quan m’acostume a la llum, veig eixa cara, com oblidar-la? La mateixa cara on havia posat la terra humida. Havia sigut tot un malson? No l’havia matat?
Li conte el meu somni, però ell no es mou. És més, pareix que no parpelleja, té els ulls fixos en mi, ben oberts.  De sobte, aparta el seu braç del seu estómac sense dir paraula, sense deixar de mirar-me amb eixos ulls. Aleshores el veig. Un forat del tamany d’una bala, on segueix eixint sang sense parar. El mire a la cara, i ell pàl·lid com un mort, agafa un ganivet i me’l clava al cor.
Mar Tajahuerce 4t ESO D

DESDEJUNI
És de matinada, quan sobtadament, escolte un fort soroll, i espantada, m’alce del llit, però no veig ningú. Sembla un dissabte normal, però m’adone que hi ha un got de llet vessat per tota la taula de la cuina.
No li done importància, i em dispose a desdejunar. Agafe un altre got de llet i, com si fóra l’efecte d’un espill, veig la meua cara reflectida en aquell líquid , i darrera meu, un home, amb el rostre prou descompost que no acabe de reconéixer, encara que em pareix molt familiar.
Em gire, però no hi ha ningú. Torne a mirar la llet i el torne a veure. Aquesta vegada, fent gestos angoixosos que semblen com si estiguera ofegant-se en el got. No para de moure els braços, quan de sobte, desapareix la seua imatge.
Aleshores el reconec. És el meu pare. Hui fa exactament quatre anys que va desaparéixer a la mar i, després de dos mesos de recerques, el van donar per mort.
Jo no estava segura, però ara, ho sé.
Elena Fernández 4t ESO D

ROSES
Em desperta una xicoteta llampada de llum que dóna en la meua cara i em dirigisc fins a la finestra del meu dormitori. Des d´ella mire fixament les roses roges del jardí del meu veí, que molt content les rega perquè florisquen, prenguen grandària i color. Però a açò no li done atenció i espere amb molta paciència l´arribada de les nou en punt de la nit, l´hora en què cau el sol i cap raig d´aquest banya el jardí del meu veí on es troben les seues roses. M’agrada contemplar com la foscor i les tenebres els donen un sentit tenyint-les de negre. És l´amor fins a la mort.
Steven Figueroa 4t ESO D

GOS
El cel està ennuvolat i gris. Fa molt de vent. Les palmeres danses acompassades. El sol, amagat, i el mar, molt agitat. Hui és un dels dies que m'agrada eixir a passejar per la platja. Isc de casa i camine cinc minuts fins arribar a la vora del mar. Em lleve les sabates i toque amb els dits del peu l'espuma freda, blanca, suau...
Des de lluny un gos de pell canella corre alegre cap a mi. Em mira. Note una connexió entre nosaltres molt gran, sent que m'entén. Mou la cua ràpidament, vol jugar. Agafe la primera petxina que trobe i la llance. El gos corre per agafar-la i portar-me-la una altra vegada. Estic tan enjogassada que no m'adone del mal oratge que fa. De sobte, el mar rugeix molt fort, tan fort que quan em gire una ona gegant m'afona. Tot és silenci, obscuritat. La mort arriba i em troba olorant una petxina de mar.
Mireia García 4t ESO D

LLIT
Són les tres i mitja de la matinada. El sol encara no clareja. Una suor incòmoda i freda mulla el matalàs i la meua  esquena. Em sent tensa i aterrida, rígida pel malson que ha acabat fa poc. El meu cos tremola lleugerament i sigil·losament. No sóc capaç de moure’m, per la por que m’emplena el cos de dalt a baix. Poc a poc, la meua columna nota com l’humit del llit desapareix. Però no se seca, s’afona. Les taules de fusta sonen trencant-se estrepitosament, com si algú estirara el meu llit cap als costats. S’obri com la gola d’un llop. Obscura, penetrant i amb les dents més afilades del món. Sense remei caic dins, el meu llit m’empasa, un tancament de mandíbula es porta el meu últim alé.
Lilia Jiménez 4t ESO D

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.