ABISME

Corre, amb pressa, afanyant-se per arribar al final, no res el bloqueja el camí. Esquiva les pedres, empenya les branques que colpegen la seva cara, no mereix la pena parar-se a observar-los. Per que hauria de fer-ho?
En cap moment considera oportú detenir-se, gaudir del paisatge, veure com canvia, tornant-se gris,fins que arriba al final. En arribar en aquest punt s’adona que el camí és cada vegada més empinat, sense colors, fred... i s’acaba, no pot continuar, no hi ha per on fer-ho, la senda al darrere dels seus peus desapareix, no pot tornar. I per davant... el buit, res, un espai infinit sense cap al·licient, cap motiu que l'impulse a continuar.

Què fer ara? Desitja tornar enrere per a gaudir tot allò que no valora però no és una opció, ha de donar l'últim pas, tot i que  significa el final. Decideix avançar, l'última vegada que ho fa.

I cau, ja no n'hi ha camí a seguir, sols una caiguda eterna, sense colors, ni calor, cap sensació que diferencie un moment d'un altre. I cau, pensatiu, en aquesta nova verticalitat en què s'ha convertit la seva senda. I cau tan a pressa que és com si no caigués. I cau sense caure, per sempre a l'etern no-res.

Jesús López Máñez, 2n Batx A

IES Campanar