MICRORELATS IES ALBAL (II)

EMPREMTA

- Tots volem una mort dolça...

- Ser assassinat per un pastisser és una de les millors formes d’aconseguir-ho!

Encara recorde com va començar allò. Tot eren rialles aquella nit quan Joan va aprovar el curset de pastisseria. I ara, d'aquells cinc que rèiem només quede jo. Encara que ja de mi, no queda res i, tremolosa, fuig de cada pastisseria, fuig d'ell, fuig del meu destí.

No em puc traure del cap que, prompte, ell estarà ací, guaitant per veure la meua cara mentre m’ompli de dolç a imitació dels seus pastissets. Com va fer amb la resta dels que vam tindre aquella nefasta conversa.

De sobte l’olor a coca de forn envaeix l'habitació. Una empremta de farina acaricia dolçament la meua galta; estàs ací.

No diem res i una ventada d'olor dolç m'empalaga fins ofegar-me.

Amparo Sargues Blanch

1r de Batx. C

IES ALBAL

DIA

Aquell dia es va despertar a les 12 del matí. Havia dormit bé, pot ser massa, però després del dur treball a l’oficina creia que s’ho mereixia. Va alçar-se i va anar a la cuina on esperava veure la dona i els fills mirant la televisió, com qualsevol  dissabte. Però no hi havia ningú. Va pensar que tal vegada havien eixit al parc. Feia un dia fantàstic. Va seure al sofà.

De sobte es va obrir la porta i la dona entrà vestida de negre rigorós acompanyada de dos homes, també de negre, que la consolaven. Va veure els dos fills plorant. Intentà abraçar-los per consolar-los. Però no podia.

De sobte, ho recordà tot: aquella setmana no havia pogut suportar la pressió del treball i havia decidit abandonar-ho tot.

Maria Nicolau

1r de Batx. C

IES ALBAL

CONFUSIÓ

Un, dos, tres passos que s’apropen.

Deixe de respirar per un moment, implorant que no aguaite davall del llit, no vull que em prenga la sorpresa. Intente no fer ni un soroll, mentre que una veueta em diu que he d’entregar-me, que el que he fet està malament. No obstant això, no em sent culpable i, menys encara, pense confessar.

Comença a fer calor, i no destaque per ser una persona pacient. He de acabar el que he començat. Isc del meu amagatall i vaig cap a la cuina on s’escolten sorolls de metall. Espere en les ombres fins que es decidix a eixir.És el meu moment. Estic ansiós.

Tot passa molt ràpid; faig un gir, clave el ganivet de ple al seu abdomen i mire el seu rostre. Conec eixos ulls. Note com la meua camiseta comença a mullar-se d’alguna cosa roja. L’últim que em dóna temps a fer és mirar la meua víctima  i adonar-me que la dona que creia una desconeguda és qui em va donar la vida.

Caic.

Alba Martínez Cabezas

1r de Batx. C

IES ALBAL

SEMPRE IGUAL

Sempre igual. Li parle i no és capaç de contestar-me, ni d'atendre'm. Li he dit mil vegades que ho deixe estar, que no hauria de calfar-se el cap amb més tonteries. Però ell sempre manté l'esperança. Ell creu en el dia on tot puga ésser, on mai digues mai.

- Però, que esdevé del carpe diem? Viu el moment i deixa d'un costat el passat! Prova coses noves!

Decepció rere decepció, camina sense rumb. Però es manté conscient del final d'aquest trajecte, amb un destí potser bo, potser roí. I si esdevé roí, ell sap perfectament en quines condicions arribarà, es sentirà inútil i mai podrà tornar-hi. Prefereix no pensar-ho.

Jo li ho repetiré, sempre que em situa davant el mirall. Des de l'altre costat.

Àlex Giménez Serrano

1r Batxiller C

IES ALBAL

INFERN

Nit d'estiu. A la llar amb la família, la calor no cessava i la casa començava a tornar-se un forn, un búnquer del que ningú podia fugir. La pressió augmentava i, de sobte, tot el que estava al meu costat, fins i tot el meus pares, començaren a fondre's.

Just en aquell moment algú trucà a la porta i sense demanar permís, hi va entrar. Era el meu germà, mort feia deu anys pel remordiment d’haver comés un assassinat.

Havia arribat l'hora de reunir-se amb ell.      

Jaime Palos Cuesta

1r de Batx. C

IES ALBAL

COS

Un dia de vent vaig aprofitar per fer sky surf en la mar quan, de sobte, vaig sentir com el meu cap se n’anava. La mar s’havia tornat roja i el meu cos ja estava perdut a causa de la gelor. Encara així podia escoltar la gent cridar, mentre el meu cap em feia molt de mal a causa de la força de les ones. Ja em trobava a la vora quan un xiquet em va agafar els cabells per alçar-me i, així, i vaig tornar a respirar per última vegada en la meua vida.

Noèlia Díaz Gómez

1r de Batx. C

IES ALBAL

Escenes de pel·lícules de terror em ronden pel cap. Eixes en què crides a la televisió: “No òbrigues la porta!”. Encara que sàpies que no pots escoltar i que l'obriràs de totes maneres.

Faig cas a la meua curiositat i no a eixos pensaments que apareixien amb ímpetu. L’òbric i m’adone que ha sigut el pitjor error. Una equivocació que, inevitablement, em costarà la vida.

Tota l'habitació plena de sang i d'objectes de tortura. Assegut en una cadira, llegint el diari, veig el meu assassí.

Sens dubte, estic en la boca del llop.

Pilar Romero Joya

1r de Batx. C

IES ALBAL