3 de març 2015

NIT

Sempre l'he observada llunyana i distant, potser perquè sóc jove. Però la mort, igual que l'amor, no coneix edats.
Quinze. Eixos són els anys que ens separen, però estem il·lusionats en el nostre futur junts.
Aquest matí un tímid sol ha entrat per despertar-nos. Enric s'ha acomiadat de mi per anar al treball. En eixe moment un calfred ha recorregut el meu cos, una sensació desconeguda fins llavors. Hores després ja no sent els braços ni les cames. El telèfon sona insistentment. A poc a poc em quede quieta, immobilitzada. Segueix sonant i sonant, fins que una veu d'ultratomba murmura unes paraules que el meu sentit de l'oïda ja és incapaç de percebre. De sobte, un silenci tranquil·litzador inunda cada racó de la nostra casa.
En despertar d'aquell estat d'amnèsia, em sorprén la presència d'Enric que no deixa de preguntar per què la nit ens ha arribat tan prompte i a la mateixa hora.
Crida el telèfon, però aquesta vegada no se sent cap veu. Ja no cal.
Ara, tots dos sentim el xiuxiueig d'uns ocells que ens anuncien el despertar d'una nova vida.

Mar Magraner 1r Batx. B
IES Jaume II el Just

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada