Em sent assetjada, no sé què fer, sols estem els dos en aquest obscur carreró. Comence a caminar el més ràpid que puc, ell també, el camí de tornada a casa s’està fent cada vegada més llarg. No puc aguantar més aquesta por així que decidisc començar a córrer, ell també ho fa.
Cada vegada em queda menys per a eixir d’aquest carrer, l’eixida d’aquest infern està a tan sols dues passes, em dic a mi mateixa:
- Bé Valèria ja està, quasi ho tens.
Just en eixe moment, que apareix la llum de la llibertat, és quan note alguna cosa al meu muscle i també a l’esquena. D’acord ja està, ja m’ha atrapat.
Marta Ferrando Magraner 1r Batxiller A
IES Jaume II el Just
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.