DESTÍ

Avui espere pacientment a l’antesala d’un hospital i tan sols quan escolte les bones notícies, m’alce i em dirigisc  cap a la sala on hi espera la meua pròxima víctima.

Plora com aquell qui ha perdut les ganes de viure però és tot el contrari, la diminuta criatura plora a la seua nova vida, una vida humana i efímera.

Quan entre a la petita habitació es fa un silenci profund, el xiquet em mira als ulls i ambdós mantenim la mirada, ell amb els seus, blaus com el cel  i jo amb els meus, negres, infinits i plens de saviesa.

Alça el braç i toca la meua capa negra, somriu ignorant del seu destí però amb aquell gest queda marcat, els seus ulls blaus es tornen negres com els meus per un diminut instant, instant en el que la seua ànima és meua.

Patricia Rodríguez  2n B Batxillerat  Col·legi Pureza de Maria-Cid

ENTRA

Sóc fora de casa, sí, tornant de l´enterrament de la meua veïna, i un home acaba de passar pel meu costat i m´ha dit una cosa a l'orella que no he entés molt bé.

Entra? Pensa? Deixa? No, no aconseguisc trobar sentit a cap d´aquestes paraules, però bé, no li vaig a donar importància.

Em crida un nombre desconegut. Despenje el telèfon i intente endevinar qui és, però la cobertura és roïna i pràcticament només sent interferències. De sobte, comence a sentir la paraula que el senyor m'havia murmurat abans. Estava encertat, em deia que entrés.

Que entrés? Que entrés a on? Jo no entenc res. Tinc por, molta. Així que he començat a córrer cap a casa perquè m´he adonat de que volen fer-me alguna cosa.

Efectivament, he girat el cantó i he xocat contra l'home i en un obrir i tancar d'ulls,  m´he trobat dins d´ell, entre l’intestí prim i el gros. Note com vaig ofegant-me per les forces que exercixen ambdós òrgans contra mi, fins que el meu cor deixa de bategar.

Ara mateix no sé on estic, potser que enmig del no-res.

O tal vegada en mig del tot.

Blanca García  1r B Batxillerat  Col·legi Pureza de Maria-Cid

ANGOIXADA

Una nit fosca, avorrida, a soles a casa, amb dolor de cap. Gitada al sofà, així em trobe. De sobte escolte sorolls estranys, que no sé d´on venen. Tinc molta  por, no se si caminar  a veure que passa o quedar-me així, sense moure. Comence a escoltar passos cada vegada més a prop, les mans em tremolen…La sensació és com notar una lleu presència darrere meua. Escolte molts sorolls, i quan menys m´ho espere m´agafen dels peus. M´arrosseguen per tota la casa fins una habitació, no veig ni escolte res. Seguidament note un agut punxada, estic drogada, però sent i sóc conscient de tot el que em fan. Primer comencen a llevar-me la roba, l´objectiu era el fetge, després els ulls, i per últim el cor, volien traficar amb els meus òrgans. La meua mort molt silenciosa, ja que no puc ni tan sols gesticular paraula alguna. Allò més dur és que sent tot el dolor, sent com la meua vida se’n va sense poder fer res per a evitar-ho. Una mort angoixada.

Marta Cubas  2n A Batxillerat Col·legi Pureza de Maria-Cid

PÈRDUA

Mai no m’havia sigut tan costós arribar a ma casa. El camí des de l’escola és lent, massa lent. A cada pas que done, els edificis del meu barri s’allunyen cada vegada més. Quan ja he perdut la noció del temps i el cel ha enfosquit, em trobe, per fi, al meu carrer, però el trobe diferent. Arribe a ma casa, puge els esglaons de l’entrada i al obrir la porta, m’adone de què tot està canviat. Intente deixar la motxilla a terra, però de sobte no en porte cap a l’esquena. Em mire a l’espill i ja no sóc un xic de 16 anys, sinó un home adult. Amb por, busque els meus pares a la sala d’estar. Però m’hi trobe amb la meua millor amiga, molt més vella i bonica que fa una estona, amb un xiquet de 5 anys de la seua mà. Trobe en ell un raonable paregut amb mi. També està ma mare, anciana i amb l’esquena encorbada, i part de la meua família. Els intente parlar, però ningú em veu, ningú m’escolta. I veig que tots ploren mentre veuen una fotografia meua amb unes candeles al voltant. I és quan escolte la veu dolorida de ma mare.

Els pares mai no haurien de sobreviure als fills.

Celia Andreu  1r B  Batxillerat  Col·legi Pureza de Maria

Descomposició

Són les nou i com totes les nits vaig a gitar a la meua mare. Hui fa set anys que he deixat la meua vida anterior per atendre-la. Per cuidar les seues nafres, retirar els seus excrements i neteja les seues cames mortes, plenes de forats on les mosques posen ous i els cucs es refugien.

L’alce per les aixelles i note com tots els músculs del cos se li tensen però no li done importància. Als pocs minuts escolte un crit i vaig corrent a la seua cambra, allí la trobe morta. No reaccione. Cride. Em desmaie.  Al despertar comence a donar-li besos com una boja i les mosques se m’introduixen a la boca. Una, dos, tres... Al moment tinc milers de mosques per tot el cos i a la boca tantes que no puc respirar. M’ofegue, m’ofegue molt i tot s’esvaeix. 

Ainhoa Pérez  2n B Batxillerat  Col·legi Pureza de Maria-Cid

Història

Despertes i et trobes al comandament d´una xicoteta avioneta que planeja damunt el profund  oceà, estàs desconcertat i intentes buscar qualsevol indici que t´aclarisca la teua situació però solament n´hi ha un passatger a la part de darrere i sembla tremendament concentrat en un assumpte important de manera que decideixes no molestar-lo amb les teues preguntes.

Continues pilotant sense tenir la menor idea d´on vas, intentes endevinar el teu rumb mitjançant la posició del sol que enlluerna la teua cara al reflectir damunt l´interminable blau, realment no saps qui ets ni per què estàs pilotant la misteriosa avioneta, els dubtes s´acumulen i donen voltes en la teua ment. Serà tot un somni?

De sobte la persona a la qual transportes s´aproxima a tu i et xiuxiueja alguna cosa a cau d´orella; sembla nerviosa però tu assenteixes i assimiles les seues ordres. Al final del paisatge comences a entreveure un mar d´edificis majestuosos; t´apropes a una gran ciutat, però la teua mirada i direcció se centren a soles en un d´ells, que aquest matí resplendeix  d´un mode especial sense cap motiu aparent. Escoltes algú  al teu interior que et suplica que no ho faces. Allò que s´esdevé a continuació ja es història.

Javier Cañas  1r B Batxillerat  Col·legi Pureza de Maria-Cid