2 de març 2015

Bon dia des d'Aldaia!
Ací teniu els microrelats que ja tenim enllestits.
Salutacions!
Àngela Busó

 
 Llum

Ací estic, quedant-me aclaparada mentre s'obri davant dels meus ulls, és indescriptible, infinita, relluent, lluminosa i blanca. Una llum perfecta que m'incita a travessar-la. Però no hi ha res d'això que es diu, cap imatge de la meua vida passant en mil·lèsimes de segon davant dels meus ulls, només sóc capaç de fixar-me en la llum i en aquest moment sent la necessitat que tinc de travessar-la amb molta més insistència que abans. Quan ja estic disposada i preparada, sent com algú ha agafat la meua mà i em xiuxiueja, açò em distrau de la llum, encara que no sé distingir qui és ni què diu, però provoca que els meus impulsos es vegen reduïts, i ja no em sembla tan perfecta, està molt més distorsionada i presenta menys tenebres, a més, cada vegada es troba més llunyana de mi i va atenuant-se per moments. Ara, ja em puc concentrar en el seu contacte i la seua veu, que em suplica que no el deixe encara, que és injust, i m'adone que la meua estima i la necessitat d'estar al seu costat han pogut més que la llum, almenys pel moment.


                                       Cristina López, 2n Batxillerat
                                       IES BEATRIU CIVERA

 
Morituri

        Mentre li dic que tot anirà bé i que no em separaré del seu costat, agafe la seua mà perquè no tinga por. En aquests minuts d'angoixa pareix com si el món s'haguera aturat i solament existírem nosaltres dos. L'asfalt de la carretera està ple de sang i vidres trencats. Mentre ell delira en els seus últims moments de vida jo li recomane que confie en mi i li repetisc que tot passarà en un tres i no res. A poc a poc, més gent s'apropa al nostre costat amb la intenció d'ajudar. Note com a molts dels allí presents no els agrada que estiga tan a prop d'ell. Però no puc fer una altra cosa, tan sols esperar que ell es decidisca a prendre un camí. Finalment estreny la meua mà i junts eixim d'aquest lloc.
     Si reflexione, comprenc que jo no hi siga benvinguda, en un panorama com aqueix. I és que la presència de la mort mai és ben rebuda.


                                            Laura Vidal, 2n Batxillerat
                                            IES BEATRIU CIVERA


 
           ANGOIXA

           Avui és el dia.
       Avui és el dia que ensenyaré al petit Arnau com es gaudeix veient la mort quan el caçador mata la seua presa. Anem al recinte de caça i ens posem darrere d'uns arbustos. Ell em mira i somriu; és tan innocent, li falta molt per aprendre. Però avui és el dia que serà un home. Em concentre amb la vista al capdavant i després d'unes hores el veig. Un cérvol preciós. Dispare, però no veig els resultats. Em gire cap a Arnau. Oh, merda, no està al meu costat. Es deu haver posat a jugar amb algun cérvol, la seua mare l'està tornant massa moix, amb tants contes. Agafaré la presa i el buscaré. Però quan tinc a la presa al davant, em paralitze. I la contemple, contemple la mort. Des de tots els punts de vista, però ara sense desig. Em mira amb els mateixos ulls, però no somriu. Estic immòbil, solament sent una cosa, angoixa.
           El vent bufa fort, el cérvol fuig corrent.

                                            Silvia Martínez, 2n Batxillerat
                                            IES BEATRIU CIVERA


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.