Ací teniu els microrelats que ja tenim enllestits.
Salutacions!
Àngela Busó
Llum
Ací
estic, quedant-me aclaparada mentre s'obri davant dels meus ulls, és
indescriptible, infinita, relluent, lluminosa i blanca. Una llum
perfecta que m'incita a travessar-la. Però no hi ha res d'això que
es diu, cap imatge de la meua vida passant en mil·lèsimes de segon
davant dels meus ulls, només sóc capaç de fixar-me en la llum i en
aquest moment sent la necessitat que tinc de travessar-la amb molta
més insistència que abans. Quan ja estic disposada i preparada,
sent com algú ha agafat la meua mà i em xiuxiueja, açò em distrau
de la llum, encara que no sé distingir qui és ni què diu, però
provoca que els meus impulsos es vegen reduïts, i ja no em sembla
tan perfecta, està molt més distorsionada i presenta menys
tenebres, a més, cada vegada es troba més llunyana de mi i va
atenuant-se per moments. Ara, ja em puc concentrar en el seu contacte
i la seua veu, que em suplica que no el deixe encara, que és
injust, i m'adone que la meua estima i la necessitat d'estar al seu
costat han pogut més que la llum, almenys pel moment.
Cristina
López, 2n Batxillerat
IES
BEATRIU CIVERA
Morituri
Mentre
li dic que tot anirà bé i que no em separaré del seu costat,
agafe la seua mà perquè no tinga por. En aquests minuts
d'angoixa pareix com si el món s'haguera aturat i solament
existírem nosaltres dos. L'asfalt de la carretera està ple de sang
i vidres trencats. Mentre ell delira en els seus últims moments de
vida jo li recomane que confie en mi i li repetisc que tot
passarà en un tres i no res. A poc a poc, més gent s'apropa al
nostre costat amb la intenció d'ajudar. Note com a molts dels allí
presents no els agrada que estiga tan a prop d'ell. Però no
puc fer una altra cosa, tan sols esperar que ell es decidisca a
prendre un camí. Finalment estreny la meua mà i junts eixim
d'aquest lloc.
Si
reflexione, comprenc que jo no hi siga benvinguda, en un panorama com aqueix. I és que la presència de la mort mai és ben rebuda.
Laura
Vidal, 2n Batxillerat
IES
BEATRIU CIVERA
ANGOIXA
Avui
és el dia.
Avui
és el dia que ensenyaré al petit Arnau com es gaudeix veient la
mort quan el caçador mata la seua presa. Anem al recinte de caça i
ens posem darrere d'uns arbustos. Ell em mira i somriu; és tan
innocent, li falta molt per aprendre. Però avui és el dia que serà
un home. Em concentre amb la vista al capdavant i després d'unes
hores el veig. Un cérvol preciós. Dispare, però no veig els
resultats. Em gire cap a Arnau. Oh, merda, no està al meu costat. Es deu haver posat a jugar amb algun cérvol, la seua mare l'està
tornant massa moix, amb tants contes. Agafaré la presa i el buscaré. Però
quan tinc a la presa al davant, em paralitze. I la contemple,
contemple la mort. Des de tots els punts de vista, però ara sense
desig. Em mira amb els mateixos ulls, però no somriu. Estic immòbil,
solament sent una cosa, angoixa.
El
vent bufa fort, el cérvol fuig corrent.
Silvia
Martínez, 2n Batxillerat
IES
BEATRIU CIVERA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.