3 de març 2015



DESPERTAR

Òbric els ulls i de sobte la trobe al meu costat, ferma, mirant-me fixament. Fa un gest de salutació i comença a donar-me pressa. M'alce, tota la cambra està sumida en un inquietant silenci que fa fins i tot por. Estic fent tard, o massa prompte, no ho sé. Vaig cap a l'espill però no hi puc veure res. Em torna a donar pressa, mentre em mira profundament des del llindar de la porta, és hora d'anar-se'n. M'afanye, però no agafe cap equipatge, no el necessite. Ni tan sols em pose el rellotge, aquesta vegada no cal mesurar cap temps.  Travesse la cambra, tota sola, tranquil·la, com si estigués somiant. Abans d'eixir per la porta mire enrere. Em veig a mi mateixa, gitada damunt del llit, mentre al mateix temps l'agafe de la mà. Algú més entra en la cambra, és algú que crida el meu nom. És inútil, jo ja me n’he anat.

Rosana Salvador  2n B Batxillerat Col·legi Pureza de Maria-Cid

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada