Més relats

Retrobament

Tinc la boca seca, la meua llengua viatja cap avant i cap arrere amb el fi de crear un poc de saliva, però de poc serveix. Faig un intent de moure’m del lloc, m'és impossible, tot intent de moviment es queda en l’aire, les meues articulacions estan engarrotades. A més, sent un xiulit molt intens i molest que no em deixa escoltar les veus del fons. Cansada de fer esforços inútils i sense aportar cap resultat, em relaxe. A continuació, un eriçó em recorre tot el cos. Ara tinc molt de fred, però no tinc forces per a tremolar. Tanque els ulls, i comence a recordar una escena de quan era petita, és com si fóra un somni molt real. Puc veure amb claredat la meua àvia que està fent el dinar i els meus cosins no paren de ballar i cantar. De sobte, ells desapareixen, i la meua àvia em crida, vol que l’ abrace, no para de plorar i repeteix el meu nom sense parar. Em dirigisc a la meua àvia, deixant-me envoltar per un fum molt dens que no em permet veure cap cosa, solament divise una llum molt brillant. Sense pensar-hi, agafe de la mà la meua àvia i me’n vaig amb ella, deixant endarrere tota una vida.

Lidia Alfonso, 2n Batxillerat

IES BEATRIU CIVERA

 

Divendres

Ho pense, ho sé, res ha canviat des de fa temps.

Recorde aquell dia en què tot va passar, encara se m’estremeix la pell

en pensar-ho, va ser tan dur i estrany tot.

Ho recorde com si fóra ara: tu t’acostes a mi d’una manera un tant estranya, més d'allò habitual.

M’agafes de les mans com si vingueres a dir-me quelcom molt important, sent por de les teues paraules, però de sobte ixen, aqueixes dures paraules que encara recorde molt durament, ho són, ho sent, no sé què m’ha passat, espere que pugues perdonar-me. La llàgrima cau de la meua cara com cauen les gotes de la pluja, no entenc res del que està passant, però el meu cap reacciona i entenc que ja no tinc res a fer en la teua vida, tu decideixes anar per un altre camí on jo no estic. M’alce i agafe camí cap a ma casa pensant que tot és un malson i que demà em despertaré com si res. No és així, és clar, estic tota la nit plorant com una xiqueta que perd el seu amor.

Han passat els dies, jo continue plorant, tu no m'has escrit encara ni per demanar-me perdó, em fa falta la teua veu, les teues mans, el teu somriure, em fas falta tu, així és el primer mes, un dels més durs des de fa temps.

Ara ací estic, esperant-te com cada divendres, esperant que torne algun dia aquell somriure que encara no oblide.

Carla Lezcano, 2n Batxillerat

IES BEATRIU CIVERA