OBLIDAT

Em desperte, el mar està en calma total. Això es el primer que em crida l’atenció. Ni una sola ona, com si fos oli en lloc d’aigua. Després de quasi un mes perdut és el primer en què et fixes. No sé quant he dormit, al cel hi ha una llum crepuscular taronja apagat. Gairebé fa un mes d’aquella horrorosa explosió del meu vaixell, una explosió que encara em ressonaria al cap si no ho feren els crits d’agonia de la gent que no va morir a l’acte. Estic perdut. “Per sort” jo vaig aconseguir salvar-me, però no crec haver tingut sort, ni tampoc ho pensava la pobra dona que es va salvar amb mi a la mateixa barca amb què m’allunyava del vaixell enfonsat. No ho pensava en aquell moment ni quan em donava la seua darrera encaixada de mans mentre mirava al cel i expirava. Ni ho pensava jo quan vaig haver de menjar del seu cadàver per tal d’aguantar una mica més. Ara no tinc fam, i em veig entrant en un riu en calma total, amb voreres de sorra negra. Ja no tinc fam, ni set, tan sols sent un fondo desassossec. Tan sols em pregunte si algú em recordarà. Però a mesura que reme riu amunt, en silenci, sé que no. Ningú em recordarà mai.

David Quiles

IES BERENGUER DALMAU. Catarroja

2n de batxillerat B