3 de març 2015

OMBRA

Apareix, vestida de negre, amb els cabells mullats, els ulls plorosos i el rostre molt blanc. Quan entra a l'habitació, tots callen i giren el cap per mirar-me, però no s’han adonat de la seua presència estranya, forta i obscura. Ells no la veuen però jo sí. Mostra un semblant trist i es dirigix cap a mi, cap al llit. Cada vegada la seua mirada és més penetrant i parla amb veu tan suau que m'és impossible esbrinar què m'està dient. Aleshores em sorprenc quan veig el meu propi cos des de fora, amb un aspecte molt diferent a l’acostumat, però al mateix moment m’envaeix una nova sensació de pau i tranquil·litat. Pense que tot el sofriment desapareixerà de sobte, encara que deixe els meus familiars i amics, que no paren de plorar mentre em miren i parlen entre ells. No sé què ha passat, sols sé que estic al llit i només la veig a ella que em mira i em diu que és el moment. De sobte tot canvia, el sofriment dóna pas a una sensació de benestar interior, malgrat les llàgrimes de tots els que es queden en aquella habitació. 

Marta Garcia Bononad 2n Batx. A
IES Jaume II el Just

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada