8 de març 2015

ÒXID

Pense en la descomunal grandària de la meua progenitora, en la seua fredor antimaternal i en la seua cara d’indiferència al haver-me parit.
Ella creu que sóc com la resta, que sóc irrellevant. Potser sí. Potser m’he passat la vida donant voltes pel mateix recorregut sense veure mai la llum i ara, al cap dels anys, amb l’òxid que recobreix les meues banals experiències, potser, sí, potser encara no estic passat de rosca.

Conec l’amor. Conec el munt de rialles dels bons i efímers amics que van a parar al mar. Conec els patiments dels qui volen un futur i les seues alegries. Al bandarra, a l'alcohòlic i al melancòlic, i també a l’enamorat.

Jo sóc el testimoni transcendental del que és i serà. Jo aferre les seues mans a la vida per la qual m’oxide de desitjos que ja mai es compliran perquè aquest confident i amic anònim se’n va. Me’n vaig. Adéu a aquest tren que s’aboca a la rutina del silenci pel qual ara jo he pogut parlar. Un silenci mortuori que perpetuarà en aquells a qui ara deixe córrer.

   Fuig, vola, ves-te'n i no tornes mai més ací.


   ACCIDENT DE TREN EN LA LÍNIA 4.

Assumpció Bernal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada