UN DIA AL METRO
Aquell dia de desembre va quedar gravat al meu pensament.
Vaig contemplar el rostre d'un xic que era assegut al mateix vagó on jo em trobava. Tenia bon
aspecte, era prim i també ros, duia una bata blanca i llarga, pròpia dels
metges, damunt la seua samarreta roja i semblava molt concentrat en tots els
apunts que hi portava. Tenia el monyo arrissat i molt peculiar. Portava unes
ulleres científiques pròpies d'un estudiant de medicina en pràctiques. Per la seua serietat i discreció,
donava la sensació de ser una persona assenyada, madura i amb les idees molt
clares. De sobte, a la parada d'Àngel Guimerà, va començar a pujar al nostre
vagó una gran quantitat de persones. D'entre elles, una dona que semblava que
es trobava en una situació angoixant. Com a conseqüència d'aquesta agonia, la
dona va començar a hiperventilar i va caure estesa a terra. Va ser gràcies a l'empenta d'aquest
jove, qui va posar de seguida la vida d'aquesta dona fora de perill, que tornà
a l'estat de normalitat en què hauria d'haver estat. Va ser d'aquesta manera
com vaig poder confirmar que les meues sospites sobre el jove de medicina,
eren, tot plegat, certes.
Anna Femenia
Carbonell 1r Batxillerat Ciències
Col·legi Pureza de Maria-Cid
BRUTA
Mentres es
prepara per a baixar en la següent parada em fixe en ella, en la seua joventut
banyada per eixe semblant seriós i el que no sé és que té un preu i com es va
sentir anit.
Imagine com obri l'aigua de la dutxa. L'escolta
córrer, li relaxa i sent enyorança del que un dia va ser i ja no és. Pensa en
tot el que ha canviat, la seua vida ha donat una volta completa. Se sent
repugnant, bruta. Es fica en l'aigua i instintivament hi neteja les seues mans.
Des de fa dos anys fa el mateix gest totes les nits. Des que s´adonà que no
tenia què menjar i va veure que l'única eixida era vendre's. En ella ja no hi
ha amor. Mentres s'ensabona somia amb ell. Es lamenta per l'accident que va
acabar amb l'única cosa en el món que aconseguia la seua felicitat. Recorda com
el seu interior es destruí al veure eixe cotxe portant-se'l per davant.
Desafortunadament eixe terrible accident va acabar amb l'esperança d'aconseguir
una nova vida allunyada de la seua desgràcia, va acabar amb l'alé de la seua
existència i la va introduir en un món fosc i fastigós.
Marta Martínez Ballesteros 1r Batxillerat Lletres Col·legi Pureza de Maria-Cid
LA CEGA
Aquella dona que demanava ajuda per a entrar
al metro era cega.
Vaig pensar que no tenia aquest mal des del
naixement: segurament havia sigut una
xiqueta normal que fins i tot destacava a l’escola per la seua intel·ligència.
Tindria uns vint anys quan va perdre la vista
a un accident i això va frenar els seus brillants estudis com a enginyera.
Aquella vesprada quan havia decidit viatjar sense casc va marcar la seua vida:
des d’aleshores vivia amb l’avi i només eixia per a passar el temps en la
biblioteca d’aquest, on anava en aquell moment. Estimava els llibres i li
agradava escoltar com li llegien novel·les d’aventures, les quals feien que
imaginés tot el que ja no podia veure.
Vaig adonar-me que ningú li ajudava i ho vaig fer
jo. Vaig presentar-me i començàrem a parlar, fins que després d’una estona vam
quedar per a l’endemà.
...
Aquella immigrant solia passar el temps a
l’eixida del metro imaginant la vida dels que passaven. De sobte va veure com
eixia un jove acompanyat d’una cega i va imaginar-se com aquests dos, que tan
bé havien connectat des del principi, potser tindrien una vida futura en comú.
Manuel
San Miguel Villanueva 1r
Batxillerat Ciències Col·legi Pureza de Maria-Cid
PREDESTINACIÓ
Continúes al teu seient al metro, tot està
correcte. De sobte s’apaguen tots els llums i els motors, sembla que la
velocitat va disminuint. Què ha passat? Tot s’ha quedat fosc, però ningú diu
res. És com si ningú s’adonara del que passa. Ara entra una mica de llum del
túnel i alcances a veure la silueta d’una persona al vagó que no estava abans.
D’on ha vingut? No pot haver pujat ara, el metro no ha parat encara. S’apropa a
tu i et diu que quan baixes a la pròxima estació no gires com sempre a la
dreta, que vages a l’esquerra perquè sinó moriràs d’una punyalada que et
propiciarà un home que s’ha escapat d’un hospital psiquiàtric. La seua veu et
resulta familiar, però el soroll del metro no et permet reconeixer-la amb
facilitat. Els motors tornen a accelererar i els llums s’encenen, però ha
desaparegut. Quan baixes del metro te’n vas cap a l’esquerra, però mires a la
dreta i veus com una altra persona és apunyalada en comptes de tu. Acte seguit
et desmaies i quan despertes et trobes a fosques i de peu a l’interior del tren
d’abans just on estava la persona misteriosa.
José
Fons Bellver 1r Batxillerat
Ciències Col·legi Pureza de Maria-Cid
DIRECCIÓ TOSSAL DEL REI/ MECANISMES
DE VIDA:
És interessant imaginar en el que cadascú pensa. Ací em trobe, en un metre de la línia
lila direcció Tossal del Rei, rodejada de gent desconeguda de diferents països,
amb diferents cultures i ideals diferents dels meus. Tots desperten coses en
mi. Em fascina observar la seua forma de reaccionar, de parlar, de sentir. No
sols em referisc a les accions no verbals, sinó el que em permeten imaginar.
Amb poc em demostren els sentiments que amaguen, els que intenten dissimular i
aquells que són indesxifrables per a la resta. Altres vegades, decideixen
entregar-se a si mateixos i meditar en el seu silenci, permetent-me d'aquesta
manera, crear una història del que podria o no succeir-los. I és bonic veure,
com enmig de tot açò, desperten en la realitat i s’adonen que tot açò és
passatger. Com un viatge amb tren. Ells no decidixen d'on vénen, però sí quin
és el seu destí i amb qui volen emprendre aquesta aventura. Simples decisions
que encadenen moltes altres. Un comú mecanisme que forma la vida. Només queda
deixar que decidisca el destí i és qüestió de paciència.
Paola Rico
Bermúdez 1r BATXILLERAT Lletres Col·legi Pureza de Maria-Cid
UN VIATGE INTERESSANT
Aquell
mateix matí vaig pujar al tren com tots els dies, anar a l’institut tan prompte
no hem feia sentir felicitat precisament. De seguida vam arribar a la següent
parada, Colón, i va pujar un home jove amb vestit i corbata amb un maletí. Vaig
començar el meu joc de sempre. “Ha de
tindre algun problema als dents”, vaig pensar al veure que portava un
fullet de publicitat d’una clínica dental. Per la parada d’on venia i el seu
aspecte hauria de cobrar prou i a eixa hora només podia anar a l’oficina. Es va
asseure davant meu i va portar uns papers amb el logotip d’una empresa de
detectius privats que llegia amb molta concentració. “Un detectiu privat…”. De
sobte va traure el seu telèfon mòbil de la butxaca del pantaló i va respondre
un SMS en uns pocs segons. Pel somriure que va fer només podia ser la seua
nóvia. Vaig poder comprobar que li faltava una dent, i vaig comprendre perquè
portava aquell fullet. Prompte va arribar a la seua destinació, va desaparèixer
entre la multitud amb el seu aire misteriós portant aquell maletí
i jo vaig seguir el meu interessant viatge.
Mónica Jiménez Candela 1r Batxillerat Ciències Col·legi Pureza de Maria-Cid
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.