21 de març 2016

COL·LEGI PUREZA DE MARIA-CID  MICRORELATS LÍNIA BLAVA


UN DIA AL METRO

Aquell dia de desembre va quedar gravat al meu pensament. Vaig contemplar el rostre d'un xic que era assegut  al mateix vagó on jo em trobava. Tenia bon aspecte, era prim i també ros, duia una bata blanca i llarga, pròpia dels metges, damunt la seua samarreta roja i semblava molt concentrat en tots els apunts que hi portava. Tenia el monyo arrissat i molt peculiar. Portava unes ulleres científiques pròpies d'un estudiant de medicina en  pràctiques. Per la seua serietat i discreció, donava la sensació de ser una persona assenyada, madura i amb les idees molt clares. De sobte, a la parada d'Àngel Guimerà, va començar a pujar al nostre vagó una gran quantitat de persones. D'entre elles, una dona que semblava que es trobava en una situació angoixant. Com a conseqüència d'aquesta agonia, la dona va començar a hiperventilar i va caure estesa  a terra. Va ser gràcies a l'empenta d'aquest jove, qui va posar de seguida la vida d'aquesta dona fora de perill, que tornà a l'estat de normalitat en què hauria d'haver estat. Va ser d'aquesta manera com vaig poder confirmar que les meues sospites sobre el jove de medicina, eren, tot plegat,  certes.


Anna Femenia Carbonell  1r Batxillerat  Ciències   Col·legi Pureza de Maria-Cid




BRUTA

Mentres es prepara per a baixar en la següent parada em fixe en ella, en la seua joventut banyada per eixe semblant seriós i el que no sé és que té un preu i com es va sentir anit.                                                                                                                                                                             Imagine com obri l'aigua de la dutxa. L'escolta córrer, li relaxa i sent enyorança del que un dia va ser i ja no és. Pensa en tot el que ha canviat, la seua vida ha donat una volta completa. Se sent repugnant, bruta. Es fica en l'aigua i instintivament hi neteja les seues mans. Des de fa dos anys fa el mateix gest totes les nits. Des que s´adonà que no tenia què menjar i va veure que l'única eixida era vendre's. En ella ja no hi ha amor. Mentres s'ensabona somia amb ell. Es lamenta per l'accident que va acabar amb l'única cosa en el món que aconseguia la seua felicitat. Recorda com el seu interior es destruí al veure eixe cotxe portant-se'l per davant. Desafortunadament eixe terrible accident va acabar amb l'esperança d'aconseguir una nova vida allunyada de la seua desgràcia, va acabar amb l'alé de la seua existència i la va introduir en un món fosc i fastigós.

Marta Martínez Ballesteros  1r Batxillerat Lletres   Col·legi Pureza de Maria-Cid


LA CEGA

Aquella dona que demanava ajuda per a entrar al metro era cega.
Vaig pensar que no tenia aquest mal des del naixement: segurament  havia sigut una xiqueta normal que fins i tot destacava a l’escola per la seua intel·ligència.
Tindria uns vint anys quan va perdre la vista a un accident i això va frenar els seus brillants estudis com a enginyera. Aquella vesprada quan havia decidit viatjar sense casc va marcar la seua vida: des d’aleshores vivia amb l’avi i només eixia per a passar el temps en la biblioteca d’aquest, on anava en aquell moment. Estimava els llibres i li agradava escoltar com li llegien novel·les d’aventures, les quals feien que imaginés tot el que ja no podia veure.   
Vaig adonar-me que ningú li ajudava i ho vaig fer jo. Vaig presentar-me i començàrem a parlar, fins que després d’una estona vam quedar per a l’endemà.
...
Aquella immigrant solia passar el temps a l’eixida del metro imaginant la vida dels que passaven. De sobte va veure com eixia un jove acompanyat d’una cega i va imaginar-se com aquests dos, que tan bé havien connectat des del principi, potser tindrien una vida futura en comú.


Manuel San Miguel Villanueva  1r Batxillerat  Ciències  Col·legi Pureza de Maria-Cid


PREDESTINACIÓ

Continúes al teu seient al metro, tot està correcte. De sobte s’apaguen tots els llums i els motors, sembla que la velocitat va disminuint. Què ha passat? Tot s’ha quedat fosc, però ningú diu res. És com si ningú s’adonara del que passa. Ara entra una mica de llum del túnel i alcances a veure la silueta d’una persona al vagó que no estava abans. D’on ha vingut? No pot haver pujat ara, el metro no ha parat encara. S’apropa a tu i et diu que quan baixes a la pròxima estació no gires com sempre a la dreta, que vages a l’esquerra perquè sinó moriràs d’una punyalada que et propiciarà un home que s’ha escapat d’un hospital psiquiàtric. La seua veu et resulta familiar, però el soroll del metro no et permet reconeixer-la amb facilitat. Els motors tornen a accelererar i els llums s’encenen, però ha desaparegut. Quan baixes del metro te’n vas cap a l’esquerra, però mires a la dreta i veus com una altra persona és apunyalada en comptes de tu. Acte seguit et desmaies i quan despertes et trobes a fosques i de peu a l’interior del tren d’abans just on estava la persona misteriosa.

José Fons Bellver  1r Batxillerat Ciències   Col·legi Pureza de Maria-Cid




DIRECCIÓ TOSSAL DEL REI/ MECANISMES DE VIDA:

És interessant imaginar en el que cadascú  pensa. Ací em trobe, en un metre de la línia lila direcció Tossal del Rei, rodejada de gent desconeguda de diferents països, amb diferents cultures i ideals diferents dels meus. Tots desperten coses en mi. Em fascina observar la seua forma de reaccionar, de parlar, de sentir. No sols em referisc a les accions no verbals, sinó el que em permeten imaginar. Amb poc em demostren els sentiments que amaguen, els que intenten dissimular i aquells que són indesxifrables per a la resta. Altres vegades, decideixen entregar-se a si mateixos i meditar en el seu silenci, permetent-me d'aquesta manera, crear una història del que podria o no succeir-los. I és bonic veure, com enmig de tot açò, desperten en la realitat i s’adonen que tot açò és passatger. Com un viatge amb tren. Ells no decidixen d'on vénen, però sí quin és el seu destí i amb qui volen emprendre aquesta aventura. Simples decisions que encadenen moltes altres. Un comú mecanisme que forma la vida. Només queda deixar que decidisca el destí i és qüestió de paciència.

Paola Rico Bermúdez  1r BATXILLERAT Lletres  Col·legi Pureza de Maria-Cid



UN VIATGE INTERESSANT


Aquell mateix matí vaig pujar al tren com tots els dies, anar a l’institut tan prompte no hem feia sentir felicitat precisament. De seguida vam arribar a la següent parada, Colón, i va pujar un home jove amb vestit i corbata amb un maletí. Vaig començar el meu joc de sempre. “Ha de tindre algun problema als dents”, vaig pensar al veure que portava un fullet de publicitat d’una clínica dental. Per la parada d’on venia i el seu aspecte hauria de cobrar prou i a eixa hora només podia anar a l’oficina. Es va asseure davant meu i va portar uns papers amb el logotip d’una empresa de detectius privats que llegia amb molta concentració. “Un detectiu privat…. De sobte va traure el seu telèfon mòbil de la butxaca del pantaló i va respondre un SMS en uns pocs segons. Pel somriure que va fer només podia ser la seua nóvia. Vaig poder comprobar que li faltava una dent, i vaig comprendre perquè portava aquell fullet. Prompte va arribar a la seua destinació, va desaparèixer entre la multitud amb el seu aire misteriós portant aquell maletí i jo vaig seguir el meu interessant viatge.

Mónica Jiménez Candela 1r Batxillerat Ciències  Col·legi Pureza de Maria-Cid










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.