7:30. Et despertes i veus que arribes tard per agafar el metro. Malgrat això, ho intentes però et toca agafar-ne un altre, un de diferent que arribarà al teu destí, sí, però anàleg al de tots els matins. S´obrin les portes i veus un lloc lliure, t´assentes, et sents incòmoda, no és el teu lloc habitual. I aleshores, comences a observar: noves cares, gent distinta i just al teu front, per alguna raó, et crida l´atenció ella, un dona d’ulls tristos.
No t´atrevixes a mirar-la directament per no intimidar-la, però l´analitzes i veus la seva mà agafant en ràbia la seva maleta. T´hi fixes en l´altra; t´adones de la marca que ha deixat un anell que ha estat ací posat durant una bona estona. Una cicatriu que ha deixat empremta a la seua vida.
Continuen passant les parades una darrere l´altra...No pots deixar d´observar-la. Ella amaga alguna cosa important però contràriament tota ella sembla demanar ajuda: que algú l´escolte. Segurament, està fugint del seu marit o parella o nuvi, perquè li ha fet mal. Ella plora, ja porta un temps així, els seus ulls la delaten. Ella pensa que es troba a soles, que la seva vida no té sentit, però ella és una dona forta i valenta, capaç d´eixir endavant, de començar una altra vida...De sobte, li sona el mòbil, algú la crida. La dona d´ulls tristos és a punt d´agafar-lo. Li dirà 4 paraules boniques i tornarà amb ell; pulsa al roig amb força com ficant un punt i apart. La mires, et mira i abaixa els ulls resignats. Potser no t´ha dit ni una sola paraula però els seus ulls tristos basten per cridar: Mai més!!
Esther Castelló Molero.- 1º B Batx (La Purísima-Torrent)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.