Arribes a l’estació de metro amb tanta pressa que no et fixes si està assolellat o ennuvolat, si t’has creuat amb l’ escombrador que sempre et saluda, ni tan sols si portes suficients viatges a la targeta del metro; només t’importa l´hora i no perdre el temps. Les barreres s'obren, baixes a peu per les escales perquè les mecàniques estàn amuntegades de gent. Passes per davant d’una càmera de vigilància, i saludes com has fet des de xiquet. Com que has corregut per no arribar tard, ets el primer en pujar al metro i no saps on seure perquè està tot buit. Decideixes seure prop de la porta, traus el mòbil i t’adones que no el posares a carregar, i no podràs escoltar música ni veure la teua sèrie preferida en tot el trajecte.
Incomunicat amb el món , comences a observar la gent per a distraure’t: un musulmà, una dona que sembla ser infermera, un indigent que vol passar desapercebut, un xic amb rastes... Aquest últim du paradòxicament una vestimenta elegant; serà diputat del congrés i tindrà una reunió important. Davant teu s’asseu l’home indigent. Veus que porta un cartó que li ha servit de llit aquesta nit. Li tremolen les cames de fred, però no queden llocs lliures i et sembla que ningú li fa cas, només tu. Sembla que tinga uns 50 anys, pel seu cabell canós.
L’home es dirigeix al centre de València, com cada dia, per tal de trobar justícia, una justícia que mai no arriba. No oblida que fa uns anys ell era un advocat d’èxit, amb un fill anomenat Marco, com indica el seu tatuatge del braç dret. Fins que tot canvià i el jutge li donà la custòdia del fill a la mare, sens que ell pogués fer-ne res. Així començaria una lluita titànica que s’apagaria com els llums del metro en entrar en un túnel. L’indigent que vol passar desapercebut aixeca la mirada i es topa amb la teua. Tu mires cap al xic de les rastes que ha obert un Mac i està fent feina, segurament del seu partit polític. Llavors l’indigent que vol passar desapercebut et fa qüestionar el sentit de les nimietats de la vida, et recorda la importància de mirar el cel, de saludar a l’escombrador del matí, de viure.
Arriba la parada de Plaça Espanya i baixa l’home igual que entrà, sense fer soroll, sense que ningú li faci cas: l’home que vol passar desapercebut.
Álvaro Cuesta Comes.- 1º B Batx (La Purísima-Torrent)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.