Baixes les escales
ràpidament .Fas passar el tiquet i t’esperes a l’andana on
t’adones que t’està mirant algú.
Comences a mirar cap a tots els costats però no trobes la resposta
que buscaves.
Estàs incòmode per
la situació fins que arriba el metro i puges. Dins tot és ben
diferent. Cada vegada que estàs
sota terra sents una tranquil·litat a l’ambient que t'envaeix per dins, però encara et sents
observat per algú. El metro està a punt d’eixir quan reps una
mirada que no et deixa indiferent.
Una mirada tan intensa que saps amb certesa de qui és. Un amor no correspost. Penses
un futur al seu costat, de com podrien haver anat les coses. Ara és
massa tard. És tard fins
i tot per mantindre una conversa amb ella.
Et consciencies de la
pressa de la gent per agafar el
metro a temps i als instants de la tranquil·litat d’estar dins
d’ell. T’adones que t’ha passat el
mateix. Del nerviosisme res més vore-la a la calma quan l’únic
visible és la foscor.
De sobte el vagó
s'atura a la parada on has de baixar i ixes. Tornes al carrer mentre
que t'acomiades de la tranquil·litat amb resignació.
Cèlia Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.