21 de març 2016

Relats "Línia Blava" - IES Dr. Faustí Barberà


15.41 h. Descendeixes per les escales, encapçalades per “Patraix”, mentre escoltes Ben Webster de fons a l’estació. T’agrada el ritme. El segueixes amb el cap sense que ningú se n’adone. O això creus. Marques el tiquet i busques un seient. Esperes el metro de les 16.01. Et sobra temps, com sempre. Les mateixes persones de sempre: l’home que balbuceja, la jove abduïda pel mòbil, la vella que du mig any llegint un llibre i el vell encorbatat que sembla enamorat d’ella en secret.
No vas 20 minuts abans per eixa monotonia reiterant. Vas perquè t’encanta teoritzar sobre qui vindrà als viatges següents. S’obrin les portes del vagó. Tu, expectant davant de l'exemple més notori de diversitat actual, veus una barreja de persones baixar. Tota una loteria. Gaudeixes d'eixe espectacle aleatori. Els fiques noms d'allò més dispars. Van i vénen mentre tu ets com un punt referencial. Somrius assegut, mentre teoritzes escoltant ara Oscar Peterson. Un entreteniment per 1.50 € al dia. No saps que tots et veuen quan ixen i pensen: “Ahí està altra vegada el xic que segueix la música somrient amb el cap”. Ells desconeixen el concert de relats que sorgeixen del vagó al so de: “Pròxima estació: Patraix”.
Vicent Pallardó

És 23 de juliol, ets “la dona de la platja” (catalogada així per “la dona que cobra”) que sempre puja a la mateixa parada “Marítim Serreria". Et trobes amb la gent de tots els dies: l'home vagabund, la vigilant arrogant, la dona de la neteja que no fa pas cas a ningú, els joves que tornen de festa quan tu te'n vas a la platja… en síntesi, la mateixa monotonia de tots els dissabtes.
Puges al metro, comences a pensar sobre la vida i de sobte apareix un altre home que també pareix anar a la platja, et quedes mirant-lo i et recordes d'aquell estiu en què vas conèixer el teu ex-marit. Comences a imaginar si l'home tindrà o no tindrà muller, si estaria interessat en una dona d'edat adulta com tu, i tanques els ulls. Quina coincidència, l'home seu al teu costat i tu imagines encara més coses mentre dissimules llegint Dies Irae, un llibre del cervell més tortuós.
No hi ha temps per a més, baixes de la parada a les 12:04 i continues imaginant històries, et relaxes i penses: “Bé, la setmana que ve més”.
 Andrea Muñoz


Ja quasi estàs. No falta res. Encara puja gent. El vagó respira tranquil•litat. L’ambient es veu interromput per la música d’un raper. Vols dir-li que ature la cançó, però et pares al veure que l’home del barret ja ha actuat.
Penses en l’home de les flors. L’home mira l’estoig on porta l’anell per a la seua estimada. Penses egoistament que seria graciós que diguera que no. T’agradaria veure-ho. Perquè tu ho patires. Et sents trist pensant-ho. L’evocació del passat no para fins que entra una dona vella, molt bella. Sona l’avís de l’última parada. Idees una estratègia per eixir del vagó abarrotat.
Decideixes que la millor idea és posar-te dret i apropar-te a la porta. L’home de les flors i la dona vella et segueixen. La teua curiositat augmenta. En quin lloc es va enamorar? D’on és la seua estimada? Vols veure si les teues històries són certes. Coses del destí, la dona vella era l’estimada. Veuria aquest moment digne d’un llibre de Robert James Waller. L’ambient es trenca quan s’obrin les portes i perds de vista als enamorats. Hauràs d’inventar-te aquest final. Encertaràs? No ho saps, ahí està la gràcia d’aquest joc. Un sí o un no?
Marta Navarro


És estiu, acaba la universitat i comencen les vacances. Com tots els anys, arriba l’hora d’anar al campament amb els amics de classe. El primer dia és el més important i el més entretingut, ja que coneixes noves persones i és una gran experiència.
Muntes a l’autobús, vas a soles. Els teus amics pujaran més endavant. El conductor agafa els diners amb mirada seriosa i cansada, potser perquè aquest any li ha tocat a ell portar a una colla d’adolescents durant més d’una hora de viatge. Deu tindre un poc d'enveja, ja que no ha pogut viure el que vivim nosaltres ara. Té pinta d’haver estudiat un curs especialitzat per a conductor d’autobús, per així guanyar un sou i mantenir a la seua família. Han passat set parades fins que pugen els teus amics i amb ells pugen dues xiques. Per la seua edat i la seua aparença, deuen anar a un altre campament. Els seus pares són empresaris, per això elles estudien International Business, motiu pel qual es troben a la universitat privada. Van passant les parades i no pugen estudiants de la universitat pública. Comences a sospitar. L’autobús es dirigeix a un campament diferent.
Marta Zamora


Finques La presó - Alaquàs

Encara hi ha gent menjant, però la majoria dels adults aprofiten per fer la sesta. Alguns xavals comencen a invair les places i els parcs. Et toca esperar el bus a la parada d’Ausiàs March, a l’altura de les finques La presó.
El primer que veus quan arribes és un home prim, de mans fortes i molta colònia. Ho pots olorar abans de vore’l. Va vestit amb una granota de fàbrica. Li agradaria continuar a la taula amb la família, però sap que els diners no creixen als arbres.
El bus arranca i l’home agafa lloc al principi. Mira al terra i es frega les mans. Posa especial atenció al dit xicotet que li falta, el de la mà dreta. Després passa a la mà esquerra, i posa l’atenció al dit anular, on ja no porta l’anell que havia portat durant tants anys.

Polígon - Xirivella
Passes el pont cap a Xirivella i l'home polsa el botó de “Sol·licitar parada”. S’ha posat en peu i no li lleva ull a la fàbrica que ja es pot veure.
L’home respira profundament i baixa de l’autocar. Tu continues camí de València.
Alberto Forment

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada