S’obrin les portes i la veus entrar, els cabells de bronze li cauen com una cascada a les espatlles, els ulls color d’ònix tenen una mirada perduda i trista, serà per la pèrdua d’algun familiar?

Una infantesa en un petit i avorrit poble del nord, una noia massa curiosa per a tan poc d’espai i uns pares sempre ocupats. La noia dels cabells de bronze i que du gravada a la mirada la pèrdua d’un familiar es gira per mirar per la finestra i veus que porta unes arracades de nena petita, ah! Ja està! La història per fi s’ha fet clara. Ella i la seua germana petita jugaven al bosc a fet i amagar, la petita era molt bona amagant-se per això no es va estranyar al no poder trobar-la, quan va sentir el crit era massa lluny, sols va poder veure com l’aigua s’enduia la germana.

De sobte la casa petita era massa gran per a tres persones, la tristesa es va fer amb el control de tot, va ser llavors quan a la noia li va canviar la mirada.

Set anys han passat i la noia del cabells de bronze sentint-se culpable per la mort de la germana va fugir dels records en direcció sud.

Ara la veus al metro, mirant per la finestra, pensant que mai podrà escapar d’allò, se n’adona que la mires i fa veure que contesta el telèfon, dos parades més i baixa. Si parlara amb els pares se n’adonaria que no la culpen i la seva mirada tornaria a ser igual de viva i curiosa que abans. Es tanquen les portes i la veus desaparéixer entre la multitud.

IES BERENGUER DALMAU

Julià Lerma. 2n bat A