Microrelats 'Línia blava' - IES Albal

VIDA D’UN ESCRIPTOR

Les mans, ara més venoses i fredes de l’escriptor, s’esvaren en la barana de l’estació i lleven la pols que s’acumula tots els dies. Tres escalons abans d’arribar a l’andana es para i contempla el túnel, fosc, humit, i desitja veure una llum que no hi arriba. S’asseu, hui no hi ha cap animal arrossegant el menjar que ahir va llançar i obri el periòdic, les mateixes notícies d’ahir, de la setmana passada i de fa un any: “NOVA ESTACIÓ DE METRO: RAMON SOLSONA. INAUGURACIÓ IMMINENT”. L’escriptor hui no riu, com tots els dies i retalla la notícia; obre un altre periòdic, més actual: “OBRES PARADES PER LA CRISI EN L’ESTACIÓ DE METRO RAMON SOLSONA”, el retalla també i es guarda els dos a la butxaca de l’americana. Fa fred, més que de costum però això no li impedeix tombar-se a les vies del tren per acabar de llegir, per desena vegada, el seu llibre: el costós d’escriure, el que havia arribat a la fama, l’oblidat. Al metro, un jove escolta aquestes paraules amb dificultat pel so tan alt de la seua música: PRÒXIMA PARADA: RAMON SOLSONA.

Verònica Barbeta Talón 1r BAT B - IES Albal

Missatge nou

Per a:

De:                                                     Cc        Cco

Assumpte

Hui fa més de mil anys que no he vist els teus ulls, els teus llavis, pense que fa més de cent anys que no bese la teua boca i que aquell boig desembre, que fa tan sols uns mesos que va ocórrer, està a anys llum d’aquest moment. La meua enyorança cap a la teua persona i la forma en què feies que no parara de riure, les teues carícies i els teus moments romàntics on deies que em volies, em fan pensar que encara estàs en els meus pensaments. Però ja no puc més, he decidit caminar i caminar i no parar fins que em buide de tu, de la teua persona, d’aquells moments; que quan em mires i tinga llàgrimes als ulls, continua i camina, perquè estaré buidant-me de tu. No vull que tornes amb les teues mentides, ni les teues paraules. Que si em veus no pares, continua, perquè crec que si tornes, el meu cor serà destruït per complet. Que sigues feliç, que jo ho seré prompte, quan m’oblide dels teus ulls.

Darrer email de la professora d’institut que s’escriu amb l’home que retrata difunts al carbó i que tindrà un gran desengany quan ell no es presente a la cita del Zurich.

Maria Pérez Gradolí 1r BAT B - IES Albal

Un dia més, Ignasi, un professor de filosofia de 38 anys, anava camí del treball amb l’autobús de línia. Hui havia d’examinar a uns alumnes a primera hora. Si feies una ullada a tots els passatgers, veies que era com tots els dies: la dona de la neteja que portava la bossa amb la roba de treball, el senyor major que es dirigia al metge per fer-se l’anàlisi, però, aquesta vegada, una cosa el preocupava, un home d’aspecte aràbic duia una motxilla.

Ignasi, immediatament, es va dir a si mateix que era molt descabellat pensar que aquell home fóra un terrorista, a més, era una idea molt racista, i no li agradava prejutjar a la gent.

Aquell home portava una barba llarga i negra, i no feia molt bona cara, estava més bé seriós. Ignasi no podia evitar mirar-lo i rondinar mil idees que en aquell moment se li passaven pel cap, però no li va donar més importància, definitivament anava a deixar de traure conclusions precipitades.

Ignasi arribà a la seua parada i només baixar es va quedar contemplant l’autobús, va veure que aquell home, el de la motxilla, baixava, però, misteriosament, s’havia deixat la motxilla a l’interior del vehicle...

Abraham Mora Gonzàlez 1r BAT B - IES Albal

UNA VIDA

Corrent i corrent quasi em quede sense cor i sense dents! De seguida ix l’autobús, i ara són i cinc però sempre tarda, però justament hui l’havia vist a l’altra banda del carrer i s’hi apropava ja, sense pensar-ho dues voltes vaig començar a córrer.

Després de pagar el ticket al conductor vaig fer una ullada per tot el vehicle i vaig veure un seient lliure darrere d’una dona i al costat d’un xic xinés. Asseguda ja, de vegades arribava una olor a colònia molt forta que m’agradava, però produïa marejos. Per fi s’alçà la dona tota perfumada, pintada, pentinada i molt abillada i baixà a Catarroja, segurament aniria al mercat que fan els gitanos a la plaça del Mercat. Pensant en la dona telefonaren al xic xinés i començà a parlar sense parar, molt ràpid i semblava com si algú li donara corda. Així va estar una bona estona, fins que va baixar de l’autobús, tenia el cap com un bombo, em feia molt de mal, entre l’oloreta que feia encara l’autobús i la conversa del xinés... m’anava a tornar boja.

Quan baixà de l’autobús el vaig observar perquè semblava enfadat amb algú i parlava amb un to agressiu.

Sandra Alarcón Arias 1r BAT B - IES Albal

LA TROBADA

Eren les tres menys vint i jo encara estava assegut al seient del tren, en realitat, la falta de temps era culpa meua perquè havia estat arreglant-me massa estona. Em trobava amb el cap enrere i els ulls tancats quan vaig escoltar la dolça veu d’una xica jove, de la meua edat, que em preguntà si el seient del meu costat estava lliure. Clarament li vaig contestar que sí, encara que no sabia si realment estava lliure, però allò no m’importava gens.

Els seus ulls eren blau cel, però eren més bells que qualsevol cel que jo haja contemplat mai, el seu cabell era llarg i clar, semblava un mant d’estels, lluïa una dentadura blanca com la neu d’Islàndia i una infinitat més de perfeccions…

Després de dues parades em vaig decidir a parlar-li. Li vaig començar a parlar de l’oratge, ja que no sabia què dir, ella somrient em digué que anava a Dénia perquè uns amics anglesos l’esperaven a la platja. Rere d’una breu pausa em va dir que tenia la veu més harmoniosa que havia escoltat, de sobte s’alçà i baixà del tren, jo, com si un poderós impuls s’haguera apoderat del meu cos, vaig baixar també.

Sergio Olmeda 1r BAT B - IES Albal

QUANT COSTA UN SOMRIURE?

-Quant costa un bitllet per a Londres Nord?
-3 lliures.
-D'acord, recarrega'm l'abonament.

Les portes del metro s'obren i comença el meu trajecte cap al Nord i el seu cap al meu cor.
Ahí està, asseguda, mirant-me fixament amb eixe somriure que em fa caure als seus peus, simple perfecció.

El metro s’omplirà a la pròxima parada, i ja tan sols resta un seient, al seu costat.

-Jo Arthur, tu?
-Jo què?
-El nom, clarament.
-T'interessa?
-Sí, és clar. Primer he conegut el teu somriure, ara et vull conèixer a tu.
-T'ha agradat el meu somriure?
-La perfecció sol agradar.

És completament perfecta, ulls, veu, gestos, somriure...

-Doncs el meu aguardarà ací mentre vaig al servei? Em guardes la motxilla?
-Ací estaré.

Prenc la motxilla amb dues mans i pesa molt , fins i tot per a mi. 
El meu cap està encara a la Lluna de València fins que comence a ser conscient del que passa.

Ella corre fora del metro, de la motxilla ix un soroll intermitent que es deté, tots ells criden, tot és foc al meu voltant.

Quant costa un somriure?

Pedro García Guijarro 1r BAT B - IES Albal

"SANG, CÀMERA I ACCIÓ"

Acaben de baixar un muntó de persones a l'anterior estació, ara ens dirigim a Gants Hill. M'ha paregut vore un dels actors de la nova sèrie de TV3 però, no té cap sentit, què fa a Londres? Hauria d’estar gravant la nova temporada.

Porta una jaqueta cordada fins al coll, deu ser que no ha tingut temps per llavar la camiseta que porta o potser la du tacada d'alguna cosa que no vol que ningú conega. 

La sang és una substància que cap persona vol vore i menys si ets un assassí, és la prova definitiva. Un actor tant jove i assassí, pretén acabar amb la seua carrera? Ha girat el cap, és el Pol, està obrint-se la jaqueta, no pot ser...

Rocío Hidalgo Fortea 1r BAT A - IES Albal

Havia arribat l’hora d’apujar-se a l’avió que em conduiria al lloc on vaig passar la resta de l’estiu, l’Índia, estava molt emocionada ja que volia veure a ma tia i passar les vacances allà, desconnectant de la rutina.

Quan vaig pujar, vaig seure al seient prop del corredor, al costat d’una dona major de al voltant de setanta-cinc anys, feia punt, em saludà i tornà a la feina, potser anava a visitar el fill, un metge que sols volia ajudar a gent necessitada a sobreviure en aquell país on tot era impossible. Un home altruista, açò era el que més preocupava a la senyora, que de ser tan bona persona hagués donat sa vida. Ella era nerviosa, impacient per aplegar i veure com era allò.

Al costat de la finestra hi havia un xiquet de deu u onze anys amb cara d’enfadat, em girí i vaig veure una dona en els seients de darrere amb dos xiquetes més petites, segurament serien les germanes i la mare, i ell estava  furiós perquè l’havien deixat davant a soles, discussions amb les germanes, el que sol passar.

Jo, em posí els auriculars i comencí el meu viatge somniat.

Andrea Sebastià Alcaide 1r BAT B – IES Albal

Tentineja la llum del tren avisant-me de la pròxima immersió al túnel. El continu traqueteig de les rodes sobre la via m'endinsa al dens món dels meus pensaments, on un núvol obscur d'estranys pressentiments fa volar la meua imaginació, mentre observe les cares de tots aquells valents capaços d'agafar la línia Verda, Marítim Serreria al Cabanyal, a aquelles hores de la nit. Aquells pocs rostres, m'indicaven la biodiversitat racial d'aquell barri de la València tenebrosa, de la qual, per desgràcia, ningú els proporcionava l'opció d'escapar.

Tanque els ulls i intente imaginar-me una escena pròpia per a aquell moment, on la tragèdia i la comèdia podien ser possibles. Pot ser tots eixiran del metro amb un somriure a la cara, feliços de viure la nit, o pot ser no. Pot ser un home peculiar s'aproparà a tu, prenent seient al teu costat, esperarà i esperarà fins que tots surten de la gola del llop, per a agafar-te ràpidament, notant el fil gelat del metall al teu costat i la forta olor a morfina al nas.

Aleshores òbric els ulls, l'olor de sang i morfina em provoquen un gran dolor de cap que es fa present i ... Sols veig una petita llum crepitant.

Continue al metro... Però... Estic ferida?

Mireia Chulià Vila 1r BAT A – IES Albal

L’ALBEREDA

Com tots els dies baixe per la boca del metro, pase el bono de transports públics de València i puge directe al tren, el qual arriba sempre al mateix temps que jo com sempre previnc.

Al ser dimarts a les 7:40 del matí ja no cal que mire al meu voltant per saber que hi són el grup de joves que es dirigeixen a l’institut i hui han d’exposar la presentació d’ història que tant van preparar ahir per la tarda entre cigarreta i porro; l’empresari que vol fer creure a la dona que treballa fins a les 20:00 per gitar-se amb la seua secretària al seu apartament; i al fixar-me en una jove que telefona desesperadament seguda  al costat de la xicoteta paperera veig que reposa tombat dos seients més a l’esquerra un llibre solitari amb un marca pàgines endins.

Des del meu seient es veu clarament la taca de sang que s’ha estès per la part lateral del llibre al passar ràpidament de pàgina i tallar-se el seu amo per presa d’acabar-lo i així poder respondre totes les preguntes del control de lectura d’anglès.

Desafortunadament, el nerviós i desorganitzat amo de l’arma blanca a la qual hem nomenat llibre, pateix d’hemofília i ha hagut de córrer a l’hospital més proper on hi seran els seus pares, ja que la seua amiga, la jove telefonadora, els crida preocupada, ja que l’estima com a ningú des de la infància.

Andreu Luna 1r BAT B – IES Albal

Segona parada, s'obrin les portes i entra una onada de gent, diferents cultures, vestimentes i ideologies, totes tancades al mateix metro.

Entre elles vaig trobar uns preciosos ulls verds, i després dels ulls vaig vore el seu preciós somriure blanc. Havia de sentar-me amb ell, era la presa perfecta. Però no va fer falta, ja ho va fer ell sentant-se al meu costat.

-Puc?- em va preguntar.

-Clar.

Em vaig adonar que no parava de mirar-me, i jo anava esquivant els seus ulls.

Estàvem arribant a la quarta parada, el xic es va preparar per a anar-se'n, era el moment perfecte, la duia a la butxaca.

-T'han dit alguna vegada que eres preciosa?

No sabia què dir però havia d’actuar, moviment ràpid i net, ja era meua. Li vaig somriure, amb complicitat.

Aleshores va baixar a la parada, vaig seguir-lo amb la mirada per la finestra i ell encara m'estava mirant, em va somriure.

Quan de sobte vaig ficar la mà en la butxaca, merda! No havia sigut l’única que havia furtat una cartera. 

Celia Serrano Alarcón 1r BAT A – IES Albal

Arribem a la penúltima estació, i el jove de marcades faccions segueix al seu seient després de recórrer tota la línia, que cosa més estranya. Pareix que siga un poc dotor perquè no para d'observar a la gent de forma indiscreta sense pensar en la molèstia que crea, almenys en el meu cas. Deu ser un jove un tant antisocial, doncs no ha tocat el mòbil en els quaranta-cinc minuts que portem de trajecte, cosa rara en un dia de festa com el que és. Porta cinc minuts observant-me de dalt avall i crec que li vaig a dir alguna cosa, ja que està apuntant i dibuixant el que pareix ser el meu retrat. Ara, després d'haver-me adonat de la petita llibreta que porta, crec que serà un escriptor i nosaltres som la seua inspiració, quin gran plaer és ser la musa d'un possible gran escriptor. Hauria de dir-li alguna cosa sobre si necessita ajuda o serà millor que continue pensant en les meues coses fins arribar al final de trajecte? Crec que esperaré a veure la seua cara en la contraportada d'un llibre per a saber què és el que pensa de mi. 

Joan Burguet Penella 1r BAT A - IES Albal