5 d’abr. 2016



L'ELECCIÓ CORRECTA

Entres al tren. Quasi amb el fetge a la boca, pensaves que hui no arribaria puntual i t'ha tocat córrer. Busques amb la mirada un lloc on assentar-te, hi ha prou llocs lliures però et crida l'atenció un grup en concret i decideixes assentar-te al costat. Són quatre executius, amb els seus vestits de corbata i els seus maletins. Et fixes en un: xic moreno, pèl curt amb un pentinat informal, somriure perfecte, ulls clars… Quasi tret d'un laboratori. Amaga davall la mànega dreta un tatuatge que fa visible en arromangar-se la camisa. Pareix una calavera mexicana. Se la va tatuar als 18 anys, després de la mort de son pare. La calavera representa el recordatori dels familiars difunts. Va ser un colp molt dur per a ell, es va aïllar de tots, inclús de sa mare encara que mai havien tingut molt bona relació. Va caure en les drogues i sa mare el va amenaçar de tirar-lo de casa. En el seu estat, no trobava treball i se sentia inútil. Un home adinerat se’l va creuar pel carrer, en veure'l desesperat li va proposar treballar per a ell. Guanyaria molts diners però no hauria de deixar-se portar mai pels sentiments. El treball era el més important sobre qualsevol cosa. Inclús família, va acceptar?

Laura Vicedo Alfonso, 1r Batxillerat, IES El Puig.


DESPERTA
Et quedes quiet i observes el teu voltant, mires si hi ha un lloc per a asseure o hauràs de passar tot el trajecte de peu. En veus un, però decideixes deixar-lo per a un avi que ha pujat darrere teua. T'agafes per a no caure quan el trajecte comença i tornes a mirar al teu voltant. Estàs pensatiu i cansat, amb ganes d'aplegar a casa i descansar un poc abans que aplegue l'hora d'estudiar per a l'examen de biologia, que et pareix tan fàcil i difícil a la vegada que ni tu mateixa t'aclareixes. Pareixes saturat, com si no estigueres en aquest món de totes les coses que penses. La primera parada. Però encara et queden set més abans que aplegues al teu barri. Et recolzes a la porta una vegada es tanca, i tornes a pensar i a evadir-te del món que et rodeja i no t'adones de tot el que passa al teu voltant. Sols penses i penses en els teus assumptes, els teus problemes, sols penses en tu.
                                                                                      Patrícia Torres Càmara, 1r Batxillerat, IES El Puig.

VIATGE AL PASSAT
Em trobe a l'estació de Paddington, a Londres, esperant el metro que passa a les 7:00. Ja ve. És aquí. Puge i busque lloc on seure. Em dirigisc a l'estació Green Parck. Trobe un lloc enfront d'una xica un tant estranya. Alta, amb els ulls marrons i cabells negres. S'assembla una mica a mi. De cop sona un telèfon. La xica l'agafa. Sóc incapaç d'assabentar-me quina notícia li han dit, però sense cap dubte no ha sigut una bona. Comença a plorar en penjar el telèfon. Se sent trista, fatigada, cansada. De cop ha perdut les ganes de viure. Els seus ulls marrons comencen a fer-se clars entre tanta llàgrima. Se sent sola, sense ningú capaç d'empatitzar amb ella. Cap dels presents és capaç de sentir-ho. Sols jo. Entre tant de soroll per les conversacions de la gent, puc arribar a veure un somriure a la seua cara. Un crit d'alegria. “M'han acceptat al conservatori”. Sí! Potser sols haja imaginat un reflex de mi mateixa. Com un espill. Un viatge a com jo em vaig sentir.
Jessica Aguilar Garcia, 1r Batxillerat, IES El Puig. 

 GAVARDINA NEGRA

Al pujar a l'autobús, vaig assentar-me al primer seient que vaig veure, prop de la porta. Davant meu es trobava un home d'estatura mitjana, vestit amb una gavardina negra i un barret del mateix color. L'home estava dormint, segurament cansat després de la jornada. Treballa com a detectiu privat. Aquesta ocupació li ve de la seua passió per les novel·les detectivesques quan era menut. Però uns dies després de començar a l'oficina, es va donar compte de que la seua feina no era com ell es pensava. Ell creia que la seua tasca seria buscar criminals, mentre que els únics casos que li arribaven eren d'infidelitats i desconfiances de parelles, i el seu únic treball era invadir la privacitat dels altres, prenent fotografies o gravant vídeos. Hui m'ho deixe, deu estar pensant, però com tots els dies, la seua por a perdre el treball que tants anys d'estudi li havia costat farà que al següent dia, quan torne a la feina, s'oblide d'aquest pensament.

Manel Angresola Navarro, 1r Batxillerat, IES El Puig.

UN VIATGE EN BICICLETA
Al principi estava un poc preocupat pel que havia fet. Ara que ho pense bé, era millor no prometre res, perquè ara no estic segur d'aconseguir-ho. Tot va començar quan la meua millor amiga, Mònica, va dir que fa molt anys l'avi i un amic seu havien fet un viatge des de València fins a Castelló, i que ella també podia fer-ho. Aleshores em va demanar que li acompanyara. Jo, (Andreu) i Mònica ja hem travessat molts pobles i ara ens trobem a Moncofa. Durant el trajecte he vist molts paisatges impressionants. Les persones que sempre estan viatjant en cotxe, avió, tren, etc, no tenen ni la menor idea com de meravellós és viatjar en bicicleta. Vam passar per davant d'una festa i per mala sort la meua bicicleta va passar per damunt d'una botella trencada. Aleshores agafàrem un autobús que ens va conduir fins a l'estació de tren, i d'allí vàrem anar en tren fins a València. Durant el viatge Mònica i jo hem decidit fer el viatge un altre dia, però ella es va quedar trista. Anàrem a dinar a un restaurant i es va posar més contenta.

                                                                         Maria Erlinda Arancibia Quispe, 1r. Batxillerat, IES El Puig.

 HENRY

Henry era un xiquet que vivia amb la seua mare adoptiva. Quan ell va assabentar-se, la seua mare no li agradava perquè el tractava malament sempre, va decidir buscar a la seua mare biològica. Henry va anar a l'oficina de la seua mare i va trobar els documents de l'adopció, va vore que la seua vertadera mare vivia a Nova York, que estava a 2.000 km. d'on ell vivia. Aquella nit es va fer la motxilla, va agafar un mapa, anà a la cartera de sa mare i agafà diners suficients per a tot el viatge. Va eixir de casa i enfront estava l'estació d'autobusos, estava parat l'últim autobús del dia. S'hi va pujar camí a l'estació de tren més propera. A l'autobús un senyor amb una cicatriu a la cara es va assentar al seu costat, Henry sentia por. Quan va parar, va eixir corrent, no volia que aquell senyor li seguira. Va pujar al tren i va dormir tot el viatge. En arribar va agafar un taxi que el duria fins a l'adreça de la seua mare. Una vegada davant de la porta, va tocar al timbre i quan es va obrir, Henry es quedà impressionat.
                                                                        Ramona Dobre, 1r Batxiller, IES El Puig.

L'ACCIDENT D'UNA VIDA

De sobte es va sentir una gran explosió, el metro es va tombar, hi havia gent que va morir en l'acte. Va ser tota una desgràcia. Tu vares sobreviure, llavors quedares molt malparada. Els bombers treien la gent d'aquell túnel subterrani de pressa. Segons la gent que ho presencià, allò era com la boca del dimoni.
Com va faltar el maquinista, i en aquests casos és costum, el govern va culpar de l'accident al pobre home. Tu hui ja estàs bé però en els dies següents a l'accident et vas estar debatent entre la vida i la mort, i pocs dies després de quedar-te estable vas entrar en coma. D'allò ja fa set anys.
Hui en dia només et queda una decisió per prendre, una pregunta que per a la majoria de gent es ben senzilla però per a la gent que ha passat pel que tu, és ben complicada. Alguna vegada més tornaràs a pujar al metro?
                                                                                           Vicent Lloria Martí, 1r de Batxiller, IES El Puig.


L'ÚLTIM VAGÓ

Diumenge, 20 de juny de 1957, a Colom (València).

Liam s'alçà del llit sobtadament, després de despertar del somni en què la va veure durant tres segons,asseguda a l'últim vagó del tren. Qui era aquella jove? Sols recorde els seus ulls blaus, i el seu aspecte estrany, vestia diferent, no pareixia una xica actual, -es digué a si mateix Liam.
L'endemà, en pujar al metro per a anar a Facultats, va veure la xica del somni. Pareixent-li molt curiosa la imatge d´aquella jove, s'acostà cap al seu vagó amb intenció de qüestionar-li. En xafar-lo, es parà el temps, ella no es movia, era com si tot s'haguera congelat. Liam li desitjà a Déu poder tornar a parlar amb ella. Però aquella fou l´última vegada que va veure-la, va creure.
Diumenge, 20 de juny de 2015, Liam Porcar ja era un senyor de 78 anys, feliç, que havia tingut dues filles precioses amb una senyora molt refinada de Madrid i s'havia convertit en el millor dissenyador de moda de València. Tothom l'admirava. Pujant a l´últim vagó del tren escoltà: em dic Carla Delevinno i tinc 24 anys, si elegeixes conèixer-me, ja que ho has demanat, tots els teus records s'esborraran. Pensa-t´ho, no em canvies per la teua volguda vida! –digué Carla.

                                                                                        Laura Moreno Porcar, 1r Batxillerat, IES El Puig.

INFART AL METRO?
Quan Sam va agafar el metro, com altres dies, es va quedar al·lucinat perquè estava quasi buit i, a més a més, tots els passatgers li donaven l'esquena; no podia veure cap rostre. Va decidir alçar-se i apropar-se a cadascun dels passatgers, però quan s'estava dirigint a una de les persones, es giraren tots de sobte. Totes les persones miraven Sam amb cares d'amargura. De seguida, Sam va saber perquè el miraven així, intentà eixir d'allí però aquelles persones no el deixaven escapar. Sam començà a plorar i a demanar perdó, però ja era massa tard, sabia que aquelles persones estaven allí per a venjar-se. Temps abans, Sam els va matar cruelment, va anar a la presó per tots aquells crims però no se'n va penedir a consciència; no creia que les ànimes d'aquelles persones tornarien per a fer-li pagar les maldats que van sofrir per culpa seua.
Allò va ser un somni que Sam tingué al metro, però mai més va despertar. Va morir allà. L’autòpsia declarà que el motiu sigué un infart, però la veritat que ningú no sabrà mai és que les ànimes enfadades de les seues víctimes el van matar. Ara, aquelles ànimes descansen en pau.
Patricia Carolina Espinoza Zambrano. 1r Batx. IES El Puig.

LA CAIXA

Sec al metro, línia roja direcció aeroport. Mire el mòbil i em crida l'atenció un home al meu davant que pressiona amb força una caixa. Porta una gavardina negra, ulleres de sol, uns pantalons de tub i una botes de vaquer. Té una cicatriu al llavi superior que va ser causada per una lluita al bar on treballa.
Els seus pares eren alcohòlics i no es preocupaven del seu fill ni de què feia. Inclús així era un xiquet aplicat. Va acabar bé la primària. Però a la secundària va tenir problemes amb un professor que li va fer la vida impossible. Això va fer que deixés els estudis i es posés a treballar en un bar del Carme. Allí va conèixer la que tres anys després seria la seua dona. Passats uns anys ella li va fotre les banyes quan treballava. La conseqüència sigué que ara estaria lligada sempre que ell no estigués de nit.
Això no li preocupa ara. Està nerviós perquè porta a les mans la prova de l'assassinat d'aquell professor de secundària. Porta l'arma i la roba.
S'atura el metro i veig el contingut: unes botes brillants de plataforma, talla 47, un pintallavis i una boa.

                                                                                   Marta Mossi Martínez, 1r de Batxillerat, IES El Puig.


HISTÒRIES PER A ESCRIURE UN LLIBRE

A l'àvia Maria, una dona d'uns 94 anys, li encantava anar a comprar al centre de València i agafava el metro cada dia. Era una dona que es trobava sola perquè els seus fills no vivien a Espanya. Cada matí s'asseia al metro i a cada persona que s'asseia al seu costat li contava una història de quan ella era jove. Eren històries per a escriure un llibre, en tenia de tota mena; d'amor, de la guerra...

Un home que cada dia agafava el metro per a anar treballar, li van interessar aquelles històries, ja que era escriptor i treballava en una editorial molt famosa. Va publicar un llibre amb totes aquelles històries titulat "Les magnífiques històries de l'àvia Maria", que va tenir moltes vendes, ja que el llibre tractava d'històries reals dels anys 30. Aquesta dona després de la publicació del llibre ja no es va sentir mai més sola perquè l'escriptor anava cada dia a la seua casa perquè li contara més històries interessants i així poder escriure més llibres amb aquelles històries.

                                                                                          Maria Domingo Luís. 1r Batxillerat, IES El Puig.


LAIA I EL XIC DEL METRO

Laia anava en el metro a la Facultat de Medicina, com cada dia i amb la mateixa gent: la xica que sempre va parlant pel mòbil, el vell que s'adorm, la dona amb el xiquet que van a escola… Hui havia d'entregar un treball que li havia costat molt de temps preparar. Estava asseguda, mentre el llegia perquè no hi haguera cap error. De sobte va entrar un xic molt cuitat, mai l'havia vist. Semblava que era estudiant i que hui tenia un examen o alguna cosa important. També semblava un poc cregut, perquè només es va asseure al costat de Laia va començar a mirar-se al cristall d'enfront i a pentinar-se. En una de les vegades que estava mirant-se aquest xic, va tirar-li damunt de tots els papers el café, no va quedar cap full sense tacar. El xic de seguida va disculpar-se però això no va ser suficient per a Laia, que estava molt cabrejada pel que acabava de passar. Laia li va demanar al xic que li acompanyara a la seua Facultat perquè ell donara les explicacions de per què portava així el treball. I així ho va fer el xic a qui semblava que Laia li havia agradat.

Isabel Lázaro Máñez, 1r Batxillerat, IES El Puig.

NO SOLS ÉS UN METRO
Leire és una xica de 16 anys que odia la Història però li encanta viatjar i sap que deu conèixer el passat per a entendre el present. Com tots els matins, Leire ha d'agafar el metro. Però aquesta vegada és diferent, porta a la mà un llibre d'Història que pensa fullejar durant el trajecte. Com era d'esperar, ella comença a mirar a tot el món i la seua atenció deixa de ser les pàgines d'aquest llibre i es converteix en els viatgers. De sobte, el metro ix del túnel. Leire mira per la finestra i veu uns hòmens poc evolucionats intentant caçar, aleshores s'adona que el que està veient forma part de la prehistòria. Poc després un home seu al seu costat i cobreix els seus ulls. Leire retira les mans d'aquest home però el que veu és una altra època. L'home repeteix l'acció de tapar-li els ulls moltes vegades i sempre canvien d'època. Quan Leire vol fer alguna pregunta ja és tard, han canviat. Ella té tantes preguntes… De sobte un soroll la desperta i s'adona que tot ha sigut un somni. Aquest ha sigut el millor trajecte en metro i a més li ha agradat la Història.
                                                                                     Elena García Rodríguez, 1r Batxillerat, IES El Puig.

DIFERENTS FORMES DE VIATJAR
Tots els dies entre setmana agafe el tren i l’autobús per a anar a l'institut, amb el tren tarde deu minuts i després amb l'autobús tretze més. Així, des que isc de casa i arribe a l'institut tarde més de quaranta-cinc minuts, esperant l'autobús i el tren. Pendent del trajecte i el temps, sempre.
A la parada d'autobús, just darrere hi ha un local de menjar ràpid indi, i hi ha sempre molts gats rondant. Mentre espere els veig i s'apropen a mi, a vegades. I encara que és un fet que tinc al·lèrgia als gats, independentment, no sóc fan d’aquests felins i no m’agrada molt que se'm refreguen perquè estan bruts i em donen fàstic.
Quan arriba l'autobús i em puge, sempre espere arribar al meu destí a l´hora. I sempre coincidisc, assegut al costat o molt a prop d'ell, amb un home gran al que li calcule uns 70 anys. Viatja sense mirar-me, ni a mi ni a ningú i sense prestar atenció al paisatge que passa per les finestres. Sempre em transmet la sensació que no viatja, només es desplaça. Buscant el pas del temps i no de lloc. Pensant en la seua dona morta i els seus fills ja grans i independents. Tota una vida li resta per recordar.
I m'adone de les diferents formes de viatjar que existeixen i que no sempre depenen del mitjà de transport.
                                                                                    Martín Toboso Fabregat, 1r Batxillerat, IES El Puig.

UN DIA PROU PECULIAR

Avui és 19 de març, dia de sant Josep, com que teniu uns dies de vacances la teua colla d'amics i tu heu decidit anar a la capital per a passar tot el dia i tornar al poble a la matinada de l'endemà.

Són les 10.30. Ets sola a l'andana de l'estació del Puig esperant el tren perquè els teus amics l'agafen a Puçol i passa a menys vint-i-cinc. Es fa l'hora però no apareix el tren i et diuen que va amb un retard d'uns 10 minuts més o menys.
Esperes tranquil·lament quan de sobte apareix una cara reconeguda, et sona però no saps molt bé qui és, s'acosta a tu i els dos us poseu a parlar. Ell et fa memòria de qui és i tu et quedes bocabadada, és el teu millor amic de la infància i t'alegra molt haver-lo trobat.
Arriba el tren i els dos pugeu, intentes contactar amb els teus amics però et diuen que l'han perdut i que no ix altre tren fins a les 14.30, per la qual cosa no arriben a veure la mascletada. Tu estàs preocupada perquè no saps què fer allí sola i el teu amic et diu que vages amb ell. Tu acceptes la proposta i agafeu l'autobús per a anar a veure falles a les perifèries, ja que l'autobús avui és debades perquè els trens no funcionen correctament.

                                                                                            Marta Llàcer Torres,1r Batxillerat, IES El Puig.

EL DISSENYADOR

Estava al tren, avorrit, amb un llarg trajecte i sense música ni llibre ni res a mà amb què entretenir-me. Tot just havien passat 10 minuts del trajecte i se m'estava fent etern, ja em va dir la mare que agafés una revista com a mínim, però vaig confiar que la bateria del mòbil aguantaria tot el viatge.
Vaig començar a mirar la gent del voltant i em va cridar l'atenció una persona en particular: era alt, flac però no gaire, nascut al Canadà però als 3 o 5 anys es va mudar a Itàlia. Tindria uns 25 anys, acabat de casar i amb un fill.
És un important director executiu en una empresa de videojocs, era la seua ocupació somiada des de petit i encara que va tenir grans problemes en la seua infància ell era prou fort com per a seguir endavant. Després de diversos anys d'intens treball, va dissenyar un videojoc increïble en el qual podries entrar dins el videojoc, només els millors jugadors podien disposar d'aquest videojoc.
L'home baixa del tren i per fi vaig poder agafar un diari que em vaig trobar a terra on el titular posava: "Els millors jugadors de videojocs desapareixen sobtadament”.
                                                                        Diego Alfageme, 1r Batxillerat, IES El Puig.

UN VIATGE PER A NO OBLIDAR-LO MAI
Va córrer cap al bus, gairebé el perd. Es va asseure al mateix seient de sempre, apartada però a la finestra. Estava nerviosa i creia que es penedia de la decisió que havia pres. Ara que ho pensava ella no era així, no era del tipus de persones que es llancen d'aquesta forma a una piscina sense saber què hi ha al fons. Encara era a temps, podria cancel·lar-ho però què més li dóna. Ha de fer-ho sense pensar, ser ella mateixa. Ja gairebé està a la parada i torna a dubtar. Ha de prendre una decisió: seguir endavant o deixar-ho tot enrere. Es decideix, baixa de l'autobús i corre cap al metro. Només tres parades per a enfrontar-se a les seues pors, per a conèixer al que serà l'amor de la seua vida. Benimaclet, Facultats, Colom. Com més s'acosta, més nerviosa està i es retoca contínuament els cabells mirant-se en el reflex del vagó. La gent la mira, serà estúpida. Per fi ha arribat. Li estarà esperant? Està tremolant-se però camina amb pas decidit. Pujarà les escales, es posarà les ulleres de sol i l'esperarà.
                                                                                      Belén Sánchez Esteban, 1r Batxillerat, IES El Puig.

ULLS QUE NO VEUEN, COR QUE NO SENT

Avui al metro vaig veure la mateixa dona embarassada que va parir l'any passat al mateix vagó que jo. Avui estava plorant, no portava cap xiquet i estava molt atordida, es va asseure al meu costat. Vaig preocupar-me per ella preguntant-li per quina raó plorava, però no va voler dir res. Li vaig preguntar si feia un any ella estava embarassada i sense poder contestar-me, es va posar a plorar una altra vegada. Llavors em vaig sentir molt mal i quan em vaig alçar per a deixar-la plorar a soles em va agafar del braç. Em va pregar que continuara assegut al seu costat, i em va dir que sí que era ella, però que va perdre el seu fill en un accident de cotxe, feia uns mesos a l'entrada de València. En eixe moment se'm va trencar el cor, ja que es referia a l'accident que vaig sofrir jo també. Ella se'n va anar deixant una nota a la meua mà que deia: "no et sentes culpable". Ara ja no podré continuar vivint amb aquest remordiment.
                                                                            Sebastián Espinoza Zambrano, 1r Batxillerat, IES El Puig.

 LA VIDA MISTERIOSA DE JOAN

Un dia de falles a València vaig agafar el metro per a poder menejar-me per la ciutat. Aquell dia era un dimarts 19 de març, era l'últim dia de falles i el metro anava de gom a gom però vaig tindre sort i vaig trobar lloc on assentar-me. Quan va fer la primera parada entrà un xic que em cridà l'atenció, tenia els cabells negres com el carbó, una pell morena i tenia una vestimenta pobra i bruta. Aquell home duia una carpeta amb el nom de Joan i vaig suposar que es deia així, tindria uns 31 anys perquè no resultava semblar molt major. Per l'anell que duia al dit vaig saber que estava casat. Vaig saber que era obrer no tan sols per la pell morena que tenia sinó també pel casc de protecció i la seua vestimenta. Tenia dues filles perquè portava dues motxilles amb els noms de Rosa i Tere. Vaig suposar que seria valencià per la seua forma de parlar ja que es posà a parlar amb un xiquet menut en castellà però la seua forma d'accentuar les paraules feia saber que era de la terreta.
    Víctor Albors Corona,1r Batxillerat, IES El Puig.


   




 










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada