Por

És la tercera pastilla que et prens i la quinta vegada que li preguntes a la teua mare si això és segur.

Però no es ella qui et contesta, si no una vella malhumorada. Està farta d’escoltar-te. Penses que la

vida no ha sigut agraïda amb ella, com ho demostren les cicatrius al coll. Pareixen cremades,

provocades per un foc. Segur que se li ha cremat la casa per ser antipàtica, penses.


Una sacsejada et posa nerviosa i agafes amb força la mà d’algú, tancant els ulls. Quan torna la

tranquil·litat, sospires. Un xic et pregunta si estàs bé, sosté la teua mà. Li dius que sí, però no ho

estàs. Clar que no ho estàs! Però ell insisteix una altra vegada i tu li dius la veritat. No vols acabar

com DiCaprio en Titanic. El xic t’observa, pensatiu. I t’escolta como si li interesara el que dius.

Pareix un bon xic però els tatuatges et diuen el contrari. Creus que està fins al coll de drogues.

Et soltes de la seua mà, ja et trobes millor.

Un home amb un barret multicolor i camiseta hawaiana et pregunta si vols alguna cosa. Mires el

seu repertori, ple d'ulleres de sol negres i mocadors de colors. No, no vols res. L’home s’allunya,

decebut. Avui no portarà diners a casa i els seus fills no dinaran. El remordiment et passa factura

però la dura mirada de la teua mare t’obliga a guardar el billet de deu euros.

El xic, sense dir una paraula, l’agafa i li'l dóna a l’home. Els tatuatges conten una altra història,

plena de dolor però bona, al cap i a la fi.

Laia Navarro