28 de febr. 2017

Pell viva

No va ser fins a complir 5 anys quan em vaig adonar que alguna cosa no funcionava amb normalitat en el meu interior.
Havia sigut un bebè inquiet, d'aquests que no saben el que és quedar-se sense forces i dels quals revolucionava tot allà on anava. Era una nena molt feliç amb uns pares espectaculars. Amb 3 anyets vaig començar a anar al col·legi. Tot anava com aniria en la vida d'una nena petita, però això va canviar quan, de sobte, vaig sentir que alguna cosa semblant a una ona de llampecs recorria el meu cos. Mai m'hagués imaginat com aquesta ona estranya anava a condicionar la meva forma de viure per a la resta dels meus dies.
Avui tinc 25 anys i em trobe amb 864 cicatrius magnètiques repartides pel cos. Ho vaig notar per primera vegada quan la meva companya de classe em va llevar el meu bolígraf favorit i vaig plorar durant una llarga estona. Es poden evitar les coses remeiables, però s'ha d'aprendre a viure amb les coses irremeiables, així que això és el que vaig fer.
Ara, cada vegada que plore per algun motiu, busque desesperadament la nova cicatriu que forma part meua.



         GEMA GARRIDO BORRÁS  2 BAT A (IES Rei en Jaume, Alzira)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada