Bernardette, no era una dona molt agraciada fisicament , ja que dintre la família dels Buv ot no hi ha hagut mai massa bellesa. Be rnardette havia nascut amb el cap desproporcionadament petit en comparació a la resta del seu cos, el seu rostre tenia unes faccions molt xicotetes, però també uns ulls molt crida ners, un nas petit i encorbat cap av all com si tinguera l'aspecte d'un bec de lloro, les cames d'un xiquet de cinc anys amb l'amplària de les d'una dona de quaranta.
La seua mare, la senyora Secke l li donà feia anys un consell , només un dia abans de la seua mort, quan caigué dins la mar. Després d'aquell incident, no tornaren a saber res d'ella, ja que, com bé diuen, allò que la mar furta, mai torna, com tamb é li va ocórrer a la filla de la seua neboda Caterina. La senyora Seckel li digué '' ens convertim en allò que més critiquem '' i tal vegada tenia raó, tal vegada aquelles persones passa rien pel mateix que ella i així començarien a depreciar... El menyspreu mateix.
La senyoreta Seckel volia enam orar-se, volia formar una família i passar els seus últims anys de vida al costat d'una persona que l'estimara, ja que sabia que la seua vida no s'allargaria molt més. Sabia que ella no estava destinada a viure molt més amb aquella inexplicable condició i que no coneixeria totes les etapes que la vida normalment ofereix però a lmenys desitjava que el seu cognom continuara despr és de la seua mort.
Un dia qualsevol, en el moment més inesperat, algú va tocar la seua porta, cosa que no ocorria feia almenys un any amb la visita de la seua germana amb la seua fi lla, un mes abans de l'incident de la mar. La senyoreta Bernardette va an ar temorosa a obrir la porta, darrere la qual hi havi a un home d'estatura normal, un gran nas i ulls cridaners. Quan aquesta va mirar les seues mans, va adonar-se' n que portava un ram de flors. Tres mesos després d'allò, la senyoreta Seckel i el senyor Mate es van casar i una setmana més tard es va quedar prenyada. Bernardette v a aconseguir els seus propòsit s va donar a llum al seu fill Mangel, el va agafar en braços el va mirar, va observar la seua petita dimensió, aquel l cap tan xicotet.. i d'aquella manera l'últim res plendor de llum que hi quedava als seus ulls es va apagar.
ADELA CRISTEA
IES ALMENARA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.