22 de març 2017

Bernadette



Bernardette, no era una dona molt agraciada fisicament, ja que dintre la família dels Buvot no hi ha hagut mai massa bellesa. Bernardette havia nascut amb el cap desproporcionadament  petit en comparació a la resta del seu cos, el seu rostre tenia unes faccions molt xicotetes, però també uns ulls molt cridaners, un nas petit i encorbat cap avall com si tinguera l'aspecte d'un bec de lloro, les cames d'un xiquet de cinc anys amb l'amplària de les d'una dona de quaranta.  

La seua mare, la senyora Seckel li donà feia anys un consell, només un dia abans de la seua mort, quan caigué dins la mar. Després d'aquell incident, no tornaren a saber res d'ella, ja que, com  diuen, allò que la mar furta, mai torna, com també li va ocórrer a la filla de la seua neboda Caterina. La senyora Seckel li digué '' ens convertim en allò que més critiquem '' i tal vegada tenia raó, tal vegada aquelles persones passarien pel mateix que ella i així començarien a depreciar... El menyspreu mateix. 

La senyoreta Seckel volia enamorar-se, volia formar una família i passar els seus últims anys de vida al costat d'una persona que l'estimara, ja que sabia que la seua vida no s'allargaria molt més. Sabia que ella no estava destinada a viure molt més amb aquella inexplicable condició i que no coneixeria totes les etapes que la vida normalment ofereix però almenys desitjava que el seu cognom continuara després de la seua mort.  

Un dia qualsevol, en el moment més inesperat, algú va tocar la seua porta, cosa que no ocorria feia almenys un any amb la visita de la seua germana amb la seua filla, un mes abans de l'incident de la mar. La senyoreta Bernardette va anar temorosa a obrir la porta, darrere la qual hi havia un home d'estatura normal, un gran nas i ulls cridaners. Quan aquesta va mirar les seues mans, va adonar-se'n que portava un ram de flors. Tres mesos després d'allò, la senyoreta Seckel i el senyor Mate es van casar i una setmana més tard es va quedar prenyada. Bernardette va aconseguir els seus propòsits va donar a llum al seu fill Mangel, el va agafar en braços el va mirar, va observar la seua petita dimensió, aquell cap tan xicotet.. i d'aquella manera l'últim resplendor de llum que hi quedava als seus ulls es va apagar.  

ADELA CRISTEA
IES ALMENARA

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.