10 de març 2017

Col.legi La Purísima- Torrent

                                      La senyora Choisie

Era una vesprada del 25 de Març, quan Ivy va notar com un xicotet fil d'aigua lliscava entre les seues cames. De seguida, es va adonar que s’havia posat de part, però no li va donar temps per cridar el seu marit per tal d’anar al paritori. Va tindre la valentia d’agafar el bastó que conservava de la seua iaia per tal de tindre alguna subjecció quan les contraccions s’acostaren. Però malgrat acò, no li va donar temps a arribar a la porta del jardí, s’hagué d’agenollar de colp al costat d’unes precioses flors blaves. El nadó ja no podia esperar-se més, el seu cap ja es veia i només volia explorar un món nou i real.
Ivy no va tindre més remei que parir a soles. La nena ,anomenada Choisie, portava els cabells rossos, la pell morena amb les galtes rosades i els ulls blaus com aquelles flors, i a més ,curiosament de la monyica, n’eixia una flor del mateix pigment que el seu color d’ulls, però aquesta desapareixia en el moment que la nounada deixava de plorar.
Durant 15 anys aquest fantàstic succés es repetia cada vegada que Choise plorava o discutia amb algú. Temps després, quan es va casar amb un robust Garret i tingué dos fills, Corey i la bella Engel, va decidir que el seu estigma no l’heretarien els seus fills. Va tornar a plantar unes flors blaves , convençuda que això no seria cap obstacle per assegurar la permanent felicitat familiar. Però , cert dia, a la senyora Choise se li anà el que més volia , el seu Garret, i d’aquesta tragèdia i el continu pesar,  va tornar a créixer-li aquella primera flor , la qual amb molta força extengué les seues arrels per aquell cos tan fràgil .
Els laments i els plors de la senyora Choisie no podien silenciar-se, ni ella mateixa era capaç de reprimir-los, fins que un dia arribà el moment que tots temien: s’havia convertit en aquell arbust de flors blaves que ella i el seu marit havien plantat fins el final dels seus dies.

Mireia Prieto Merchante.- 1º B Batxiller

Col.legi La Purísima- Torrent


Farme Date
Farme Date i la seua dona estaven començant a llevar-se la idea del cap. El fill que tant volien no arribava i, a l’edat que tenien, ja era molt difícil.
Però l’esperança no s'ha de perdre mai. Als cinquanta-set anys, la senyora Date va tenir un fill. Un fill menut, i ja amb alguna arruga, Antique Date. Per desgràcia, la seua mare no va sobreviure al naixement i el seu pare el va educar tot sol, ensenyant-li la seua professió, agricultor. Farme Date era un dels millors agricultors del poble. Tot i que amava allò que feia, sabia quin aliment era l’adequat segons allò que es volia aconseguir. I així, Antique Date va aprendre el poder de la taronja per aclarir el color dels ulls, el dels espàrrecs per fer créixer les ungles, la capacitat de les pomes d'engrandir les mans, el poder de les nous per allargar la vida... Però als anys, Farme va morir a les dotze i mitja d’un dia fred, l'hora en què el seu rellotge es va parar.

Antique Date es va quedar orfe, sobrevivint per ell mateix, sense cap familiar pròxim ni cap amic. I, com si els dies foren anys, es va fer vell ràpidament. Es va convertir en un home de costums. Portava sempre unes ulleres grans i redones que, amb la gran barba blanca des de jove, només deixaven a la vista els seus llavis. I l’uniforme de cada dia. Barret anglés, camisa color blanc vermellós, cinturó de cuir desfet, pantalons llargs fins a les aixelles, i sabates de sola desgastada amb un forat. A més, duia un rellotge de canell que marcava l’hora exacta, i altre de butxaca on sempre hi eren les dotze i mitja. Cada dia passejava pel poble tot sol amb una bossa de nous, recordant els escassos moments viscuts amb els seus progenitors i fixant-se en les persones que veia passar: les famílies passejant, les minyones baixant al mercat, els xiquets jugant a la plaça del poble...
Un matí un xiquet se li va acostar i li preguntà si podia donar-li unes nous. S’adonà que de res li servien ja a ell ja que no tenia cap família i la gent es dedicava a mirar-lo com si fóra una bèstia d’altre món o d’altra època. Decidí a partir d’eixe moment repartir  nous a tot el que trobara al seu voltant, així almenys la resta podria gaudir la vida amb família.

Un dia fred, el fill xicotet dels Watch preguntà al seu pare per aquell home vell que anava repartint nous i que feia ja dies que no veia.
-Ara està en un altre lloc, feliç. Amb els seus pares.-li contestà alhora que pujava la mirada al cel. Prenc un nou- li va dir.

Rosa Puig Victoria
1º B Batxiller- Col.legi La Purísima- Torrent

Lignina

Des de xicoteta, Lignina va ser menyspreada per la societat  per la seua peculiaritat: tenia branques en lloc de dits. A ella no semblava importar-li, ja que ella se sentia feliç quan estava a soles rodejada per la natura, en un bosc prop de la seua casa a què solia anar tots els dies. Els seus pares, els Shizen, tampoc li donàven importància, ja que la seua raresa no dificultava que visquera una vida normal.
I arribà el dia que va ser presentada en societat, i eixe dia va conèixer John, un xic alt, prim i  que lluïa molt elegant. Els dos es van enamorar a primera vista. John pertanyia a la família dels Baum, i tampoc li va importar els dits de Lignina, dits que fins i tot li enlluernaven.
Tres anys després, Lignina i John es trobaven al bosc passejant, com solien fer tots els caps de setmana. El que ella no sabia era que, aquesta vegada, ell li tenia preparada una gran sorpresa. De sobte, ell es va agenollar i i li va fer la pregunta que feia temps esperava. –Vols casar-te amb mi?- va dir ell. –Clar que sí !- va exclamar ella satisfeta. El jove va anar a buscar llenya per a encendre un foc i passar la nit. Quan ell hi tornà,el foc ja estava encés i Lignina havia perdut els seus dits.
Al temps  i amb molt d’amor els dits de Lignina esdevingueren humans i així estigueren molt de temps . Un dia el bosc que els jóvens freqüentaven va quedar devastat per un incendi i ella va sentir com una part de si mateixa es moria. Van passar els mesos i cada vegada Lignina se sentia més feble, fins que un capvespre, contemplant aquell bosc ple d’a`nimes afins, va caure a terra inconscient i els seus dits tornaren a ser branques.

Sergi Pèrez Gascón. 1º B Batxiller
Col.legi La Purísima- Torrent

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada