Bon dia! Des de l'IES Beatriu Civera saludem els participants i les participants en el diàleg d'enguany. També volem saludar les persones que l'organitzen i, com no, la nostra escriptora, Teresa Colom.
Ara vénen els nostres microrelats. Tots han estat escrits per alumnes de 1r de Batxillerat.
Àngela Busó

La Cerca de Cornie.

Cornie corria pels carrers empedrats perseguit per un record.

Els pocs minuts que havia passat trepitjant la prima línia en mig de la vida i la mort li havien mostrat coses massa complexes per a ser compreses per algú amb una ment tan ingènua.

I, encara que no hauria d´haver aprés res de la seua visita a la ultratomba, un sentiment de veracitat s'arraconava en el seu cor. Havia descobert un dels secrets de la Dama de la Foscor, la Soledat.

Sense esperança no hi ha desesperança, com podria un ésser realitzar tan àrdua tasca si no fora per la falta d'il·lusions.

El xiquet va decidir que s´havia d´aïllar del món per a trobar la resposta de la pregunta que es feia contínuament.

-¿Mare, a on et trobes?- li preguntava al cel.

Durant mesos l'orfe va viure en els carrers de distintes ciutats, buscava la seua progenitora en totes elles però mai conseguia localitzar-la. Ningú es fixava en el jove i un cotxer descuidat va acabar amb la seua vida.

A pesar de tot, el xiquet va proseguir amb la seua busca. Preguntava per sa mare a cada ànima errant.

Un esperit de set anys i ulls translúcids el va guiar fins a ella.

Alba Carrasco, IES Beatriu Civera

 

El cas de Taup

El senyor Taup va tindre un passat peculiar, ja que la seva mare, en donar-lo a llum, va morir i el bebè, després de sortir de l'úter de la mare, també, però passats uns minuts aquest va tornar d'entre els morts i va reviure tan sols uns minuts després del seu naixement.

En l'adolescència, aquest sofria atacs de pànic que no el deixaven dormir. Un dia, Taup li va preguntar al seu pare:

-Pare, a quin fet es deuen els meus malsons i els meus atacs de pànic?

-Ja és hora que sàpigues tota la veritat - li va contestar. -Fill, la teva mare va morir en donar-te la vida i tu, després d'aquest esdeveniment, vas morir... però transcorreguts cinc minuts vas tornar a la vida... i tots ens quedàrem paralitzats. Puc dir-te que tot el que t'ocorre ara és a conseqüència del teu passat..

Després d'acabar aquesta conversa Taup es va desmaiar.

Passats deu anys, dedicà la seva vida a la teologia i va començar com a director en un institut mentre s'aficionava als fenòmens del més enllà.

Jorge Falcón, IES Beatriu Civera

 

La senyoreta Clock. Va estar adequat el seu nom encara que fos pura casualitat. Tornava a nàixer, i aquesta vegada els rajos de sol que entraven per la finestra la van il·luminar com si fóra la primera vegada, descobrint l'arribada de la primavera. La impaciència s'apoderava de la senyoreta, volia créixer com més prompte millor per poder gaudir de llibertat i de tot allò que l'envoltava, i el seu desig no va tardar a arribar, de fet, cada vegada més ràpid. Sovint es quedava mirant aquella estranya taca situada al terra de la seua habitació, que semblava un rellotge...

Altra vegada es repetia la imatge de les minyones amb cara d'estupefacció, ja estava acostumada. Però aquesta vegada volia aprofitar la seua vida per a trobar l'amor, aquell que tant havia desitjat, però que no va ser possible per la rapidesa amb què passava la seua vida.

Aquell matí la senyoreta va quedar terroritzada, sabia que no li quedava molta vida, però, com podia ser això? Només havien passat setmanes... Va observar la taca en forma de rellotge amb més deteniment, aquesta vegada, marcava una hora, les nou.

Un altre part. La senyoreta ja havia nascut però... qui eren aquelles noves persones? On era sa mare? Va observar el rellotge. Les nou del matí.

Andrea López, IES Beatriu Civera

 

El miracle

Fa uns dies va ser el meu aniversari. Un d'aqueixos dies que esperes amb impaciència desitjant que arribe i que mai acabe. On es reuneix la família sencera amb un únic propòsit, festejar el dia del teu naixement.

Van trucar a la porta. Vaig apropar-me amb l'esperança de trobar-me a alguna persona que abans havia convidat a la festa.
Una dona velleta d'aspecte estrany, s'apropà a la porta i em digué: "Feliç aniversari, Caterina...". Em vaig quedar bocabadada. Com sabia el meu nom? Tot era molt estrany.
La dona va allargar el braç dient-me: "Agafa aquest present, és el mínim que puc fer per tu". Vaig agafar-lo amb cura i, entre dents, li vaig donar les gràcies.

Era una petita caixa daurada, estava tancada amb un cadenat, darrere hi havia una carta que deia: “Si estàs llegint aquesta nota, no dubtes mai que t'estime. T". Odie no comprendre les coses. Un impuls de còlera i intriga va fer que obrira la caixa.
Dins hi havia un simple nom, el nom de l’enterramorts.

Després de dies d'investigació, vaig aconseguir parlar amb ell. Ell em digué que la meua mare, Teresa Colom, va morir embarassada de mi i que miraculosament jo vaig nàixer. Ell em va entregar a una família d'acollida.

Rosa María Vázquez, IES Beatriu Civera