9 de març 2017

L´AJUDANT DE L´ENTERRAMORTS

La seua mare li havia demanat que anara a la pastisseria. Sempre que estava embarassada es moria per unes coquetes d´atmetles que hi venien. Com que la seua germana menuda va insistir, també el va acompanyar, però abans, la mare li va protegir la cara amb un mocador. El dia després del seu naixement, havien aparegut en la seua careta unes taques verdoses de diferent grandària, però cap dels dos metges que van poder pagar havien sabut quina era la causa d´aquestes erupcions.
Durant el camí, la xiqueta no parava de parlotejar sobre tot el que veia, ja que les seues eixides a l´exterior no eren massa freqüents.
En passar pel canal que separava la granja on vivien del poble, la menuda va veure un pardalet ferit a la vora i, volent-lo salvar, hi va caure dins. El seu germà va intentar traure-la, però la tela se li havia enredat al coll i l´havia ofegada.
Sabia que no podia tornar, així que va córrer fins arribar a un cementeri i, en veure pasar l´enterramorts, li va dir que volia ser el seu ajudant.
 
Júlia Palomares Cabanilles, 2n Batx. A
IES Jaume II el Just. Tavernes de la Valldigna



LA TIETA LIGNINA

Poc després del seu casament, la tieta Lignina seguia lluint aquells dits humans que sempre havia somiat en lloc de branques. Ella i el seu marit s’havien traslladat a una casalici proper al port que havien heretat i feia temps que intentaven, sense cap resultat, tenir un fill que els omplira de felicitat. Per fi, un matí la tieta es va llevar amb el malestar propi d’aquest estat i als nou mesos va nàixer la criatura. Era un nen preciós que li deien Pol però al poc temps es van adonar que estava cec i, quan va créixer, el van posar sota la tutela del fill d’una minyona, el qual tenia la mateixa edat. S’havien fet inseparables, el guia li contava com era el món que els envoltava i a canvi Pol li ensenyava aquella capacitat que havia desenvolupat per a comunicar-se amb els animals. Fins que un dia, passejant pel port, l’invident en un descuit de l’ajudant va caure al mar i quan el van traure de l’aigua va dir les seues últimes paraules:
-    Li diuen Caterina i viu amb les balenes.
Però, ningú no el va creure fins que mesos després, un mariner contà la seua troballa.

Roser Pascual Egea, 2n Batx. A
IES Jaume II el Just. Tavernes de la Valldigna




LA SENYORA HEARTHS
Preocupada pel seu estat, la senyora Hearths havia anat a diversos metges, però cap d’ells havia sabut què dir-li. Quan algú posava l’orella al ventre podia escoltar un mugit de bou, uns miols de gats... Aquella estranya panxa es feia cada dia més gran. Era com si a l’interior s’hagués creat un ecosistema. Allí dins creixien bèsties i es produïen tota mena de fenòmens meteorològics.
Aquell dia va marxar prompte a casa. No es trobava bé. La nena que duia a les entranyes es movia molt.
    Eixa mateixa nit va nàixer la nena de la senyora Hearths. Tenia els pèls rosats, els ulls blaus i la panxa inflada. La malaltia de la mare li marcaria la vida. Quan aquesta havia patit crisis d’ansietat, s’havia alimentat amb els seus propis cabells i ja se li veia la calvície. La depressió se la menjava. No podia deixar de pensar en aquell dia que va lliurar el nen dels Bubel a la senyoreta Keaton.
    Un matí del mes de març la nena va desaparéixer. On s’havia posat? Tothom la buscava però mai no la trobarien. Una gran bèstia al seu ventre l’havia engolida.  

Laura Tur Rodríguez, 2n Batx. A
IES Jaume II el Just. Tavernes de la Valldigna

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.