La llum de les
estreles
El sol va somriure al veure que la primera va nàixer bé. El cel va
plorar amb la segona.
Cinc minuts separaven a
Amber i Zaylee. Cinc minuts i 26 lletres.
Només es fixaren en els ulls de la primera. Uns ulls que d’un daurat intens
comptaven històries, deixaven bocabadada a la primera persona que es creuara
pel davant d’ells. Els ulls de la segona: blaus. Mai ningú haguera trobat bellesa
a aquells ulls que només auguraven mort, aquells ulls freds que ningú no
mirava, per por al que passara; al que passaria.
Uns passos corrien lleugerament de finestra en finestra, buscant la
millor vista del jardí de la casa, per on tots els convidats començarien a
arribar en unes hores. Altres passos recorrien
els més desconeguts racons de la casa, preguntant-se on podria acabar de llegir
la seua novel·la sense ser molestada.
“Avui és un gran dia, filla meua”. La mare no havia parat de repetir
aquelles paraules des que els preparatius per a la presentació en societat
havien començat. Òbviament, cap dels comentaris havia sigut destinat a ella.
Competint amb una germana de cabells rossos, res podia fer els seu curts i
negres cabells, res es podia fer amb uns ulls que donaven por, i res es podia
fer amb una blanca pell com la de la neu, que indicava que mai no havia vist la
llum del sol.
Cinc minuts i el ball començaria. Els peus de Zaylee penjaven de la biga
on havia trobat refugi, allà en una vella granja pràcticament derruïda. A
través d’un forat al sostre es podien veure una infinitat d’estreles, i les
estreles la miraven a ella. Reflectades als seus ulls, aquest no donaven ja tanta
por. Ella els va tancar i va a demanar a les estreles. Les estreles, escoltaren
els seus precs i respongueren.
Encara amb els ulls tancats, va somriure.
“No vull que em miren amb por als ulls. Desitge que no tinguen por de
mi, sinó de quant poden arribar a estimar-me.”
Uns passos recorregueren el jardí com si foren ales. Volaven. Zaylee,
per primera volta, va entrar al gran saló amb la seguretat que posseïa la seua
germana. Per primera vegada, ningú no baixà la mirada. Per primera vegada,
observaren els seus ulls plens d’estreles.
I els admiraren.
Inés Barat Pérez. 1º B Batxiler
Col.legi la
Purisima- Torrent
ELS ASPETTI
Eren les quatre de la vesprada i com
sempre Lignina prenia té, sempre fidel als seus orígens, li donava el mateix
trobar-se a Tànger, a quilòmetres de la seua família sempre que estiguera al
costat del seu espòs , era l’únic que mai no li fallaria.
Per motius de treball es trobaven ara
vivint al Marroc. Lignina estava embarassada de huit mesos , esperava el seu
primer fill, l’anomenarien si era baró Héritier. Tota la família es trobava
impacient i seria l’hereder de tots el seus béns de la família i mantindria en
bona posició el seu cognom. Lignina estava ansiosa, sols quedaven unes setmanes
perquè el seu estimat nadó nasquera i així tornar a Anglaterra. El senyor
Aspetti va donar-li la millor notícia, el 19 de febrer hi tornarien, després de
donar ella a llum.
Ara Lignina , ja ix… oh déu meu!- va
exclamar la minyona Bendrininka, fidel i confident de la família. El senyor
Aspetti era a l’habitació junt a
Lignina, li va agafar la mà i li va donar la mala notícia: el xiquet no havia
sobreviscut .
Recuperada totalment Lignina,
tornaren a Anglaterra i com eren joves, la vida seguia amb plans de futur. La
vida dels Aspetti va començar a anar millor , eren una parella respectada però
sempre queia algun comentari inoportú en els grans actes de societat. Una parella
tan jove i sense descendència- deien murmurant. Fins que un dia , en el gran
ball organitzat pels Kilmenton ,Lignina donà una gran noticia , estava
embarassada .Per fi ningú faria cap
comentari.
Li posaren Umile, i era una xiqueta
sana, amb els cabells rossos i els ulls verds. Al temps , Umile es va fer molt
bella però la càrrega de no haver sigut un baró queia sobre ella com una llosa.
Mare i filla no s’entenien. El seu pare era realment qui la cuidava. El dia que
la presentaren en societat, Umile, va veure com el seu pare pujava escales
amunt i passats uns moments escoltava uns gemecs que provenien de les golfes.
Va pujar les esclaes de caragol i va obrir una porta, que mai abans havia vist.
La minyona Bendrininka la va aturar i va esperar que Umile baixara , va agafar
la clau i va entrar .”Què t’he dit mil voltes? que no pots fer soroll, que la
teua mare no pot saber que ets ací ;un home
amb branques per mans es va acostar a ella i es va disculpar.-Tens raó,
mai tornarà a passar. No vull que el pare
s’enfade amb mi.
Lydia Torralba Bonillo
1º B Batxiller- Col.legi La
Purísima-Torrent
MURS, CORNIE I MÉS MURS
Cornie creu que tot marxa bé des del
dilluns, o això li escriu a la seua mare. A l'orfenat els dies cada vegada semblen més llargs, i més ara que
sap com de prop estan de trobar-se. El senyor Fosk continua com sempre, cridant
i castigant tots els xiquets que pot, però el petit Cornie ja no sap si això és
roí, o l'ajudarà a dur a terme allò que haurà de fer dins d'uns dies.
Diu: "Mare, l'altre dia pují al mur i em va semblar veure el senyal que digueres que em manaries a l'horitzó. No ho recorde ben bé, perquè vaig caure a terra i em sentí morir, però tu estaves allí i unes veus abismals em deien el pla una i altra vegada, i em recordaven que tot eixiria bé". Quan el xiquet desperta, tothom vol saber què ha vist, però les veus li segueixen parlant, i no cedeix, ningú ha de saber el seu pla, ningú ha de saber el que passaria, el que faria, el que aconseguiríen.
Diu: "Mare, l'altre dia pují al mur i em va semblar veure el senyal que digueres que em manaries a l'horitzó. No ho recorde ben bé, perquè vaig caure a terra i em sentí morir, però tu estaves allí i unes veus abismals em deien el pla una i altra vegada, i em recordaven que tot eixiria bé". Quan el xiquet desperta, tothom vol saber què ha vist, però les veus li segueixen parlant, i no cedeix, ningú ha de saber el seu pla, ningú ha de saber el que passaria, el que faria, el que aconseguiríen.
Els xiquets a l'orfenat no el creuen quan
diu que tornarà amb la seua mare, per això calla i tracta de no caure en la
rutina com ells , creient que mai no tornaran a buscar-los.
Ja està tot preparat, ja no té por. El
senyor Fosk tanca les portes a les deu, i tots s'amaguen a la teulada a fumar.
Els més petits a dormir. Ningú estarà escoltant. Ja no pot anar enrrere, ja no
pot dubtar-hi, ja no vol quedar-s’hi un dia més. Quan no el vegen, agafarà les
tissores i les xinxetes, i s'hi amagarà. Quan no el vegen entrarà a l'habitació
del menyspreable senyor Fosk. Quan no el vegen deixarà que xafe les xinxetes,
amb els peus nus quan isca de la dutxa, com cada nit. Quan no el vegen
s'aproparà, a l'home que va acabar amb la vida del seu pare, tirat a terra pel
dolor de les xinxetes, i el matarà. El matarà amb les tissores. Per ella, per
la seua mare., pel seu pare ja mort. Per ell mateix. El matarà per emportar-se
l'home que més amaven. Per fer-li justícia.
El matarà. Anirà després a l'habitació on dorm cada nit, i avisarà el seu company d'allò tan bó que és el silenci, que guarda ben bé els secrets, sense saber que temps després de veure l'assassinat, aquest company seu acabarà soterrant morts. Cornie apujarà el mur per trobar la seua mare. Passarà a l'altre costat i caminarà fins estar amb ella.
El matarà. Anirà després a l'habitació on dorm cada nit, i avisarà el seu company d'allò tan bó que és el silenci, que guarda ben bé els secrets, sense saber que temps després de veure l'assassinat, aquest company seu acabarà soterrant morts. Cornie apujarà el mur per trobar la seua mare. Passarà a l'altre costat i caminarà fins estar amb ella.
Miguel
Palacios Marín
1º B Batxiller.- Col.legi La
Purísima- Torrent
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.