4 de març 2017

IES Sedaví; concurs de microrelats Diàleg 2017. La senyoreta Keaton i altres bèsties, Teresa Colom.

Estimades i estimats,
salutacions des de l'IES Sedaví! Com cada any en aquesta època, arriba la primavera, comencen les "mascletaes" i...el blog del Diàleg s'ompli de creacions d'estudiants de Secundària que, junt amb el seu professorat, han decidit de treballar una mica més. Enguany, els relats són plens de criatures meravelloses, com el llibre que hem llegit i treballat i com la pròpia vida. Així doncs, us presente els relats de les meues "bestioletes". Us demane disculpes (i a elles també) si se m'ha passat alguna errada ortogràfica o d'expressió. Estem d'exàmens i avaluacions i les presses i l'acumulació de treball fan que no sempre haja pogut estar al cent per cent. Si en detecte alguna en una lectura posterior, tractaré de solucionar-la abans de la trobada; si no puc, demane la vostra comprensió.
Ens veurem aviat!

TWELVE O'CLOCK

La rosa no punxa, sí la filla dels Simons. ¿Per què es així la humanitat?. Tic-tac. Mentre la Caterina nada pels oceans. Tic-tac. Ei, Mulay, em pots dur? L’adolescència arriba. Tic-tac. Si l’amor és passió, serà fugaç? Maylon. Primer pla. Tic-tac. I aquell bes, llavor de la passió dels joves... Mai. Tic-tac. On som? Keaton, veig unes bèsties. Passava les primeres pàgines. Tic- Tac. Ja edat adulta. Tic-Tac. Un any. Vella. Tic-Tac. Innocent em pregunte on és la Senyoreta Clock?. Ni tic ni tac. Fi. Comprenc que morir no és perdre la vida: morir és perdre el temps. I que la mort no es va poder endur el coneixement abans que en tinguera la raó.

ANDREA DÍEGUEZ, 2n BATX B


VIU, JOVE!

En un temps i lloc molt llunyans, existia una dona d'edat desconeguda per a tots els seus familiars i propers a ella. Cada dia despertava amb un aspecte diferent i li variava l'edat com ho feia l'humor. Si somiava, per exemple, amb llocs o persones que evocaven sentiments alegres, despertava amb un cos i cara de qualsevol xica de setze anys, però si sobtadament li donaven una mala notícia o la feien enfadar-se envellia ràpidament. Tots estaven ja acostumats a les seues particularitats i canvis però a vegades la gent que no la coneixia la mirava amb un gest estranyat i ella s'adonava però no en feia cas, era la seua vida i li agradava.
Cada dia usalceu sabent que la vostra vida és una rutina però no feu cas al fet que el temps passa i sobretot S'ACABA, a diferència de la Vella Clocky no sou immortals i qualsevol dia, la vida s'haurà acabat per a vosaltres. Així que riu, crida i plora si ho necessites perquè cada segon que deixes passar mai més tornarà.

MARTA TORRILLAS PRIETO, 2n BATX A



 VISIÓ DES DEL PORXO

Havia viscut sempre amagant-se sense saber per què ho feia. Quan era xicotet l'ocultava la seua mainadera, quan va créixer va aprendre a fer-ho a soles. Un dia va pensar la raó per la qual s'havia d'amagar i no la va trobar; decidí deixar de tapar-se, i va descobrir que era molt més lliure i molt més feliç. Des d'aleshores sempre va mostrar a la gent tot el que havia estant ocultant durant tota la seua vida, normalitzant la seua situació. Aquesta decisió li va costar la seua relació amb la minyona però va descobrir que tots amagaven un secret i que tots eren diferents, no tornà a avergonyir-se d'ell mai més.


MARIA PINO, 2n BATX A

ACQUA

Laia sempre havia sentit una especial atracció pel mar, on tot és calma, font d’inspiració, felicitat i amor. Ella volia dedicar-s'hi en cor i ànima, encara que com que provenia d’una família humil de poble pesquer l’única manera de fer-ho era mitjançant la pesca, d’ací prové doncs la seua obsessió per aquesta.
Ella era molt bona, així i tot es dedicava a fer-ho des la vora del mar degut a les limitacions del gremi pesquer, el qual imposava que les dones havien de quedar-se a terra, cuidant la casa, arreglant i venent el peix.
Cada nit somiava de fugir en vaixell, sense direcció, lliure, amb cants de balenes de fons. Això estranyava perquè estaven extingides i a més escoltava a una xiqueta cridant-la, laMENT  lliurava.
Llavors obrí els ulls i es dirigí al port on el pesquer estava a punt de partir. S’hi infiltrà, i esperà el silenci per furtar una canya i finalment complir el seu objectiu. Va llançar-la amb totes les seues forces sense saber que no era ella qui anava a pescar aquella vegada. Una força increïble va tirar d’ella i després d’un inútil forceig caigué a l’aigua.
Mai més van tornar a veure-la, era lliure.

RAFAEL ALFARO, 2n BATX  

ETERNAMENT FUGAÇ

Mailon es va quedar encantat quan va veure entrar a l'hivernacle a la senyoreta Clock, era preciosa, amb aquells ulls espantats, i també notava, no sabia per què una gran innocència en la seua mirada, com si tot al seu voltant fóra nou per a ella. A partir d'aquell dia, s'acostava tots els dies a la casa, per intentar veure-la, de vegades la veia a l'hivernacle, però la majoria de vegades, només per la finestra de la seva habitació. Notava canvis en ella dia a dia, semblava que cada matí creixia i es feia més dona, i ell interiorment també creixia amb ella. Aquell dia, estava preciosa, un nerviosisme i un anhel creixia dins d'ell, haguera desitjat anar cap a ella i dir-li que estava molt guapa, i com d'enamorat n'estava. I així ho va fer, va agafar la seua mà i van començar a ballar. Els dos estaven feliços, compenetrats, com si estigueren destinats els dos al mateix camí. Aquest va ser l'inici de la seua vida en comú, totes les tardes quedaven a l'hivernacle, totes les tardes envellien junts, i allí va ser on els van trobar agafats de les mans, jaient a terra sense vida.


LAURA BALAGUER, 2n BATX A 


SENSE TÍTOL
La senyoreta Brisiel, amb 27 anys va morir donant a llum a una petita nena, anomenada Sherley, morena de cabells i d'ulls verds, d'un verd hipnotitzant. Dos dies després, el recent adolescent, que es deia Soiler, de setze anys, nomenat Enterramorts anava a dur a terme el seu primer enterrament, el de la senyoreta Brisel. Aquesta mateixa nit, després de l'enterrament, en els somnis del jove es va aparèixer la cara de la difunta senyoreta Brisiel, del rostre de la qual el jove quedaria enamorat sense poder oblidar-lo.
Després de just 16 anys, Sherley una adolescent de radiant bellesa, de visita a la tomba de la seva mare va creuar mirades amb el ben plantat Enterramorts. En els següents dies la jove tornava diàriament, no amb la intenció de visitar a la seva difunta mare sinó de creuar-se alguna volta més amb l'enterrador. Després de gairebé un mes i mig repetint diàriament les visites, l'enterramorts ja enamorat, es va atrevir fer el pas de dirigir-la la paraula i li va dir ...
RUBÉN MORENO, 2n BATX A


 EL SENYOR BEOBACHTEN
Ens vam conéixer i ens vam enamorar. Volia compatir tota la seua vida amb mi. Al senyor Beobachten li van diagnosticar Progeria, una malaltia que presenta envelliment brusc i prematur. I damunt, ell patia monofòbia, el temps per a ell passava a una velocitat aclaparadora. Passaven les nits i era incapaç de desfer-se de l'insomni per la por que li donava morir, no hi havia cosa que li preocupara més. Tots els matins s'alçava i deia frases del tipus de "viu com si anares a morir demà" o "no perdes ni un sol dia sense acostar-te al teu son". Era una persona vivaç, que no li importava arriscar i perdre, aprenia dels seus errors i deia que la seua única missió en la vida era fer feliç a algú. I ho va aconseguir. Va fer que la seua mort deixara un buit immens en la vida de moltes persones...Es va anar com el temps i em vaig enamorar encanara més del seu record.

NOELIA SÁNCHEZ, 2n BATX A


ARRIBADA L´HORA

La senyoreta Clock contemplava amb la finestra oberta el paisatge que oferia l´alba, quan s´adonà del niu que estava en l´arbre prop d´ella. Hi havia un únic ou i estava trencant-se, per això la senyoreta Clock hi centrà la seua atenció.
Mitja hora després seguia contemplant l´escena amb entusiasme, sense apartar-ne la mirada, i finalment el pardalet aconseguí eixir de l´ou. Poc després la mare tornà on el pardal, la qual cosa provocà que Clock esbossara un somriure en el seu vell i innocent rostre. Experimentà aleshores una estranya sensació i va decidir tornar al seu llit.
Començà a pensar en les experiències viscudes del seu últim i únic any, però tots els seus pensaments van ser envaïts per aquella meravellosa sensació que li va produir l'arribada de la primavera: el característic color de les fulles del arbres, l´aroma de l´aire i la varietat de flors que abundaven el jardí.
La senyoreta Clock, satisfeta i feliç amb el viscut, va visionar mentalment aquest espectacle mentre esperava que arribara la seua hora.

CARLA BOQUETE, 2n BATX A



 L’AMOR D’UN FILL

Woody, tot i sabent que l’enterramorts no era son pare, no pensava en altra cosa que no fóra una vida eterna al seu costat. Ja fóra preguntant-li tots els misteris de la vida, jugant amb ell o viatjant pel món.
El que no sabia era que la Mort, la seua mare adoptiva, la qual Woody sols volia per haver-li perdonat la vida, estava a punt de trencar-li el cor.
Després d’uns anys la Mort va matar l’enterramorts. Woody sabent que la culpable era sa mare va decidir acabar amb ella. Finalment va acabar amb ella. El que no sabia era la maledicció que arrossegaria de per vida.
Transformar-se en la Mort.

CÉSAR ZARZOSO MEDINA , 2n BATX A


 ELS DESTINE
La nena de la família Destine va anar acompanyada de la mort des que va nàixer. En cada dinar, en cada sopar, parlava als seus pares de les seues premonicions: el ràpid creixement d’una xiqueta desconeguda i la seua mort, la desaparició d’una nena a l’oceà, la mort d’un xiquet degut a l’absència de fred... La senyoreta Destine era ignorada pels seus pares, que ho consideraven tot com idees pròpies de la infantesa, però La Mort, que sempre s’havia comunicat amb la nena, insistia que havia de seguir transmetent aquestes previsions. L’últim auguri fou el presagi de la seua pròpia mort, el qual tampoc fou cregut pels Destine. El seu dia arribà, i La Mort se l’endugué com havia fet amb la Senyoreta Clock o amb el nen dels Bubel, els quals eren nens especials i insòlits. Al més enllà, on eren duts per La Mort, quedaren aquests xiquets, tractats al més ací com bèsties, per una eternitat amb absència de distincions.


MARTA BELENGUER, 2n BATX B


SENSE TÍTOL

La veritat sobre la vida i la mort ens pot arribar en qualsevol moment i al petit Cornie li arribà aquell matí en què es disposava a enfilar-se a un arbre per observar més enllà dels murs de l’orfenat. I va ser en eixos segons de la caiguda en que va arribar a veure allò que era la vida: un camí ple de vivències tant positives com negatives que desemboquen en la mort, una mera prolongació d’aquesta. Va veure, a més, que per arribar a viure-la caldria enderrocar tot tipus d’obstacles que ho impedisquen.
Fou per eixos segons únics que el petit Cornie, eixa mateixa nit, es disposà silenciosament a escalar aquell mur que l’impedia viure i emprendre un camí fins la llibertat lluny de totes aquelles limitacions i obstacles que comportaven la vida a l’orfenat.

MAR SÁNCHEZ, 2n BATX A


 SENSE TÍTOL

Ja feia temps des que aquella criatura havia estat vivint al jardí de la tia Margarida. Tothom semblava estranyat amb la relació d’aquests dos. Ningú l’acceptava. Com podia ser que una dona com la tia Margarida i aquella aberració passaren tant de temps junts? Qui era? O millor dit, què era? Els més supersticiosos deien que es tractava del seu fill, altres pensaven inclús que podia existir-hi una pertorbadora relació amorosa, i altres tot ajuntant les dos teories parlaven d’una més pertorbadora encara possible situació edípica. Ella prenia totes aquestes teories com a estúpids rumors d’eixos tan habituals als pobles. Tenia en estima a la criatura, tot li resultava indiferent en el moment en què s’ajuntaven. Gaudia amb la seua companyia i oblidava el buit emocional que la seua impossibilitat per a tindre fills i el fet de no haver trobat l’amor durant els seus 52 anys de vida li havien creat.
No era d’esperar que després de tant de temps la criatura se n’anara per sempre. Potser els humans mai arribarem a entendre als monstres, o potser els mostres siguen més humans que nosaltres. Fóra com fóra, cap ser mereixia tal tracte.
La tia Margarida deixà de viure.

GUILLERMO MONTEJANO, 2n BATX A


A CADA PORC LI ARRIBA EL SEU SANT MARTÍ

Encara hi ha d’ aquestes persones que es creuen tot allò que els conten, de les que proven de tot…com Martina. Però eixa rutina va canviar el dia en què va nàixer la seua primera filla, l’Anna.
Tot havia estat bé fins que en tingué lloc la cerimònia de benvinguda al món d’Anna, quan una vella amiga de Martina, Rosa, li va oferir un remei natural, que consistia en unes gotetes que havia que tirar a la llet per evitar la varicel·la. Martina, com tot, s'ho va creure.
Com a conseqüència, en tres dies l’Anna havia pegat un estiró més del que tocava. Quan passaren tres mesos, pareixia que havien passat 14 anys. Aquesta ja es col·locava roba de la seua mare quan encara no en feia ni cinc pams. Aquesta creixia i creixia, sense parar. Martina no sabia què fer, estava clar que aquell ‘’remei natural’’ només feia que accelerar el creixement, i per tant, la mort.
Cinc anys després, Rosa va tindre un fill, Joan. Martina molt enrabiada, va anar a la cerimònia de benvinguda. Va aparèixer amb un porc. Ningú en sabia res, ningú s’explicava el perquè d’aquella reacció. Martina el va apropar al Joan, aquest va ficar la mà damunt del porc, quan a poc a poc es va començar a convertir la seua mà en una pota de porc. Aquest no en va morir abans de temps, però hagué de passar bona part de la seua vida amb la mà embenada.

RAQUEL GÓMEZ, 2n BATX A

HOLA, PETIT

Quan els pollins van nàixer i van veure als altres animals saberen que ells eren diferents, ells havien nascut amb vuit potes, dos caps i un sol tronc; van sobreviure, fins que un dia el senyor Fers va vindre amb uns homes amb bates que es van acostar i, de sobte, el món es va tornar negre.
En despertar el petit dels pollins sentia un dolor increïble a la meitat del cos i no va notar el seu germà, va obrir els ulls i es va veure dins d’una cel·la i davant d’ell estaven el senyor Scrupol i un altre metge
-Un d’ells no va sobreviure a la ntervenció doncs els vam juntar de nou, l’altre pareix estable.
-El circ el vol igual- va dir el senyor Scrupol.
Després d’aquella conversa es va dormir i en aquesta ocasió va despertar en un altre lloc, amb gent que el mirava. Dins la multitud va passar la Mort i li va parlar.
-Pobret, tu no tens la culpa, vols tornar amb el teu germà?
Ell solament va dir sí amb el cap i la Mort el va abraçar, tot va tornar a fer-se fosc, va tindre molta por d’aquell silenci fins que va escoltar el bateig de l’altra part del seu cor…

LORENA NAVIA MOLINELLI, 2n BATX A



 L’ESPERIT DE LA LLIBERTAT
Alguns anys després que la xicoteta Caterina va seguir el seu instint, sa mare tornà al treball. Va començar a fer projectes i es va guanyar la fama en la ciutat. Fou invitada a participar en la desfilada més important de l'any i no va dubtar a acceptar. La seua elecció fou un vestit llarg de colors blavosos amb xicotets dibuixos d'escates platejades i el lluiria la seua altra filla anomenada Oceà, una jove molt atractiva la qual va lluir el vestit de la millor manera possible. Van guanyar la desfilada posant a tot el món en peu davant d’aquella meravella. La mateixa nit anà tota la família al moll com feien tots els dies per a parlar a l'aigua intentant contactar amb Caterina. Sense esperar-ho, va aparèixer de l’aigua davall la tènue llum de la lluna plena amb la seua preciosa i gegant cua de sirena. Tots es quedaren gelats en veure semblant bellesa. Des d’eixe moment van saber que era un esperit lliure i el més important és que era feliç.

MIREIA PÉREZ, 2n BATX A


 EL NAIXEMENT

Va despertar en un patí, estava tot en calma. Qui era ell? Què feia ahí? No se'n recordava de res. De sobte va veure una jove dormida en una cadira, es va apropar i la va mirar, no sabia qui era ella ni què feia allí dormint plàcidament però es va enrojolar, era guapa i pareixia simpàtica; ell estava nu i va veure un xal en una altra cadira aixi que va decidir ficar-se'l per respecte a la jove que dormia en la cadira.
De sobte va recordar que no sabia què feia ahí ni tan sols el seu nom o d’on venia, potser la jove sabia respondre totes les preguntes que passaven pel seu cap com si d’estrelles fugaces es tractara. Va dubtar a despertar-la, però aleshores més preguntes passaren pel seu cap. Com reaccionaria ella? S’espantaria? L’ajudaria? Ella el coneixia o no? Així va estar una estona dubtant, fins que ella va obrir el ulls pel seu compte i el va veure davant seu amb el xal. Primer es va quedar sorpresa, després va mirar cap a un forat que estava en el terra i va somriure. Finalment va dir: “Sóc la senyoreta Brisiely, a tu et direm el senyor Brot”.

RAFA FERNÁNDEZ, 2n BATX A

L'OCELL

El petit Cornie no hi era precisament feliç a l'orfenat. El que ningú sabia era que a sota de l'aparença d'aquell nen silenciós es trobava un gran secret que ell amagava com un tresor.
Un dia, jugant, es va endinsar en el soterrani de l'orfenat , i es va posar a buscar i inspeccionar entre totes les antiguitats que hi havia. No va parar molta atenció, fins que va trobar quelcom sorprenent. No es pareixia a res que haguera vist abans, aquella espècie de material fosc tenia forma circular com un collar i tenia dibuixat un ocell a un extrem. Cornie se'l va ficar con si fóra un collar i màgicament es va transformar en un preciós ocell, aleshores tot impressionat i ple de excitació, va provar d'enlairar-se i eixir de l'orfenat. Ho va aconseguir sense cap esforç i però per primera vegada des que tenia us de raó, mentre volava, va assaborir la llibertat .Des d'eixe dia, esperava amb impaciència que arribaren les nits per poder posar-se de nou eixe objecte i enlairar-se pels voltants de l'orfenat, fins que un dia no va tornar i no es va saber res d'ell mai més, ni del seu secret.

MANUEL FERNÁNDEZ, 2n BATX


SOLEDAT

La notícia de l'embaràs de Mika i Dan els va inundar de felicitat. Tots dos, que vivien junts des de feia ja tres anys, eren del mateix barri i des de petits van saber que els seus destins anaven de la mà.
Durant els mesos d'embaràs les visites de familiars i amics eren freqüents, però les de Soledat, àvia de Dan, sempre eren peculiars. Soledat era una dona gran amb provada fama de bruixa. Des de jove la seva família renegava d'ella pel seu comportament i les seves nombroses malediccions a tot aquell que creuava paraula amb ella. Mai se la va conèixer amb parella, per això a tots va estranyar el dia que va tornar al barri, després d'una llarga absència, amb un nen de deu anys, el pare de Dan. Al poble es va dir que no era fill seu, sinó que l'hi havia robat a Àngela, la propietària de la casa que netejava. Adorava al seu nét, i la notícia de l'embaràs va ser uns dels pocs instants de felicitat en la seva vida.
Dies abans del naixement, el cansament i la nostàlgia van envair a Soledat. Poques hores abans del sobtat avortament de Mika, Soledat va morir. Aquest fet va sorprendre a la família, però aviat van entendre el que havia passat. Dues setmanes abans de les dues morts, Àngela va visitar a Soledat, i li va prometre venjança.

ESTHER MARTÍN, 2n BATX B


 PER QUÈ NO CANVIES?

Era ella qui no entenia que passava, se sentia estranya en un món on no encaixava, que no estava fet per a ella. Encara així volia entendre què l'envoltava, perquè era diferent de la resta de robots, perquè li tancaven les portes i no podia expressar-se com ella volia, com li agradava.
Va començar a observar que encara que cada individu no és igual al del seu esquerre ni al de la seua dreta, ella era menys acceptada que la resta, el seu físic mostrava dos ulls, un nas, una boca, dos braços, dues cames i no una pantalla, un ratolí, un teclat ni una bateria.
Va ser així com arribà a la conclusió que el món està envoltat d'androides, que són aquests qui et diuen com has de ser i com te n'has de comportar, que no pots eixir-te del teu entorn perquè deixes de ser un robot i et converteixes en una bèstia.
PILAR PALOMARES, 2n BATX B



PRIMAVERA

La tia Margarida se la mirà de dalt a baix: ja era quasi una dona. Encara recordava quan era ben menuda i la buscava per a què li llegira contes i li narrara històries. Feia poc que havia complit els 17 anys i estava cada dia més bonica.
Ah! Aquella època…! No va ser de les més fàcils per a Margarida. Va haver de fer front a l’abandó de l'única persona que necessitava al seu costat i va haver de cuidar sola a la criatura; per no parlar de totes aquelles persones que creien que la seua filla no ho era en realitat. Què tindria a vore que hagués nascut amb branques en lloc de dits?
La tia estava orgullosa del que havia aconseguit: Lignina havia crescut sana i forta.
Qui anava a dir-li que prompte Lignina s’enamoraria, i que, a la pròxima primavera, en comptes dels ocells que feien els nius a les seues branques, li brotarien uns dits normals on lluiria la seua aliança.


MARTA CERVERA, 2n BATX B 



 L'ADÉU DE LA MORT

Woody no podia entendre com La Mort podia permetre que xiquets com ell moriren tan prompte, pensava que l'acte més injust que fins ara havia conegut era no deixar que un xiquet gaudira de la vida que es mereixia i fer que els seus pares visqueren amb el càstig de saber que el seu menut havia mort. La Mort, que a tota hora observava el que feia Woody, es va adonar que ell la temia i l'odiava perquè en qualsevol moment podia llevar-li la vida com havia fet amb altres xiquets abans. La Mort, que havia cuidat i havia ajudat a sobreviure a Woody durant tres mesos en el bosc, no podia permetre que el seu propi fill l'odiara, així que va elaborar un pla per aconseguir que el seu fill escoltara el seu testimoni. El pla que La Mort havia pensat era fer-se passar per una altra dona i contar-li a Woddy que ella era la seua mare, era una bogeria però no podia permetre que el seu fill l'odiara sense primer haver-la escoltada. La Mort es va fer passar per la mare morta de Woody. Quan Woody tornara al cementeri ella parlaria amb ell i mai més tornaria a la seua vida.

NICOLE JARA, 2n BATX A

 EL JARDÍ DELS DESITJOS

Feia tres mesos que havia deixat de cuidar el jardí de la senyora Margarida. Ell era un gran jardiner, encara que no d’aquells que simplement es preocupen per fertilitzar i regar les plantes quan cal, o, ni molt menys, tallar el que no és recte i uniforme. No, aquest home sabia i comprenia el llenguatge de la terra, cosa que redundava en un accent exòtic en la seua parla quotidiana. D’aquesta manera podia transmetre a la terra els senzills desitjos que la senyora tenia per al seu jardí, negociant alguns termes, relacionats amb el rec principalment. El jardí floria estrepitosament i perfectament com ho havia establit Margarida, gràcies a l’educació i estima amb què es tractaven terra i jardiner.
Encara que no parlaven molt, el jardiner va agafar-li una gran simpatia a Margarida, veia en els seus ulls certa nostàlgia pel temps perdut, però sobretot soledat. Mai havia viscut amb cap home, ni volia, sempre es va sentir atreta per l’altre sexe, però el que més havia desitjat en la seua vida era ser mare. El noble jardiner, emocionat, va demanar-li a la terra que li donara un fill a la senyora. Aquesta, ho va fer, amb una condició, ell hauria de desaparèixer.

OSCAR QUILIS, 2n BATX B

FUGACITAT

Fa calor i el parc està desert, la senyora White, seguda en un banc comença a recordar tots els moments que va viure-hi quan era xicoteta i no es pot creure que el temps passe tan ràpid i que ara siga ella qui es passe les vesprades mirant embadalida com es divertix la seua filla jugant. La senyoreta White cresqué molt ràpid, era una xiqueta molt independent. Veia poc a la seua mare ja que treballava molt i cada volta que la veia l'únic que feien eren discutir. En una d'estes discussions la senyoreta White abandonà la casa i no es van tornar a veure fins que 6 anys després la senyora White va rebre una telefonada i li comunicaren que la seua filla acabava de patir un accident de trànsit i es trobava en estat crític. En arribar a l'hospital i veure-la va començar a plorar, havia desaprofitat el temps amb la seua filla, s'havia perdut gran part de la seua vida i va entendre que ja no podria recuperar-lo.

NATALIA BAU TEMPORAL, 2n BATX A



UNA NOVA VIDA

La xicoteta Caterina mai havia estat d'acord amb el món en què vivia, cada pas que donava veia una injustícia diferent i mai va saber quin era el seu lloc entre la gent. En canvi a Caterina sempre li havia cridat l'atenció la idea de poder viatjar a l'espai i descobrir si allà fora es trobava un altre món en què el que fóra que existira, fóra millor que conviure amb les persones.

Després de la celebració de la boda de la seua tia enmig de la muntanya, Caterina es va endinsar un poc en el bosc escoltant un soroll que segons pareix només ella podia escoltar. En entrar-hi, va trobar una majestuosa nau d'abastament amb estranys personatges a l'entrada, que l'invitaven a compartir la seua vida amb ells. Els va explicar que es trobaven a una poca distància de la Terra, com convivien uns amb altres i que sempre que volguera podria tornar per a visitar la seua família. Caterina sense pensar-ho es va ficar dins de la nau amb els seus nous amics i va decidir ser feliç amb la seua companyia.

I es què si no eres feliç, has de buscar qualsevol manera de ser-ho.


PAULA ZARZOSO, 2n BATX A



.EL CAPRITX DEL TEMPS

Se sent parlar del fill de la mort, de la filla del mar, del de l'amor...però ningú parla sobre la filla del temps. Tan poderosa com la veritat, nasqué fruit de l'avorriment i la solitud de son pare, tenint per testimoni els mili-segons i l'esperança del començament d'un nou any. Cresqué al pas de dones com Cleopatra, Joana D'Arc, Maria Curie, Ana Frank o Frida Khalo; bevent de totes les cultures durant segles, fou un ser tan savi con la pròpia Atena. Malgrat això, era massa delicada per suportar totes les atrocitats que es produïen al món, aquestes s'acumulaven a la seua memòria matant-la de pena i impotència poc a poc. El Temps conscient del que havia creat i culpable per l'estat de la seua filla, li demanà una favor a un pintor surrealista espanyol, aquest permeté descansar la seua filla dintre d'un quadre anomenat “La persistència de la memòria”, on aquesta criatura roman mig dormida esperant ser despertada a l'inici de millors temps.

SARA CARMONA, 2n BATX B

 MEMÒRIES

Margarida tenia encara la pell suau quan va conèixer-lo. Passejava sense rumb per la riba d'un llac. Feia calor, però portava aqueix vestit llarg de la seua germana, el qual li feia semblar una heroïna de les novel·les de Jane Austen.
Quan es va adonar de la presència d'aquell xic, ell ja portava diversos minuts observant-la. Va sentir com el seu cor donava una bolcada, relliscà i sentí com el fred de l'aigua pujava pel seu cos, fent que tot l'aire dels seus pulmons fóra expulsat de colp. Quan va eixir a la superfície, l'últim que s'esperava era veure al jove que havia provocat l'accident rient-se i ficat també al llac. La sensació de fred li va calar profund fins als ossos, però es va tornar agradable quan, després d'intentar assecar-se el vestit, van passar la vesprada coneixent-se i enamorant-se. Molt temps després, Margarida recordaria el seu primer amor després de veure a la seua neboda amb el mateix vestit amb el qual el va conèixer. Fora, a la balconada, la jove li va advertir del fred i ella, malenconiosa, va contestar:
-M'agrada el fred, em recorda coses.
PAULA ESTRELLA CÁCERES, 2n BATX A

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada